Entendre els problemes, pensar les polítiques, impulsar la seguretat

  • abr. 19
  • 10 mins
Patrullatge de la Guàrdia Urbana a la Plaça del Pedró al Raval © Pere Virgili

L’increment significatiu de la delinqüència menor a Barcelona s’explica per una sèrie de circumstàncies que han afectat la seguretat: la globalització, l’atemptat terrorista i les mobilitzacions del procés sobiranista, sumades a un deficient funcionament del sistema judicial i a la manca d’efectius suficients dels cossos policials. Amb un bon diagnòstic es pot fer front a aquesta situació.

“Barcelona és una ciutat segura.” Aquesta afirmació podria plantejar dubtes, o fins i tot interpretacions contradictòries. Per això cal explicar bé què volem dir quan formulem una asseveració d’aquesta mena. El primer que cal assenyalar és que no existeixen les “ciutats segures”, i que una determinada taxa de fets punibles és inherent a tota població. A les grans ciutats, l’índex de delictes és més alt perquè hi ha més població, més anonimat, més oportunitats de delinquir i menys possibilitats de ser detectat.

Hi ha dos factors bàsics. El primer és que una gran ciutat com Barcelona forma part d’un fenomen que anomenem “globalització”, i aquesta circumstància, com assenyala Zygmunt Bauman, té conseqüències: “Las ciudades se han convertido en el vertedero de problemas de origen mundial. Sus habitantes y quienes los representan suelen enfrentarse a una empresa imposible, se mire por donde se mire: la de encontrar soluciones locales a contradicciones globales. [...] Las ciudades contemporáneas son los campos de batalla donde coinciden los poderes mundiales y las obstinadas razones de ser de cada uno de sus habitantes”.[1] Hem d’afegir que la delinqüència forma part d’aquesta globalització, i que els municipis, en línies generals, no tenen els recursos econòmics, jurídics ni institucionals per fer front a aquest fenomen. La nostra ciutat no n’és una excepció.

El segon factor es refereix al context: Barcelona és la capital d’una important comunitat autònoma. El fet que la delinqüència coneguda hagi sofert, en un any, un increment del 17,7 % requereix una interpretació contextualitzant el fenomen.[2] Aquesta interpretació és complexa però imprescindible, perquè un bon diagnòstic permet reconèixer els problemes reals, trobar les polítiques públiques i desenvolupar les accions necessàries per resoldre’ls. En canvi, no reconèixer o distorsionar els problemes conscientment ens aboca a demagògies i confusions que duen a qui les practica a ser part del problema i no de la solució.

La xifra d’infraccions penals conegudes a Barcelona des de l’any 2013 fins al 2016 es mantenia en una seqüència relativament estable, i és a partir del 2017 quan comença a créixer significativament en una corba preocupant. La naturalesa dels delictes que han causat aquest increment, i els llocs on es produeixen amb més assiduïtat, són clars. No estem parlant d’un increment significatiu de grans crims contra la vida o la integritat de les persones, sinó de furts i robatoris al carrer, a les botigues o als transports públics. Es produeixen als districtes amb gran afluència de persones, major presència de turisme i amplies zones d’oci, com ara Ciutat Vella, Eixample, Sants-Montjuïc o Sant Martí.

 

[1] Zygmunt Bauman (2009), Confianza y temor en la ciudad, Barcelona, Arcadia (p. 23 i 25).

[2] Totes les xifres exposades en aquest article corresponen a dades de la Junta Local de Seguretat del 22/10/2018.

Què va passar a partir de 2017?

D’una banda, el 17 d’agost de 2017 es produeix un greu atemptat terrorista a la Rambla barcelonina. Si bé la gestió posterior a l’atac es pot qualificar de molt bona per part de cossos policials, sanitaris, bombers i la mateixa ciutadania, no és menys cert que el subsegüent reforç dels punts especialment sensibles obliga la policia, i especialment els Mossos d’Esquadra —amb el suport de la Guàrdia Urbana—, a generar un seguit d’operatius de protecció i autoprotecció, i a reforçar llocs estratègics de vigilància. Això, encara avui, suposa un increment important del treball policial, a Barcelona i a tot Catalunya.

D’altra banda, els fets de l’1 d’octubre i l’aplicació, per part de l’Estat, de l’article 155 de la Constitució van generar una situació amb fortes repercussions en matèria de seguretat i policials. En un any el Departament d’Interior va viure el canvi de tres consellers, la presència interina d’un gestor per l’aplicació del 155, tres directors generals i tres caps del cos, així com el processament de bona part de la cúpula dels Mossos d’Esquadra. L’escapçament de la cúpula de la conselleria d’Interior i dels Mossos d’Esquadra va deixar la policia autonòmica òrfena de directrius durant força mesos, període en què la Guàrdia Urbana de Barcelona va haver de redoblar els esforços per oferir una presència adequada als carrers.

L’extraordinari increment de manifestacions i concentracions derivades d’aquests fets ha obligat fins avui a alterar tots els serveis policials. Tant els Mossos, pel que fa a l’ordre públic, com la Guàrdia Urbana, en els talls i desviaments de trànsit, han destinat molts efectius a la protecció de cada esdeveniment. És més, si les manifestacions o concentracions són no-comunicades, és necessari desmuntar alguns serveis previstos per poder fer front a aquesta mena de contingències.

A aquest context cal afegir dos elements agreujants. El primer és la impossibilitat de creixement de les plantilles policials, afectades per les lleis estatals de contingència pressupostària, que tot just permeten cobrir les vacants que es produeixen per baixes i jubilacions (la suplència d’efectius s’ha hagut de pal·liar, en la mesura del possible, mitjançant hores extraordinàries, amb costos de milions d’euros). El segon, la incertesa provocada per l’Estat amb el decret de jubilació dels policies locals a partir dels seixanta anys. Tot i ser positiva, la mesura va ser gestionada a esquena dels ajuntaments, amb nul·la informació i sense previsió de substitució gradual dels agents jubilats. No es va calcular correctament que el període necessari per seleccionar i formar nous agents és de gairebé un any i mig, fet que genera uns buits importants entre la sortida i l’entrada dels efectius.

Encara cal afegir una qüestió més que podríem titllar de determinant: es tracta del funcionament del sistema judicial i penal com a factor generador de distorsions i impunitats. El retard de nou mesos en els judicis per delictes lleus i immediats resulta inacceptable. Es tracta de causes que s’haurien de jutjar en un termini màxim de vuit dies i que prescriuen a l’any; és a dir, que estan al límit de la prescripció. Això és degut a l’existència d’un únic jutjat per a aquestes causes, incapaç d’absorbir la càrrega de treball que suposa l’increment de delictes d’aquesta mena, la qual cosa produeix un augment de l’activitat policial per impedir-los. La demanda persistent de l’Ajuntament barceloní, recollida pel Deganat dels jutjats i la Conselleria de Justícia de la Generalitat, ha aconseguit la posada en marxa, el febrer de 2019, d’un segon jutjat amb caràcter provisional. Caldrà veure'n l'evolució i l'eficàcia.

EVOLUCIÓ DE LES INFRACCIONS PENALS A BARCELONA. Font: Junta Local de Seguretat EVOLUCIÓ DE LES INFRACCIONS PENALS A BARCELONA
Font: Junta Local de Seguretat
© Astrid Ortiz

D’altra banda, som davant d’un sistema punitiu que sembla no preveure que aquests delictes lleus poden ser comesos per grups organitzats i professionals. I més gran va ser la sensació d’impunitat quan la Sentència 481/2017 de 28 de juny va excloure la possibilitat d’aplicar la múltiple reincidència als autors d’aquests actes. Caldria també explorar la via del delicte continuat com a factor enduridor de penes. S’està fent, però amb una construcció jurisprudencial feixuga i complicada. Tanmateix, endurir les penes és una solució de dubtosa eficàcia si no va acompanyada de mesures processals i judicials expeditives i persistents. Altrament, no es fa més que recórrer a la solució “fàcil” d’incrementar el populisme punitiu sense explorar realment totes les opcions que confereix l’ordenament vigent i sense resoldre el problema del dia a dia dels ciutadans.

Per tant, són moltes les incògnites que el sistema judicial planteja: com operarà en termes d’eficàcia el segon jutjat? Quin impacte real està tenint la sentència 481 a Barcelona, Catalunya i l’Estat? Com podem optimitzar els recursos judicials i processals de la legislació vigent per fer front a aquesta mena de delinqüència?

Sense receptes màgiques

Si fins aquí hem plantejat un marc d’explicació plausible, el problema de la inseguretat obriria dues conclusions: la primera és que no seria només propi de Barcelona, sinó de tot Catalunya; la segona, que no seria comparable a les altres ciutats o territoris estatals, ja que no han patit l’aplicació de l’article 155 ni han viscut una evolució socioeconòmica comparable (turisme, gentrificació, especulació urbanística, etc.). Pel que fa a l’extensió del fenomen, els furts i els delictes contra el patrimoni han crescut, en major o menor mesura, a tot el territori català.

Per fer front a aquesta situació, no hi ha receptes màgiques ni miraculoses, ni “solucions exprés”, però sí que cal fer alguna cosa seriosa i perdurable. En primer lloc, és imprescindible comprendre, identificar i dimensionar bé el problema, les seves causes i el seu abast, per poder escometre’l des d’una perspectiva complexa i multifactorial.

En segon lloc, cal dissenyar polítiques públiques de seguretat concretes, que siguin clares i entenedores i que permetin la participació i el compromís dels ciutadans. Aquesta proposta no serà efectiva sense la feina conjunta i la implicació d’institucions i ciutadania en la comprensió del problema i en la recerca de solucions específiques i adaptades al territori. Tota política pública ha de ser liderada pels poders públics i ha de poder tenir concreció real, propera als ciutadans. La posada en marxa de polítiques de proximitat i transparència i respostes com ara la policia de barri a Barcelona constitueixen un esforç per aprofundir en aquesta línia d’intervenció.

En tercer lloc, res d’això serà possible sense una estreta i lleial cooperació entre les institucions públiques que no exclogui la participació de les instàncies de seguretat privades. Aquesta tasca ha de dirigir-se per la via del servei públic i per la visió de tots els ciutadans (no només dels votants de cada opció) com a destinataris/beneficiaris de les polítiques de seguretat. En aquest sentit, els esforços fets per l’Ajuntament de Barcelona per a una cooperació institucional efectiva entre el consistori i la Generalitat, han portat a la posada en marxa d’un pla de xoc per a Ciutat Vella, o d’operatius conjunts amb altres estaments —com ara Renfe o TMB—, que estan donant resultats positius però que requereixen constància i continuïtat.

En quart lloc, cal reclamar solucions a la impunitat derivada d’una insuficient resposta del sistema judicial i penal, que descoratja la ciutadania i els cossos policials.

En clau organitzativa, és necessari millorar el funcionament dels cossos policials, adaptant-los als canvis socials del seu entorn; aprofitar els recursos humans i materials de manera més eficaç i incrementar els efectius de manera racional i justificada. El desplegament del Pla Director de la Guàrdia Urbana de Barcelona, amb les seves reestructuracions i propostes de millora, suposa un pas en aquesta direcció. I la formació constitueix un element fonamental.

Aquestes mesures ofereixen solucions possibles i necessàries, i el seu impuls està començant a revertir els efectes de la indesitjable situació de 2017. Ara cal vetllar per acabar de capgirar-la i, sobretot, perquè no es torni a repetir.

Publicacions recomanades

  • Llibre: Amadeu Recasens. La violència entre joves en espais d'oci nocturn: un estudi comparatiu europeu. Atelier, 2007La violència entre joves en espais d'oci nocturn: un estudi comparatiu europeuAtelier, 2007
  • Llibre: Amadeu Recasens. La seguridad y sus políticas. Atelier, 2007La seguridad y sus políticasAtelier, 2007

Temàtiques relacionades