Com definir Vox? Cinc claus interpretatives

Il·lustració © Raquel Marín

Els vaivens electorals de Vox indiquen que la seva base no és tan sòlida com sembla. Aquest partit, que s’assenta sobre una estructura vertical, una teorització ideològica escassa i una penetració elevada a les xarxes socials, és una força “en construcció” capaç d’efectuar girs imprevisibles. Per ara, només ha plantejat propostes i qüestions per polaritzar l’opinió pública i obtenir així una gran visibilitat.

Des que Vox va emergir institucionalment a les eleccions andaluses del 2 de desembre de 2018 (2D), tant periodistes com analistes i acadèmics han qualificat aquest partit d’ultradreta de neofranquista, feixista, neofeixista o “nativista”. Però és difícil determinar-ne la naturalesa, perquè Vox encara ara desplega la seva ideologia i existeixen escassos estudis sobre ella.[1] Per obtenir aquesta informació, hem considerat més útil oferir cinc claus al respecte, les quals exposarem a continuació.

Un gran suport a les urnes que pot resultar volàtil

Vox va experimentar un ascens espectacular en un any. El 2D de 2018 va deixar de ser marginal en atraure el 10,9% del vot andalús. Va entrar al Congrés el 28 d’abril (28A) de 2019 (10,3%), i a la triple cita electoral del 26 de maig (26M) va aconseguir representació europea (6,2%), autonòmica (a nou parlaments) i local (es va presentar en 646 municipis i va aconseguir 530 regidors). I el 10 de novembre de 2019 (10N) va esdevenir el tercer partit espanyol (15,1%). Tot i això, el creixement va ser irregular, ja que en tan sols un mes (del 28A al 26M) va perdre el 48,1% dels vots. Segons el CIS, el juliol de 2019 el suport a Vox va caure fins el 3,4%, però el partit va remuntar i augmentar els vots el 10N en capitalitzar l’oposició a l’exhumació de Franco i liderar el rebuig a la protesta secessionista contra la sentència del judici als líders independentistes.

En síntesi, la gran caiguda del vot a Vox el 26M indica que la seva base electoral no és tan sòlida com sembla. D’aquí que, tot i la tendència a l’alça que presenta, no es pugui descartar un retrocés (el baròmetre del CIS de setembre de 2020 li atorgava un 11,7%).


[1] Vegeu Ferreira, C., “Vox como representante de la derecha radical en España: un estudio sobre su ideología”, a Revista Española de Ciencia Política, 51 (noviembre de 2019), pàgs. 73-98; Hernández Conde, M. i Fernández García, M., “Partidos emergentes de la ultraderecha: ¿fake news, fake outsiders? Vox y la web Caso Aislado en las elecciones andaluzas de 2018”, a Teknokultura. Revista de Cultura Digital y Movimientos Sociales, 16(1) (2019), pàgs. 33-53; Turnbull-Dugarte, S. J., “Explaining the end of Spanish exceptionalism and electoral support for Vox”, a Research and Politics, 6-2 (abril-juny de 2019), pàgs. 1-8; Barrio, A., “Vox, la fin de l’exception espagnole”, Fondapol, París, 2019. També resulten d’interès J. Müller (coord.), La sorpresa Vox, Planeta, Barcelona, 2019; Urbán, M., La emergencia de Vox, Sylone, Barcelona, 2019; i González Cuevas, P. C., “Vox”, a La Tribuna del País Vasco, San Sebastián, 2019.

​La temptació autoritària. El desafiament de la nova dreta radical
Debat de la Bienal de pensament 2020 (en català i castellà)

La temptació autoritària. El desafiament de la nova dreta radical

Una escissió del PP capaç de redefinir el marc de la dreta

Vox no és el resultat de l’evolució de l’extrema dreta espanyola, sinó de la mutació ideològica d’una escissió del PP. El seu origen llunyà el trobaríem en dos àmbits d’aquesta formació. Per una part, en l’ala més intransigent radicada al País Basc, amb figures com Jaime Mayor Oreja, María San Gil o qui esdevindria el futur líder de Vox, Santiago Abascal. Aquest àmbit, que va actuar sota la dura amenaça d’ETA i es va identificar amb el lideratge de José Mª Aznar, va desenvolupar un nacionalisme espanyol defensiu. Ho va demostrar Abascal en promoure el 2006 la Fundación de Defensa de la Nación Española (DENAES), que es va convertir en una mena de think tank ideològic del que acabaria convertint-se en Vox. Per altra banda, a Vox també hi haurien quallat una sèrie de tesis sorgides en el si del PP de la Comunitat de Madrid associades a sectors “neoconservadors” que van emergir durant el lideratge d’Esperanza Aguirre, presidenta de la comunitat (2003-2012) i del PP d’aquesta comunitat (2004-2016). Vox hauria assumit l’estratègia desenvolupada per aquests “neocon” si ens cenyim a la descripció del terme establerta a l’assaig col·lectiu Spanish Ñeocon (2012):

(…) (1) el contraatac a l’hegemonia cultural de l’esquerra, (2) l’afirmació dels valors morals davant d’una concepció de la realitat com un espai agonístic i amenaçador, (3) la persuasió i la mobilització social com a forma i estratègia de creixement i (4) el neoliberalisme (amb matisos) com a política econòmica.[1]

L’origen proper de Vox ens remetria a la plataforma reconversion.es, la qual es va constituir l’any 2012 i va preconitzar una reforma recentralitzadora de l’Estat. Entre els seus impulsors hi havia Aleix Vidal-Quadras, José Antonio Ortega Lara i Abascal, els quals van constituir Vox el desembre de 2013. La citada reforma en va ser l’eix programàtic, i el partit va presentar-se als comicis europeus de l’any 2014 amb Vidal-Quadras com a candidat. Llavors, el partit va pretendre encarnar el PP genuí en argüir que Mariano Rajoy l’havia desvirtuat ideològicament i dirigia “un govern de socialdemòcrates emboscats”. Malgrat el suport del Consell Nacional de la Resistència iranià (800.000 euros), Vox es va quedar sense escó (1,5%). Vidal-Quadras va abandonar el partir el febrer de 2015 per discrepàncies, ja que va defensar aproximar-se a Cs i a UPyD, i va ser substituït per Abascal.

En suma, diversos elements essencials del discurs i l’estratègia de Vox es van desenvolupar al si del PP. Això va facilitar que una part del seu electorat es pogués reconèixer en el partit d’Abascal i, alhora, aquest pogués marcar posteriorment l’agenda d’un PP obsessionat per aturar la fuga de votants cap a Vox.


[1] Carmona, P., García, B. i Sánchez, A. (Observatorio Metropolitano), Spanish Ñeocon, Traficantes de Sueños, Madrid, 2012, pàgs. 157-158.

Una síntesi ideològica innovadora

Sota el lideratge d’Abascal, Vox va radicalitzar el seu discurs i va participar en els comicis andalusos de març del mateix 2015 amb components islamòfobs. El mal resultat obtingut (0,4%) es va repetir a les eleccions legislatives de 2015 i 2016 (0,2% en tots dos casos). Aquesta tendència no va canviar fins el 2D de 2018, quan la seva ideologia era ja molt diferent de la dels seus inicis. I és que Vox havia configurat una síntesi ideològica nova fonamentada en quatre pilars.

Un dels pilars el conformaven qüestions que el PP havia abordat i no havia incorporat a la seva agenda, com el rebuig de l’avortament i de lleis com la de la memòria històrica o del matrimoni homosexual, així com de propostes de devolució de competències autonòmiques. Un altre pilar eren les qüestions tradicionals de la dreta radical o la ultradreta, com són l’oposició a l’independentisme o la reivindicació de l’espanyolitat de Gibraltar. Un tercer pilar comprendria causes de la ultradreta europea, com la denúncia de les suposades amenaces de l’expansió de l’islam, el rebuig a la immigració il·legal o l’euroescepticisme dels països de l’anomenat Grup de Visegrád (constituït pels països excomunistes Eslovàquia, Hongria, Polònia i República Txeca). Un quart pilar el configurarien certs elements trumpistes, com ara la consigna de Vox de “Fer Espanya gran de nou” o la proposta de construir un mur fronterer a Ceuta i Melilla.

Així, Vox se situa en una zona de frontera entre el PP i l’espai que s’estén a la dreta d’aquest, alhora que pot homologar-se amb la nova ultradreta occidental amb trets propis.

Un partit de xarxes

Oficialment, Vox tan sols ha generat tres llibres d’entrevistes.[1] Això significa que el seu ideari el conformen els programes electorals i les declaracions dels dirigents. Aquesta qüestió és essencial perquè Vox s’estructura de forma vertical i centralitzada, de manera que la cúpula controla el partit sense fissures. Com que el seu ideari no ha estat encara desenvolupat en assaigs ni disposa d’un grup d’intel·lectuals propis o afins que el teoritzi per tal de dotar-lo de certa densitat, es pot reduir còmodament a una sèrie d’idees força fàcils d’adaptar a les xarxes socials. Aquestes són el canal essencial de difusió del seu discurs.

En aquest sentit, Vox és el partit líder a Instagram (584.800 seguidors, tot i que Abascal en té 728.600) i també és el partit amb més seguidors a YouTube (357.000). En canvi, la seva presència a Twitter (421.000) és inferior respecte de la resta de partits.[2] Així mateix, el febrer d’aquest any va obrir comptes a TikTok i, significativament, a Gab (xarxa similar a Twitter que la ultradreta estatunidenca va promoure perquè és lliure de censura). Vox es pot moure en elles amb gran agilitat i plantejar amb eficàcia les seves “guerres culturals” contra el feminisme, la violència de gènere (“violència intrafamiliar”) o la censura paterna (“pin parental”). Així és com desplega el seu ideari per vies políticament rentables i evita dependre dels mitjans de comunicació per arribar als seus seguidors i interactuar-hi sense filtres.

En definitiva, la combinació d’una organització vertical, una teorització ideològica escassa i una penetració elevada a les xarxes fa que el discurs de Vox el caracteritzin la flexibilitat, l’agilitat i una significativa capil·laritat social.

Una xarxa d’aliats en definició

Aquesta plasmació progressiva de l’ideari de Vox es va fer palesa quan el partit no va concretar la seva xarxa de partits europeus afins fins que es va adscriure al grup de Conservadors i Reformistes Europeus d’Estrasburg i no al d’Identitat i Democràcia, liderat per la Lliga italiana i que pertany al Reagrupament Nacional que dirigeix Marine Le Pen.

L’elecció de grup parlamentari europeu per part de Vox no va ser un gest menor, ja que el distancia del lepenisme, quan aquesta força ha servit de far per a la ultradreta espanyola des que, als comicis europeus de 1984, el Front National de Jean-Marie Le Pen va aconseguir l’11% dels vots. En canvi, Vox sembla tenir com a referent primordial l’ultracatòlic Partit de la Llei i la Justícia (PiS) que governa Polònia. Aquest febrer va arribar fins i tot a adoptar la mesura estel·lar del PiS: una subvenció estatal mensual de 100 euros per fill fins els 18 anys. Aquesta decisió va distanciar Vox dels seus plantejaments neoliberals, ja que concedir aquest subsidi requeriria entre 9.600 i 8.000 milions d’euros anuals, la qual cosa xoca amb el seu afany de rebaixar impostos. Així mateix, Vox és pro-Trump (un 45% del seu electorat simpatitzaria amb aquest president) i pro-Israel, quan l’extrema dreta espanyola anterior havia estat en gran mesura antiestadounidenca i antisionista.

Així, Vox teixeix la seva xarxa de forces afins sobre la marxa i amb alguna sorpresa, com la topada amb Basta, el partit d’ultradreta portuguès que va aconseguir un escó el 2019. Vox podria haver-s’hi apropat per configurar un eix ideològic peninsular, però va optar per fer el contrari. Així, el gener passat Vox va difondre un mapa d’Espanya que incloïa Portugal, cosa que va indignar el líder de Basta, André Ventura (que prèviament havia felicitat Vox pel seu èxit el 10N). L’episodi va reflectir com Vox pot assumir l’iberisme com a tema de manera sobtada i introduir-lo al debat públic alhora que defineix la seva xarxa europea d’aliats i enemics.

Un partit “en construcció”?

Atenent-nos a les dades exposades, constatem que Vox, malgrat que es projecta com un partit d’ideari monolític, i donada la seva estructura piramidal, és capaç de ser dúctil quan es tracta de modificar el seu discurs i captar-se suports per mitjà de les xarxes socials. Això el permet introduir propostes i qüestions que polaritzen l’opinió pública i li atorguen una gran visibilitat. En aquest escenari, tot qualificatiu que s’empri per definir-lo tindrà un valor limitat, ja que Vox és una força “en construcció”. En dona testimoni la creació d’un laboratori d’idees propi (la fundació Disenso) i la promoció d’un sindicat vinculat al partit (Solidaridad). I tot i que sembli que està assentat fermament a les institucions, no es pot descartar un eventual retrocés a les urnes.


[1] Abascal, S., Hay un camino a la derecha, Stella Maris, Barcelona, 2015; Altozano, G. i Llorente, J., La España Viva, Kalma, Madrid, 2018; Sánchez Dragó, F., Santiago Abascal. España vertebrada, Planeta, Barcelona, 2019.

[2] Dades a 15 de setembre de 2020.

Publicaciones recomendades

  • Llibre: La Transición española. El voto ignorado de las armas. Xavier Casals. Pasado y presente, 2016La Transición española. El voto ignorado de las armasXavier Casals. Pasado y presente, 2016
  • Llibre: El pueblo contra el parlamento. El nuevo populismo en España, 1989-2013. Xavier Casals. Pasado y presente, 2013El pueblo contra el parlamento. El nuevo populismo en España, 1989-2013Xavier Casals. Pasado y presente, 2013
  • Llibre: Ultracatalunya. Xavier Casals. La esfera de los libros, 2007UltracatalunyaXavier Casals. La esfera de los libros, 2007

El butlletí

Subscriu-te al nostre butlletí per estar informat de les novetats de Barcelona Metròpolis