Gala i Lee Miller, surrealisme amb cambra pròpia

Fotografies en blanc i negre de Lee Miller

Gala era l’esposa i musa de Salvador Dalí i la seva secretària i marxant. Lee Miller va ser una bellíssima model de fotografia de moda, col·laboradora del fotògraf Man Ray i fotoperiodista durant la Segona Guerra Mundial. Així eren conegudes bàsicament fins ara aquestes dues dones extraordinàries, vinculades al surrealisme, sobre les quals s’han organitzat dues exposicions a Barcelona. Artistes, muses, amants, models...? O tot plegat?

Quan es posa el focus en Gala i Lee Miller, el seu paper dins del surrealisme s’enriqueix i amplia. Van ser uns personatges complexos, creatius, cosmopolites i independents. A Barcelona dues exposicions ofereixen una nova perspectiva sobre aquestes dones singulars, que, per descomptat, es deurien conèixer personalment en algun moment de les seves vides. Fins al 14 d’octubre s’ha pogut veure al Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC) l’exposició “Gala Salvador Dalí. Una habitació pròpia a Púbol” i des de novembre fins a principis de gener es pot visitar a la Fundació Miró “Lee Miller i el surrealisme a la Gran Bretanya”. Les dues mostres provoquen l’etern debat sobre la relació entre la musa i la creativitat pròpia. Pel que fa a Lee Miller, redescoberta àmpliament en les últimes dècades en diverses exposicions com la retrospectiva del 1991 a la mateixa Fundació Miró, ningú posa ja en dubte que estem davant d’una figura central de la fotografia del segle xx, que va tenir un paper fonamental en el desenvolupament de noves tècniques, com la solarització.

En el cas de Gala, però, el seu paper com a autora i artista és més controvertit. Aquesta és precisament la base de la tesi de l’exposició al MNAC i de la seva comissària, Estrella de Diego. A través d’un conjunt de 315 obres, la mostra pretén anar més enllà de la Gala musa surrealista i superar els tòpics que la presenten com una dona manipuladora, només preocupada per fer negoci. Ben al contrari, la mostra dona a entendre que Gala es va “camuflar de musa”, tant en el cas del seu primer espòs, el poeta Paul Éluard, com en el de Salvador Dalí, per esdevenir part activa en el procés creatiu de tots dos.

Segons Estrella de Diego, el fet que Dalí comencés a signar pintures a principis dels anys trenta amb el nom de Gala-Salvador Dalí és significatiu de la implicació directa de Gala en l’art dalinià. Ella construeix amb precisió un personatge –fins i tot en els aspectes més aparentment banals, com la moda– que forma part d’una acció artística desenvolupada a gran escala. En l’exposició també es documenten creacions personals de Gala, com ara dos objectes surrealistes malauradament desapareguts, així com la seva participació en una sèrie d’experimentacions surrealistes i el manuscrit d’una autobiografia inèdita fins que el 2011 es va publicar sota el nom de Gala Dalí. La vida secreta. Diari inèdit.

La del MNAC és una exposició més de preguntes que no de respostes i amb una tesi més intuïda que no demostrable, però que val la pena per la gran qualitat de les obres de Dalí i per la interessant documentació que reuneix.

Millor fer fotos que ser-ne una

Tan coratjosa, inquieta culturalment i liberal com Gala va ser la nord-americana Lee Miller (1907-1977), la qual, després de començar la seva carrera com a model per a revistes com Vogue, va decidir ser ella la que premés el disparador de la càmera. “Prefereixo fer una fotografia a ser-ne una”, deia el 1932.

El 1929 es va mudar a París per ser aprenent del gran fotògraf oficial del surrealisme, Man Ray, i va esdevenir també una figura clau de la fotografia surrealista amb entitat pròpia. L’exposició que es veurà a la Fundació Miró, però, produïda per The Hepworth Wakefield, explica una història més desconeguda que col·loca Lee Miller en el centre de la xarxa d’artistes surrealistes a la Gran Bretanya. “Mostrem una Lee Miller no només artista, sinó fent d’agent cultural activa a la Gran Bretanya, sobretot des que Londres va esdevenir una ciutat refugi d’artistes, abans i després de la Segona Guerra Mundial. Va ser al voltant d’ella i de qui acabaria sent el seu marit, Roland Penrose, que es va consolidar el cercle del surrealisme britànic”, explica Martina Millà, co-comissària de la mostra.

En el recorregut, que inclou més de cent vuitanta peces, no hi faltaran les fotos més surrealistes de Lee Miller, però tampoc les fotografies de guerra per a la revista Vogue, algunes tan icòniques com la que mostra Miller dins de la banyera de l’apartament de Hitler a Munic, just després del suïcidi del dictador. A més, l’exposició, més col·lectiva que individual, va repassant les diverses exposicions de surrealisme a la Gran Bretanya i portarà a la Fundació Miró obres de Max Ernst, Picasso, Yves Tanguy, Henry Moore, Leonora Carrington, Eileen Agar, Roland Penrose i del mateix Miró, entre d’altres.

Com sovint passa amb les dones artistes, Lee Miller va anar abandonant progressivament la fotografia després del naixement del seu fill Tony i la seva obra va restar oblidada durant dècades. Fins que precisament ell, a principis dels anys vuitanta, va trobar el material de la seva mare i en va impulsar un merescut redescobriment.

Lee Miller i el surrealisme a la Gran Bretanya
Fundació Joan Miró
Fins al 20 de gener de 2019

Temàtiques relacionades