Barcelona Metropolis

La ceguesa d’un parpelleig

Però avui sabem que aquesta secessió ecosistèmica va ser il·lusòria. Com tants trets antropològics contemporanis, va ser un miratge. Una cosa que podríem anomenar, en termes històrics, la ceguesa d’un parpelleig. Com si haguéssim considerat definitiva la foscor brevíssima que ens suspèn la visió en obrir i tancar els ulls. Però la fi de la matriu industrial fòssil, que succeirà per imperatiu geològic al llarg de la primera meitat d’aquest segle, i que hem d’accelerar políticament durant la dècada vinent per evitar un món climàticament inhabitable, torna a situar la ciutat moderna davant d’allò que Mumford en deia “el problema de la quantitat”: com sublimar “la massa física en energia física” per tal de no sucumbir al gigantisme.^[1]

En aquest punt cal fer una anotació tècnica sobre un dels nusos gordians de la transició ecosocial que encara es troba en discussió científica, però de la qual ja és possible extreure’n conclusions raonables: és gairebé impossible que una matriu energètica 100% renovable pugui fer-se càrrec del món tal com el coneixem. El món haurà de transformar-se profundament, però no amb la substitució de tecnologies, sinó amb la substitució de relacions socials. La relocalització productiva i la reordenació del territori seran puntals d’aquesta altra gran transformació en sentit polanyià. Fonamentalment perquè l’electrificació total del transport actual, que avui depèn de derivats del petroli en un 95%, a més de ser gairebé irresoluble en certs formats (aviació, maquinària pesant), és materialment impossible, ja que toparia amb els límits del capital mineral de la Terra.^[2] Una vegada més, aquí la qüestió ecosocial ressona carregada amb els ecos de la vella qüestió social; per dir-ho en un tuit, el dilema del segle xxi és: o cotxes elèctrics per alguns, o bicicletes per a tots. Allò que en un món ple, extralimitat, on l’assumpte Hitler (la lluita pel lebensraum, l’espai vital) compta amb condicions molt més propícies per emergir que al segle xxi, es podria traduir en un dilema molt més cru: o aprendre a matar a una escala sense precedents, o aprendre a compartir a una escala sense precedents.

Però fins i tot si assumim les limitacions minerals i d’altre índole que comporta el desplegament de les energies renovables, cal fer una aproximació menys lúgubre al fenomen urbà a l’era de la crisi ecosocial. En primer lloc, anomenar ciutats als entramats urbans en què habitem avui és una inèrcia lingüística poc precisa. Seria millor dir-ne megalòpolis: autèntics “melanomes urbanístics” —segons l’encertada expressió de José Manuel Naredo—^[3] que arruïnen simultàniament el camp i la ciutat en els seus sentits clàssics, com bé va saber veure Guy Debord.^[4] La dicotomia ciutat-camp, tot i que fonamental en termes d’alteritat cultural, ha estat metabòlicament una ficció fins l’inici del gran hiat material en la història de la espècie que Will Steffen anomena “la gran acceleració”, Eric Hobsbawm “la fi del neolític” i Pier Paolo Pasolini “la desaparició de les cuques de llum”, i que comença després de la Segona Guerra Mundial. En termes generals, la ciutat històrica ha format part del camp: una unitat ecològica, o almenys en profunda simbiosi, marcava la relació del burg amb el seu hinterland, el seu entorn proper. L’agricultura urbana, que avui l’activisme ecologista enarbora com una de les seves estrelles programàtiques, ha estat més regla que excepció. El mateix podria dir-se de tot un conjunt d’activitats i usos del sòl que avui situaríem dins del sector primari. Deia Borges a Fervor de Buenos Aires que, a les fogueres de Sant Joan, “la ciutat recorda que un dia va ser camp”. No ho recorden també l’hodonímia i la toponímia de les nostres ciutats, amb noms de carrers i llocs com Huertas o Matadero, en el cas de Madrid?

Una bona promesa incomplerta

El fet que la ciutat, com va saber veure Lewis Mumford, estigués continguda en límits humans, va ser sempre una precondició de la seva funció essencial: ser un lloc de comunió, un nucli d’intensitat social que fa enlairar, millor que cap altra institució humana, la capacitat de coordinació i de cooperació que és inherent a la cultura en el sentit antropològic, tot potenciant alhora fenòmens de gran interès polític com el cosmopolitisme ètic i la innovació científica, discursiva, ideològica i artística. Davant les concepcions impugnadores sobre el fet urbà que empra cert ecologisme catastrofista, resulta més interessant pensar en la ciutat, com feia Mumford, com “una bona promesa encara incomplerta” que la transició ecològica ens pot ajudar a culminar. I viceversa: vist el pes demogràfic i polític de la ciutat en el conjunt del món, resulta inimaginable que la transició ecològica pugui desplegar el tipus de tasca històrica que se li requereix sense convertir les ciutats en protagonistes del canvi. L’exhortació d’Henri Lefebvre que diu que la revolució serà urbana o no serà ha guanyat rellevància a l’era de la crisi socioecològica.

De fet, les ciutats són qui ja estan prenent la iniciativa civilitzadora en matèria de transició ecològica, tant en l’àmbit de les polítiques públiques municipalistes com de pràctiques alternatives des de la societat civil organitzada. Les experiències inspiradores es multipliquen en àmbits com la producció distribuïda d’energia renovable, el compostatge de matèria orgànica o la mobilitat ciclista.^[1] Però complir la promesa perduda de la ciutat alhora que la ciutat ens ajuda a fer un aterratge d’emergència dins dels límits planetaris exigeix mutacions de gran calat a la morfologia i la dinàmica urbana que avui amb prou feines s’ha explorat. Posar fre al creixement tumoral de la megalòpolis —en termes generals que s’hauran d’afinar en cada cas específic— passa per posar límits al creixement històric extensiu de l’espai urbà. Rehabilitar i redistribuir abans que construir. Construir, quan sigui necessari, sota pautes denses, tot revertint el model de suburbia, voraç en termes ecològics i espacials. Descentralitzar molt més les dotacions i serveis per assegurar vides de proximitat. I, naturalment, agraritzar la ciutat, amb un important sector primari periurbà que cobreixi amb aliments locals una part no anecdòtica de la dieta. Els parcs agraris metropolitans són, en aquest sentit, una eina essencial per fer de la relació ciutat-camp “un matrimoni estable, i no una simple aventura de cap de setmana”, com volia Mumford. I cal que adquireixin, tant en l’ordenació del territori com en la política econòmica (formació professional, polítiques actives d’ocupació, compra pública alimentària) un pes molt més gran que l’actual.

Luxosa pobresa

Aquí sí que les ciutats, les seves ciutadanies i els seus governs poden i han de fer una contribució imprescindible. Les sortides de la crisi ecològica en termes democràtics i igualitaris davant les opcions exterministes[1] depenen de que siguem capaços d’articular una altra manera de desitjar. Hem de trobar en un empobriment energètic i material, relatiu però substancial, una oportunitat per gaudir d’altres formes de riquesa col·lectiva, avui deprimides per la frenesia compulsiva que imposa el totalitarisme econòmic estructuralment imperant: riquesa de temps lliure, de relacions personals, afectives i sexuals; riquesa de creativitat i empoderament artístic, d'associativitat comunitària; riquesa lúdica i riquesa esportiva. He anomenat aquesta proposta, servint-me d’un oxímoron poètic, luxosa pobresa. Bàsicament, es tracta d’un horitzó desideratiu i d’una nova economia libidinal en què l’autocontenció del consum, ecològicament prescindible, es pugui compatibilitzar amb una expansió del gaudi d’allò que Georgescu-Roegen ens recordava, tot insistint en una cosa òbvia però sempre oblidada, que és la raó última del procés econòmic: el plaer de viure. Aquesta sublimació de la massa física en energia psíquica que reclamava Mumford troba el seu secret alquímic en la construcció col·lectiva d’un nou plaer de viure que sigui ecològicament frugal.

I és que la bretxa entre “com vivim i com podríem fer-ho”, com l’anomenava William Morris, pot seguir impulsant la feina del vell talp. També en un segle d’empobriment material, declivi energètic i adaptació a un món més càlid i climàticament més hostil. Per tal que així sigui, toca drenar els coàguls de la nostra imaginació utòpica. No és difícil especular amb un horitzó de transformació urbana que a més d’ecològicament viable i socialment just sigui més desitjable que l’actual. Entorns urbans saludables que converteixin les xifres de víctimes per contaminació en peces d’un museu dels horrors. Rius desembrossats, llits fluvials naturalitzats i grans corredors ecològics interurbans per al gaudi de la natura i la pràctica de l’esport a l’aire lliure. Teixits associatius molt densos organitzats al voltant de l’autogestió comunitària de passions comunes: polítiques, gastronòmiques, lúdiques, científiques, eròtico-festives. Robustes escenes musicals i artístiques locals, inserides en un circuit descentralitzat d’alegres, generoses i abundants celebracions de barri.[2] Hamacòdroms públics als parcs per acollir-se a la mandra com a dret, que diria Paul Lafargue. Cap d’aquestes pràctiques col·lectives no exigeix grans inversions energètiques o grans equipaments tècnics per poder desplegar tot el seu potencial quan es tracta de configurar nous patrons de vida bona.

Una puntualització materialista

Per acabar, un puntualització materialista: les “revolucions culturals” i les “reformes morals”, i sens dubte el programa de la luxosa pobresa aquí esbossat, no poden entendre’s com el resultat de les intencions voluntaristes de subjectes polítics. Les formes de vida són fenòmens constituïts estructuralment. I serà la modificació de les estructures socials allò que podrà tenir efectes contrastables quant a la conformació dels patrons de subjectivitat de la gran part de la població.

Per arribar a la luxosa pobresa, serà tan important filar una nova narrativa utòpica ecologista que construeixi nous imaginaris de desig i de vida bona com vital enquadrar totes aquestes resignificacions en algunes conquestes populars que marcaran nous horitzons de drets. I aquests drets comportaran noves condicions de possibilitat per a la vida social. Repartir equitativament temps productiu i reproductiu per guanyar llibertat personal, distribuir riquesa per estendre seguretat col·lectiva i consolidar allò comú com a principi director per optimitzar ecològicament la riquesa existent: aquesta podria ser la tríada bàsica de metes que defensaria aquest reformisme revolucionari, tal com en deia André Gorz. La renda bàsica universal, la jornada laboral de 30 hores setmanals, la llicència lliure obligatòria en qualsevol investigació/desenvolupament amb participació de diners públics i la xarxa de cosoteques municipals (biblioteques de préstec ciutadà d’objectes) podrien ser les naus capitanes d’un programa que procuri assolir aquests objectius.

Moltes de les reformes individualitzades de llibertat de consum que van prosperar durant el neoliberalisme, i que van servir com a efecte compensatori davant la precarització de la vida quotidiana, s’han convertit en privilegis ecològics que atempten contra el principi més bàsic de la democràcia: la universalitat. Un projecte de transició ecològica socialment justa ha d’organitzar la supressió d’aquests privilegis. Però això només serà políticament viable si, en contraprestació, assegurem un gran salt en seguretat material combinat amb un horitzó de sentit de vida més seductor. En definitiva, les ciutats sostenibles del segle xxi han de posar el seu gra de sorra en la inversió del pacte social neoliberal: si aquest últim intercanviava precarietat econòmica per consum conspicu de masses, el pacte ecosocial ha de cedir prosperitat energètica i material a canvi de seguretat econòmica i d’una idea de felicitat nova i més grata, inspirada en una cosa semblant a uns vots col·lectius de luxosa pobresa.