Apropem la cultura als barris. Propostes de cinema, música en directe, circ, teatre, dansa, art i pensament. Entrada gratuïta
Tots els resultats
Hi ha la mateixa distància entre veritat i mentida que entre realitat i ficció? Són oposats o, de tant en tant, flirtegen i s'acaben confonent en un terreny entremig, en un terreny de ningú que és una mica de tots? Pot allò que és visible convertir-se en invisible i allò que ningú veu ser-nos revelat? I quina és la distància entre espectador i actor? També es poden trobar?
Qui diu que la palla no pesa? Pesa. I molt. L’Amer i l’Àfrica en pugen 250 quilos a l’escenari. I, amb aquest quart de tona de palla construeixen envans. Però també els enderroquen. Envans que ens poden protegir, però que també ens poden condemnar a la soledat.
Festa de balls per salvar el món
Si l’aleteig d’una papallona a Pequín pot desencadenar una tempesta a Nova York, imagineu què pot succeir quan tot un planeta es posa a ballar la Macarena, la lambada o el Saturday night fever… Una tempesta queda en un no res, en petita anècdota, perquè ens esperen revolucions, cataclismes, terratrèmols...
Piruetes per trobar l'equilibri i acrobàcies per no sortir de la zona de confort? O vertiginoses tombarelles que ens apropen, més i més, al precipici? Perquè no sempre volem estar-nos quiets; perquè també hi ha vegades que necessitem saltar sense saber si hi ha una xarxa que ens espera. I emprendre un viatge. I gaudir-ne. I quedar fora de la nostra zona de confort. I aprendre.
Quina és la serralada més alta del planeta? Algú ho sap? Segur que tots heu sentit a parlar-ne: el seu nom comença amb una H i acaba amb una A. Més pistes? Només són 8 lletres, vuit lletres amb les quals somnien els millors escaladors del món, els viatgers més intrèpids, els aventurers més decidits...
La Llorona és una dona que ha deixat de ser qui era, que ha perdut la seva capacitat de crear, allò que la feia diferent i única. Les idees, que abans fluïen com un riu nítid, transparent i cabalós, s’han quedat estancades: ni van ni venen; ni neixen ni moren... ni tan sols existeixen. Com pot aconseguir La Llorona que l’energia torni? Com pot recuperar a aquella qui va ser?
Sembla que hi ha unanimitat: tothom coincideix que el nom de la banda no fa justícia a la seva música.
Qui pot parar quiet quan sona una fanfara? Qui no queda seduït pel poder d’una música marcada pel ritme festiu i vibrant de la percussió i per unes trompetes, uns clarinets, unes tubes i uns trombons que esclaten en sonoritats brillants que ressonen com focs d’artifici en una nit d’estiu? Això és el que tenen les fanfares, que encomanen les ganes de viure, de riure i de ballar...
Rock, surf, soul i rockabilly; i tot amanit amb una mica de xili. Picant, aromàtica i rabiosa, intensa i trepidant, arrabassada i captivadora, així és la música que han cuinat els Flamingo Tours a Lucha libre.
Juguen amb les paraules fins a trobar la rima impossible, la metàfora encertada, la manera més directa, o més poètica, o més radical, de dir allò que volen dir. I tenen moltes coses a dir, a reivindicar, a defensar, a lluitar... I una única manera de fer-ho: amb música.