Construir harmonies: cap a un arquitecte coral

Ciutat oberta

Tot i que la gent sap el que necessita i el que vol, l’arquitectura s’ha allunyat cada cop més de la possibilitat de contribuir de manera substancial a les comunitats a les quals ha de servir.

Durant l’estiu de 2006, Annie Choi, que acabava de graduar-se en el programa d’escriptura de l’Escola d’Art de Columbia, escrivia encorbada sobre el seu portàtil, teclejant amb rapidesa, a pesar del soroll que arribava dels carrers de Nova York i de la calor sufocant que feia al seu apartament. Potser perquè havia estat relegada a un estret estudi de tot just disset metres quadrats sense aire condicionat, acumulava un ressentiment visceral. A la pantalla s’apreciava una carta oberta als arquitectes, les primeres paraules de la qual eren: “Benvolguts arquitectes: estic farta de la vostra merda”.

Choi havia conegut els editors de Pidgin Magazine, una publicació anual de creació recent radicada a l’Escola d’Arquitectura de Princeton. El primer número de la revista va ser força rigorós: un autoanomenat “reportatge” des de dins de l’escola per donar a conèixer al món exterior idees i obres arquitectòniques, contingudes en 256 pàgines molt ben dissenyades de teoria, representacions i descripcions de projectes. Un nivell molt alt, de manera que els editors van concloure que el segon número necessitava una alenada d’aire fresc. Seria genial convidar una persona no arquitecta a col·laborar-hi. Choi estava a punt de publicar el seu primer llibre, Happy Birthday or Whatever, amb el qual havia trobat la seva pròpia veu, irònica i irreverent. Sense importar-li el que els editors esperaven, Choi va presentar una crítica mordaç. Després de les denses pàgines del discurs acadèmic avantguardista sobre arquitectura de Pidgin, la carta de Choi va ser com un cop de puny al ventre. Contenia una crítica incisiva: arquitectes, mireu al vostre voltant. No us prengueu a vosaltres mateixos tan seriosament i atureu-vos un moment a pensar en les persones per a les quals dissenyeu. La carta va obtenir respostes irades. Choi havia tocat una fibra sensible. Posava en paraules fins a quin punt l’arquitectura s’havia enrocat, mostrant el gran esforç de l’arquitecte prometeic com una simple irrellevància autocomplaent.

Hi ha una marcada asimetria en joc: la gent sap el que necessita i el que vol, però l’arquitectura es mira el melic i cada vegada s’allunya més de la possibilitat de contribuir d’una manera substancial a les comunitats a les quals ha de servir. El 1975 Nicholas Negroponte escrivia a la seva obra Soft Architecture Machines que hi ha “la sensació general que l’arquitectura, sobretot d’habitatges, ha estat inadequada i no ha respost a les necessitats i els desitjos dels seus usuaris […] El disseny dels habitatges és a les mans equivocades, és a dir, a les mans d’un ‘professional’ extern en lloc d’un que sigui veí.” Ningú no està més familiaritzat amb les necessitats dels usuaris que els usuaris mateixos, però aquests són exclosos del procés.

L’objectiu del disseny centrat en l’usuari ha servit de motivació als arquitectes durant molt de temps. La meta del modernisme i del concepte de Gesamtkunstwerk era solucionar d’un cop de ploma totes les deficiències, ineficàcies i ineptituds de l’arquitectura. Considerant la totalitat de l’habitació humana com a objecte del disseny, l’arquitecte prometeic buscava reformar l’home contemporani, de la cullera a la ciutat, de la ciutat a la societat. Al segle passat aquesta lluent puresa blanca d’intencions en el millor dels casos s’ha revelat com una quimera, i en el pitjor dels casos ha topat de cara amb la realitat de l’habitatge i la societat. Però la professió s’aferra a les seves restes d’idealisme messiànic, distant i impotent alhora.

Això no obstant, resulta complicat decidir a qui donar la culpa. En el que és un garbuix universal d’acusacions, les qüestions específiques passen d’un participant a l’altre. Gairebé tots els governants, per exemple, promouen la construcció d’edificis més eficients energèticament, però a la pràctica passen el relleu a organitzacions de desenvolupament que (lògicament) consideren el rendiment energètic superior simplement com un cost. “L’única persona amb un interès econòmic directe en el fet de dissenyar per obtenir un millor rendiment energètic és la que pagarà les factures energètiques”… I l’única manera com aquesta persona pot exercir control és apagant la calefacció i tremolant a l’hivern. Aquest principi general pot aplicar-se a gairebé tots els aspectes del disseny.

Amb la manca de la participació de l’usuari ressonant per tota la història de l’arquitectura moderna, i atès que els usuaris s’allunyen avui cada cop més del procés de disseny, els models de codi obert per a un enfocament col·laboratiu podrien tenir conseqüències dràstiques. Del programari als fab labs, el codi obert ha emergit com una nova forma d’implicació. La qüestió urgent és com reorientar la pràctica arquitectònica cap a les persones, i la resposta serà posar l’arquitectura en mans de les persones mateixes. Ha arribat per fi el moment d’una forma de producció relacional i menys jeràrquica?

Ethel Baraona-Pohl afirma que “ha arribat el moment de convertir la insatisfacció en propostes serioses per tal de recuperar la ciutat per als ciutadans, eliminar la distinció entre públic i privat en l’entorn urbà, passar del ‘faci-ho vostè mateix’ (DIY, per les sigles en anglès) al ‘faci-ho amb els altres’ (DIWO, per les sigles en anglès)”. Sens dubte, una postura radical, però pot ser que ja hi hagi un futur per a l’arquitectura dissenyada per la humanitat i per a la humanitat.

En el transcurs d’aquesta revolució, com que el control torna al poble, cal guillotinar l’arquitecte? S’anuncia la mort de la seva figura prometeica? Només pot sobreviure si s’adapta i, si ho fa amb èxit, quin paper farà?

Redefinició de l’arquitecte

La qüestió fonamental —la redefinició de l’arquitecte— ha estat analitzada des de diferents angles per arquitectes i pensadors des dels anys seixanta del segle passat. En una resposta profètica, Nicholas Negroponte va predir que el dissenyador evolucionaria cap a “intermediari”: un creador de marcs oberts en lloc de formes deterministes. El procés d’arquitectura “no seria un cas d’autocràcia temerària, sinó més aviat un conjunt ubic i oblic de condicionants”, cosa que suggereix una transformació essencial de productes arquitectònics. En lloc de proporcionar un disseny limitat i construïble, l’arquitecte establiria un conjunt de paràmetres que condueixen a un corpus florent d’idees, un espectre gairebé infinit d’arquitectura potencial. Els arquitectes dissenyarien la pregunta, no la resposta.

Pel que fa a “la flexibilitat, la responsabilitat, la transitorietat, la relativitat, la satisfacció”, en paraules de Hans Ulrich Obrist, Cedric Price va treballar per assolir una reconfiguració similar de la funció de l’arquitecte, forjant la idea de l’arquitecte com a programador. En projectes com ara Potteries Thinkbelt (1965), The Generator (1976) i Magnet Project (1997), l’arquitecte proporcionava un conjunt d’algoritmes, estímuls i interaccions. “Segons Price, l’arquitecte no hauria d’acontentar-se amb ser un simple dissenyador de maquinari, sinó que hauria d’exigir una responsabilitat més gran per crear programes d’activitats i determinar com podrien integrar-se”. “La idea no és ocupar espai, sinó provocar relacions i espais socials, afavorir nous models i contextos de moviment urbà a la ciutat”. L’arquitecte oferia activitat en lloc de forma.

A partir de principis del segle XX, la incipient disciplina de la cibernètica buscava analitzar els sistemes de xarxes, centrant-se en la comunicació i les connexions entre nodes interdependents, i oferia el llenguatge amb el qual Price definiria l’arquitecte com a programador, en una col·laboració fecunda amb el cibernetista pioner Gordon Pask. A The Architectural Relevance of Cybernetics (1969), Pask era un dels primers a aplicar el marc conceptual de la cibernètica a l’arquitectura. “Ens interessen els artefactes que s’assemblen al cervell”, escrivia Pask, “l’evolució, el creixement i el desenvolupament; el procés de pensar i arribar a entendre el món. Des de la perspectiva de les ciències aplicades, pretenc crear [...] els instruments d’una nova revolució industrial; mecanismes de control que fan els seus propis plans”. En el camp de l’arquitectura, la cibernètica té menys a veure amb edificis-objecte dissenyats, artístics, que amb solucions arquitectòniques per a ecologies adaptatives que evolucionen mitjançant una forma de diàleg amb els habitants.

Price va abandonar el precedent arquitectònic a favor de l’arquitectura com a esdeveniment. En canvi, N. John Habraken va apuntar que el procés de disseny redissenyat seria descobert per l’arquitecte mitjançant un examen minuciós de les característiques i tendències integrades en l’estructura de l’arquitectura; és a dir, considerant l’entorn construït com una entitat autònoma. Com va assenyalar Habraken, a través de la història de l’arquitectura el disseny d’edificis ha evolucionat alhora que les generacions. En l’evolució tradicional de l’arquitectura vernacle, una persona pot dissenyar casa seva de manera similar a la dels seus veïns, però amb petites modificacions i millores. Una vegada construït el projecte, és valorat per la comunitat, fins i tot de manera inconscient, i projectes posteriors aporten modificacions i innovacions. Així doncs, l’arquitectura propaga i evoluciona, basant-se en tipologies, informació compartida, experimentació subtil, des dels habitatges dels natius americans fins a les catedrals gòtiques.

Tal com Habraken expressava a The Structure of the Ordinary (1998), una intervenció arquitectònica intencionada hauria de partir d’un diagnòstic. Basant-se en un procés d’examen i anàlisi de l’entorn construït ja existent, l’arquitecte finalment pot crear marcs que promoguin el disseny generat per l’usuari, que condueixi al “disseny urbà tridimensional”. Un projecte no és un grandiós acte de creació en si mateix, sinó una simple baula d’una cadena evolutiva molt més llarga. Segons Habraken, el paper de l’arquitecte és més semblant al d’un jardiner. Aprèn horticultura, examina minuciosament la terra, planta parterres i cuida les plantes que hi habiten. Treballa en col·laboració amb els habitants en lloc de simplement entregar un producte i té l’oportunitat de participar en l’evolució de l’entorn construït autònom mitjançant la creació de marcs en els quals els usuaris dissenyen.

Poder sobre el propi entorn

No es tracta de la tradicional participació teòrica. Segons Alastair Parvin, resulta clau fer una “distinció entre grup, col·laboració basada en el consens (la qual cosa és gairebé impossible) versus un enfocament basat en un protocol comú, més plural i permissiu, en el qual els individus són més o menys autònoms, però operen dins d’unes normes comunes bàsiques, es copien els uns als altres (la qual cosa és gairebé inevitable)”. És un delicat procés de producció independent però interconnectat, amb l’arquitecte exercint de jardiner, activant el nivell col·lectiu-individual. La gent té poder sobre el seu propi entorn, que, col·lectivament, constitueix l’impulsor del procés evolutiu: “Finalment, una vegada la cèl·lula viva és capaç d’actuar individualment per adaptar-se o renovar-se, tant la invenció com la sostenibilitat poden penetrar ràpidament en el corpus sencer d’un teixit ambiental. Arribats a aquest punt, la xarxa entre inventors i dissenyadors, inclosa la gent comuna, pot desenvolupar completament tot el seu autèntic potencial”.

El model de Habraken, presentat per primera vegada en la dècada de 1970, va predir els models de producció que estan apareixent avui. Diverses experiències de col·laboració sorgides a internet, com ara Linux o Wikipedia, utilitzen un mecanisme distribuït de generació molt similar, però amb una diferencia clau: l’autonomia dels col·laboradors està orientada, moderada i promoguda per editors que des de dalt poden prendre decisions. Aquest paper d’editor, més que el de jardiner, intermediari o programador, té una funció orquestradora més àmplia. Posseeix qualitats de cada un, però a la vegada adquireix tot un nou caràcter en el context del món digital i interconnectat. És una figura plural a la qual podem anomenar “l’arquitecte coral.”

Com que mostra un nou tipus de dissenyador, la idea de l’arquitecte coral comporta nombroses qüestions relacionades. Quines eines i mètodes poden dirigir l’energia dispersa de manera que una multitud es transformi en una entitat productiva, motivada i cohesionada? Com pot una xarxa extensa de persones, treballant juntes, aconseguir un disseny arquitectònic adient i construïble? I, si aquest és l’objectiu, ¿en què es diferencia l’arquitecte coral del principal d’una empresa corporativa d’arquitectura? En vista d’aquest model de creació plural, quina funció faria específicament l’arquitecte coral?

La primera i més important responsabilitat de l’arquitecte coral és formular el procés. Tal com Torvalds va fer amb Linux, l’arquitecte coral ha de començar per generar un nucli —kernel— que posteriorment sigui distribuït, iterat i afegit. Sense estímul, la multitud caurà en un moviment brownià. De la mateixa manera, Giuliano da Empoli indica que una de les tasques més importants és, de fet, concloure la producció col·laborativa. L’arquitecte coral també és responsable, segons Da Empoli, de conduir el projecte prenent decisions sovint difícils i definint el ritme del seu desenvolupament. Té la funció d’àrbitre en situacions en les quals no es pot assolir el consens. Així mateix, és responsable de marcar el ritme de tot el procés, orquestrant deliberadament els moments d’obertura i col·laboració amb els de perfeccionament i presa de decisions tancades. L’arquitecte coral també podria incorporar les seves pròpies idees estètiques o funcionals a aquestes capacitats, a fi d’aportar experiència i personalitat al projecte en qüestió.

Així doncs, el resultat de la feina de l’arquitecte no ha de consistir necessàriament en edificis o documents constructius, sinó en l’inici, la coordinació i la conclusió del procés mitjançant el qual el codi font arquitectònic és compartit, adaptat i executat. L’arquitecte coral orquestrarà accions i interaccions de manera natural sorgides d’un grup de col·legues —i aquesta és la diferencia amb l’arquitecte principal d’una empresa corporativa d’arquitectura—, més que no pas crear objectes. En formular el treball d’un laboratori de codisseny a Sitra, Alejandro Aravena escrivia: “Un bon marc estratègic no implica precisament una única solució, sinó que ajuda que la solució sembli òbvia quan és identificada”. Això no significa de cap manera renunciar a la responsabilitat o fins i tot a la “firma” d’un projecte donat, no més que en el cas d’un comissari d’art.

Si l’arquitectura és capaç de donar operativitat a un ecosistema similar al del comissari d’art, cada exemple d’aquest procés creatiu editorial en xarxa serà únic. El projecte es basaria en les peculiaritats d’un grup en particular i el context en el qual treballa, faria ús de l’immens poder del treball en xarxa i seria moderat per l’arquitecte coral. Com que el contingut d’un projecte no es genera de forma singular (com succeeix amb el model d’autor) i que l’evolució té lloc mentre dura, el plantejament coral presenta resultats sorprenents. Coneixements valuosos —abans sense veu— s’uniran i instrumentaran en el procés de disseny. A mesura que el poder de la multitud incideix en problemes específics, el que és global podria, de fet, mitjançar amb el que és local, abordant alguns dels problemes inherents de l’anomenat “regionalisme crític”; en concret, la irrellevància de l’arquitecte estrella que copia i enganxa el seu estil característic de manera indiscriminada per regions o territoris o la insipidesa de productes estandarditzats i anestesiats. El disseny online de col·laboració aplega veus per crear una mena d’“especifisme en xarxa”.

Les tecnologies de xarxa contemporànies han donat lloc a ecologies curatorials productives i sòlides, com en el programari de codi obert. Tanmateix, finalment aquesta energia col·laborativa ha de ser canalitzada en arquitectura real, de maons i morter. El paper de l’arquitecte coral també és mantenir i orquestrar aquest procés de materialització.

Podem afirmar que el disseny esdevé plural —però la pregunta més incisiva de Habraken, plantejada com a resposta al manuscrit inicial d’Open Source Architecture, encara no s’ha respost. Quina és la diferència respecte de qualsevol moment del passat? Després de tots els esforços frustrats d’implicar els usuaris en el procés de disseny al llarg del segle xx, què és el que ho fa diferent? “No tinc el més mínim dubte que la revolució digital pot tenir una funció i que ho farà; però, ¿com una xarxa creativa de disseny i producció guiada per la revolució digital pot connectar amb la realitat d’un entorn ja construït?”

Generar noves possibilitats

Hi ha diversos factors que poden donar origen a noves possibilitats en arquitectura. En primer lloc, la informació —el “codi” o DNA d’un edifici— es pot compartir de forma instantània i de manera “a-espacial”. El projecte intel·lectual de grups com el CIAM (Congres internationale d’architecture moderne, fundat per Le Corbusier el 1928) era compartir pensaments, idees, teoria (o codi) i escriure col·laborativament uns estatuts, encara que per fer-ho van haver de llogar un vaixell i navegar per la Mediterrània per conèixer-se personalment. Avui dia l’escriptura col·laborativa es fa sense esforç i implica milions de persones cada segon, arreu del món, a través de plataformes com Wikipedia. Segons Keller Easterling, les receptes o fórmules de fenòmens relacionats amb l’espai poden considerar-se el programari de l’arquitectura. Igual que a la Wikipedia, a Linux i al programari de codi obert, el codi es pot compartir, incrementar i perfeccionar abans de ser recopilat i executat. El disseny coral dona lloc a l’autonomia del procés de construcció en un únic projecte. El nucli, o kernel, de l’arquitectura existeix com a dades, és perfeccionat per una seqüència distribuïda d’addició i edició, i finalment culmina en una estructura física: l’execució del codi en l’espai.

Actualment aquesta mena de col·laboració és molt factible, ja que els edificis “existeixen” digitalment abans de ser construïts, la qual cosa afavoreix una transformació radical envers l’obertura i la distribució en el procés de disseny. En podríem prendre com a exemple la cuina, que disposa d’estructures bàsiques. Un brou, posem per cas: cada vegada que es cuina una sopa en concret, l’estructura s’expandeix i esdevé única, es comparteix i es consumeix, i posteriorment és modificada en l’àpat següent. S’avalua el resultat de cada experiment i la informació sobre els resultats més aconseguits es codifica en receptes que seran distribuïdes i repetides. La mutació només succeeix d’un plat al següent. En arquitectura, la capacitat d’avaluar un edifici abans de ser construït permet col·laborar en cada estadi del procés. Continuant amb la metàfora de la cuina, és com si una única sopa es cuinés de manera col·laborativa; és a dir, per diferents cuiners experimentant alhora a la cuina, tastant constantment el seu treball.

En aquest cas, el procés de disseny es troba a prop del model de redacció de textos científics, en què un equip d’autors col·labora en l’elaboració d’un article, que és validat mitjançant una revisió per parells i distribuït per aplicar-lo més àmpliament en el seu camp. Es treballa de manera col·laborativa, mentre que la validació de la revisió per parells assegura la qualitat i atorga credibilitat. Es tracta d’un sistema d’autoregulació, participatiu e incentivat.

Aquesta és la comesa de l’arquitecte coral, contradir el discurs estàndard; la cuina arquitectònica es beneficiarà de molts cuiners en la cuina, units per un xef de talent. Situat entre l’acreditada veu de Le Corbusier característica d’una època i la broma col·lectiva dispersa per internet, el dissenyador implicat en comunitats que treballen en xarxa serà creador d’harmonies. L’arquitecte no serà anònim, sinó plural i concertador. L’autoria no desapareixerà, sinó que es contextualitzarà en introduir-se en un entramat de relacions. El nou arquitecte se situa entre un enfocament descendent (top-down) i ascendent (bottom-up), canalitzant l’energia en brut d’aquest darrer mitjançant el marc formalitzat del primer. La comesa de l’arquitecte coral s’orienta menys a l’objecte-edifici que al procés d’orquestració. No és un solista, ni un director d’orquestra, ni una veu anònima entre moltes. L’arquitecte coral aplega el conjunt harmònic i creatiu.

Publicacions recomanades

  • The City of Tomorrow: Sensors, Networks, Hackers and the Future of Urban Life. Yale University Press, 2016
  • Open Source Architecture. Thames & Hudson, 2015