Ciutats que aprenen de la ciència: la resposta a una crisi de disseny

Il·lustració © Raquel Marín

El coronavirus s’ha propagat més ràpid als nuclis urbans densos, la qual cosa ha ocasionat més mortalitat que a les zones rurals. Havent dibuixat el diagrama de comportament del virus i la seva propagació a les ciutats ens adonem que, a més d’una crisi sanitària, això que experimentem avui és també una crisi de disseny, de la forma en què hem planejat i construït les nostres ciutats i habitatges.

La crisi de la pandèmia que ha trastornat el món és molt més que una crisi sanitària. Les ciutats superpoblades, el transport de llarga distància de persones i mercaderies, així com un augment de malalts amb deficiències respiratòries degudes a la contaminació ambiental o interior han estat les principals causes del creixement exponencial del nou virus. La covid-19 s’ha desplaçat igual de ràpid que es mouen els productes de consum d’una part del món a una altra. I s’ha propagat més ràpidament a les ciutats denses, la qual cosa ha ocasionat un percentatge més elevat de mortalitat en comparació amb les zones rurals.

L’alta densitat de les ciutats i la cerca del benefici immobiliari més gran possible, anteposat a la qualitat de l’espai, també ha comportat l’existència d’una gran quantitat d’edificis “malalts” i superpoblats. Les unitats domèstiques, els habitatges i els blocs urbans sencers que no disposen de l’orientació, l’exposició al sol i la ventilació natural adequades, donen lloc a un efecte addicional al del virus: el deteriorament de la salut mental i física de les persones pel fet d’estar confinades i aïllades en cases totalment interiors i diminutes. Avui dia, aquest tipus d’edificacions s’ha convertit en una norma comú a les ciutats, les quals a més semblen planificades per obligar els ciutadans (o els productes) a invertir grans quantitats de temps per arribar a la seva destinació, tant en transport públic com privat. Són ciutats basades en economies d’escala, la producció de les quals sovint se centralitza a través de fàbriques remotes obsoletes.

Havent dibuixat el diagrama del comportament del virus i la seva propagació a les ciutats ens adonem que, a més d’una crisi sanitària, això que estem experimentant avui és també una crisi de disseny. Els problemes socials i de salut imprevistos que el nostre món afronta avui i els reptes socials i econòmics addicionals (probablement més greus) que afrontarem durant i després de la recuperació sanitària ens insten a repensar i reestructurar moltes de les tradicions del disseny dels edificis i de la mateixa ciutat, així com les bases sobre les quals han operat durant les dècades recents. Replantejar el disseny tot combinant-lo amb la ciència multidisciplinària per donar prioritat a la qualitat de vida de les persones és un camí poderós per aconseguir que l’arquitectura innovi i, per tant, generi un canvi i un impacte positiu en l’entorn construït i la societat que hi habita.

El futur ha estat cancel·lat
Debat de la Biennal de pensament 2020 (en català i castellà)

El futur ha estat cancel·lat

La biologia i la natura com a model

Si aprèn de la biologia (sintètica) i de la natura en si mateixa, el disseny arquitectònic pot innovar redefinint l’entorn construït i les ciutats com organismes vius; organismes que poden filtrar l’aire, autoregular la pròpia temperatura o proporcionar nivells elevats d’oxigen i ventilació de qualitat. Si tenim en compte que, arreu del món, aproximadament set milions de morts a l’any s’atribueixen als efectes conjunts de la contaminació de l’aire a la llar i a l’ambient, s’apel·la al disseny arquitectònic per tal que redefineixi el rendiment dels edificis i de la ciutat i generi un canvi positiu, no només en la qualitat espacial sinó també en el benestar físic dels seus habitants.

Hi ha més funcions biològiques que podem agregar al nostre entorn construït, com ara la producció de recursos dins d’una xarxa de nodes interconnectats. Els edificis i les ciutats poden convertir-se en fractals de cèl·lules hiperconnectades, capaces de produir i proporcionar recursos localment, com aliment o energia, i distribuir-los entre les cèl·lules. La pandèmia actual ens ha demostrat que dependre de sistemes externs no és ni sostenible ni resilient. L’entorn construït hauria de ser més autosuficient en la producció dels recursos que necessita i més intel·ligent en la forma en què utilitza els seus “subproductes”, com ara el rebuig. La natura, per exemple, no reconeix la noció de “rebuig”; tots els productes es converteixen en recursos per tal que un altre sistema funcioni i visqui. L’entorn construït productiu es converteix, així, en un sistema viu que opera en un metabolisme circular, impulsat pels principis de producció de recursos, reutilització i cicle ascendent.

L’aposta per materials naturals i orgànics

Davant el fet que els nostres edificis actuals són els principals agents contaminants de CO2 i consumidors d’energia, i que el sector de la construcció és el principal generador de residus del món, s’insta a l’arquitectura a redefinir el metabolisme d’edificis i ciutats. Si aprèn de la ciència dels materials, el disseny arquitectònic pot promoure la creació d’ambients interiors més saludables tot evitant el plàstic, el plom i altres materials tòxics emprats tradicionalment en la construcció d’interiors. Els compostos bio, naturals i orgànics nous o renovats (que inclouen terra, biomassa, ceràmica i certs tipus de fusta) poden millorar la qualitat de l’aire interior i reduir les malalties respiratòries alhora que contribueixen al refredament i a l’escalfament passius, la qual cosa mitiga, per tant, la necessitat d’augmentar els interiors hermètics que, al seu torn, poden provocar la concentració d’àcars de la pols.

En lloc de materials sintètics d’alta enginyeria, cal que insistim en un nou paradigma pels materials de construcció derivats de recursos naturals o creats per fluxos de rebuig orgànic, els quals poden transformar-se en recursos nous per crear productes d’enginyeria per a la construcció i l’arquitectura que contribueixin a una nova cadena de valor on el rebuig o el contingut orgànic siguin els recursos principals. També hauríem de parar més atenció als artesans locals o a les comunitats de fabricants i makers que estan contribuint a la creació d’una varietat de “receptes” i tècniques de bricolatge DIY (“do it yourself”, o “fes-ho tu mateix/a” en català) per produir nous compostos reciclats o de base natural i bio. Potenciats per la cultura del codi obert i d’internet, els individus i les comunitats locals poden personalitzar aquestes noves biblioteques de materials per construir els seus propis refugis de productes “circulars”.

Algoritmes i intel·ligència col·lectiva, eines per planificar

Finalment, es pot aprendre de la ciència de dades i de les ciències socials. El disseny arquitectònic i l’anàlisi urbà poden integrar models estadístics i algoritmes per predir fenòmens, incloses les epidèmies o els desastre naturals, entre d’altres. L’Internet de les Coses, les tecnologies de sensors i les aplicacions mòbils s’han convertit en eines fonamentals durant la crisi pandèmica per monitorar, predir i prevenir brots del virus. I també poden preveure altres crisis, com la climàtica. En una societat digital accelerada, les dades recopilades de milers de milions de dispositius i les nostres empremtes digitals són el combustible més valuós per fer funcionar els motors de la planificació sostenible.

Però encara aprendrem més si observem i analitzem la intel·ligència integrada en les decisions desorganitzades dels usuaris en el nostre entorn construït. En superposar les dades quantificades amb les dades qualitatives dels desitjos de les persones, podem planificar solucions basades en les necessitats reals dels ciutadans de cara al nostre entorn urbà futur. Així, cal que invertim en models de disseny d’intel·ligència col·lectiva que vagin més enllà de la intel·ligència cognitiva o artificial. La combinació de big data, intel·ligència artificial i saviesa col·lectiva (crowd intelligence) obre possibilitats úniques per a la cocreació i la planificació centrades en l’ésser humà, i impulsa dissenys adaptatius i en temps real que serveixen tant per les persones com per crear estratègies de resiliència en l’entorn que habiten.

Ara se’ns insta a canviar la noció de la materialització, la gestió i l’edificació del nostre entorn construït. El concepte d’“edificis i ciutats duradores i consumidores” hauria de donar pas a espais construïts que produeixin, gestionin i reutilitzin o transformin recursos, i que operin en simbiosi amb els seus usuaris i el medi ambient. També se’ns apressa a interpretar la crisi sanitària actual com una crisi de disseny, amb la creativitat i la innovació a l’epicentre del nostre entorn construït i les nostres ciutats. Les ciutats i els edificis que planegem i construïm avui donen forma als ciutadans i a la societat. En lloc d’explorar només estratègies i tecnologies per predir brots o per vigilar la societat, cal que el disseny i la planificació busquin la innovació i plantegin les preguntes apropiades per tenir un impacte positiu radical en la forma en què vivim i interactuem avui, i sobretot, pensant en demà.

El disseny i les tecnologies multidisciplinàries es converteixen aquí en aliats en una batalla sense precedents per restaurar els efectes de l’impacte de la nostra construcció en un món que, al seu torn, està canviat a velocitats mai concebudes fins ara.

Referències bibliogràfiques

Jacobs, J., The Death and Life of Great American Cities. Vintage, Nova York, 1992 (publicat originalment el 1961). Edició en castellà: Muerte y vida de las grandes ciudades. Capital Swing, 2011.
Surowiecki, J., The Wisdom of Crowds. Anchor, Nova York, 2005. Edició en castellà: Cien mejor que uno. Urano, 2005.
Markopoulou A., Yuan P., "Design Integration: Global Technological Advancement and Local Culture" a Sheil B., Ramsgaard Thomsen M., Tamke M i Hanna S. (eds.) Design Transactions: Rethinking Information Modelling for a new Material Age. UCL Press, Londres, 2020 (pàg. 92-98).
McDonough, W. i Braungart, M., Cradle to Cradle: Remaking the Way We Make Things. North Point Press, Nova York, 2002. Edició en castellà: Cradle to cradle. Rediseñando la forma en que hacemos las cosas de la cuna a la cuna. McGraw-Hill, 2005.
Pauli, G., The Blue Economy: 10 Years, 100 Innovations, 100 Million Jobs. Paradigm Publications, Taos, 2010. Edició en castellà: La economía azul / The Blue Economy: 10 años, 100 innovaciones, 100 millones de empleos. Tusquets, 2011.
Armstrong R., Soft Living Architecture, An Alternative View of Bio-informed Practice, Bloomsbury Visual Arts, Londres, 2018.
Gausa, M., Markopoulou, A., Vivaldi, J., Black Ecologies. Actar Publishers, Barcelona, 2020.

Recursos digitals

Ellen MacArthur Foundation 2012, “Towards the Circular Economy: an economic and business rationale for an accelerated transition” a Journal of Industrial Ecology, Illa de Wight, consultat el 4 de febrer de 2020. .
Directiva 2010/31/UE del Parlament Europeu i del Consell, relativa a l’eficiència energètica dels edificis, Diari Oficial de la Unió Europea, consultat el 4 de febrer de 2020.

Publicacions recomanades

  • Llibre: Black Ecologies (IAAC Bits 9). Gausa, M; Markopoulou, A; Vivaldi, J. Actar, 2020Black Ecologies (IAAC Bits 9)Gausa, M; Markopoulou, A; Vivaldi, J. Actar, 2020

El butlletí

Subscriu-te al nostre butlletí per estar informat de les novetats de Barcelona Metròpolis