La llar, molt més que un bé immoble

Una dona penja una pancarta al balcó de casa seva en la qual es llegeix: banca estafa engaña © Pere Virgili

“Allò residencial és sempre polític”, afirmava David Madden en la seva visita recent a Barcelona per presentar el seu llibre En defensa de la vivienda, escrit en col·laboració amb Peter Marcuse. Madden opina que hi ha una crisi de l’habitatge perquè el sistema jurídic i executiu protegeix el dret dels propietaris dels béns immobles, però no pas el dret dels habitants de les llars. La solució? Repolititzar l’espai de debat públic pel que fa a l’habitatge i concebre l’habitant com a subjecte polític emancipat.

Un amic em va dir, molts anys enrere, que per a ell la seva habitació era una mena de menú principal del videojoc de la seva vida. Un espai amable en què es té a l’abast tot el que cal per al benestar de l’individu. L’alfa i l’omega de tota aventura diària, perquè cada dia comença a l’habitació, i cada nit hi descansa. Quan em va dir allò, el meu amic era un jove acabat de sortir de la pubertat, a la seva família no es passaven estretors i les seves màximes preocupacions eren treure bones notes a l’institut i sortir a voltar per Barcelona amb la bicicleta. Arribar a casa cada tarda amb els deures a la motxilla, sentir la flaire del sopar fent-se a la cuina, sentir de lluny el televisor encès emetent el programa de sempre... Totes aquestes sensacions quotidianes feien que el meu amic se sentís a casa seva. Aquella confiança li conferia (a ell i a qualsevol en la seva situació) un sentiment d’autonomia en l’espai de la seva pròpia llar: el concepte d’espai es convertia en el de lloc, i el concepte de casa, en el de llar. Per a ell, això era el menú principal de la seva vida; si ho preguntem a un filòsof, però, ens dirà que estem parlant del concepte de seguretat ontològica.

Sense la certesa de saber quant ni quan t’apujaran el lloguer, sense la tranquil·litat de poder pagar la llum, l’aigua i el gas cada mes; sense la seguretat ontològica de la teva pròpia llar, el fet de mantenir un nucli familiar, endegar una feina o involucrar-se en el teixit social de la ciutat resulta una odissea. Més de la meitat dels habitants de Barcelona dedica com a mínim el 40 % de la renda a pagar el lloguer, un 15 % més que la mitjana europea, segons les dades de l’informe La llar és la clau, dut a terme per Caritas Barcelona i presentat el desembre de 2018. En l’estudi també consta que el 36 % dels veïns de Barcelona i la seva corona metropolitana estan mancats d’un habitatge digne (sense comptar aquells que ni tan sols tenen un lloc on dormir). Per a les persones que viuen rere aquests esfereïdors percentatges, la inseguretat, la por, l’estrès, l’ansietat i el desempoderament són desencadenants de problemes de salut greus.

‘En defensa de la vivienda’

David Madden, professor assistent del Departament de Sociologia de la London School of Economics, és un d’aquests joves professors universitaris empolainats amb americana de tweed i jersei de coll girat, amb un discurs pausat i serè. A principi de febrer va presentar durant una gira per Espanya el llibre En defensa de la vivienda, dos centenars de pàgines que parlen sobre la dimensió política de l’habitatge, la seva mercantilització i els moviments socials que s’hi oposen. Un assaig que ha escrit juntament amb Peter Marcuse, advocat i professor emèrit de planificació urbana a la Universitat de Colúmbia (i fill d’Herbert Marcuse, filòsof de l’Escola de Frankfurt).

Durant els dies que va passar a Barcelona, Madden va tenir ocasió de compartir experiències amb alguns dels actors socials que més treballen en el problema de l’accés a l’habitatge a la ciutat com, per exemple, el Sindicat de Llogateres de Barcelona o l’Observatori DESC.

Vam aprofitar la seva visita per comentar amb ell algunes de les reflexions més candents sobre la manca de seguretat ontològica dels habitants a casa seva, a la qual tant ell com Marcuse denominen alienació residencial: “Quan no hi ha seguretat en l’habitatge, la gent manté feines que preferiria deixar o accedeix de manera precària a una segona o fins i tot una tercera feina.” Atesa aquesta meitat de barcelonins que gasta més del 40 % dels ingressos a pagar el lloguer, es pot afirmar que la llibertat de residir a la nostra ciutat sense grans dificultats ni preocupacions és, avui en dia, un privilegi.

Madden és una persona amb inquietuds artístiques i amb un sentit de la ironia d’allò més fi. Viu al Regne Unit —no va voler comentar, visiblement afligit, res sobre el Brexit—, però és natural de Nova York. Assenyala sense embuts els qui considera culpables de la manca d’accés a l’habitatge; en el seu compte de Twitter es pot veure el quadre de Goya Saturn devorant un fill com a piulada fixa des de 2015, i també s’hi llegeix, a tall de nota de peu: “Financialized capitalism [Saturn] and social housing [el fill devorat].”

Malgrat que el problema pugui estar ben determinat, el diagnòstic de la situació empitjora la possibilitat de tractament. Pretendre capgirar aquesta situació d’opressió i alienació ens fa topar contra un mur enorme: el sistema residencial del capitalisme neoliberal global.

Els habitatges no només són, estrictament, un indret on viure i construir la vida. En un sistema econòmic global, capitalista i financeritzat fins al moll de l’os, l’habitatge esdevé el bé de consum més durador i car dels que es coneixen. A parer de Madden, hi ha tres pilars fonamentals en la hipermercantilització de l’habitatge, tres processos que han tingut lloc per arribar fins a la situació actual: primer, la desreglamentació (vegeu la Llei 4/2013 sobre arrendaments urbans); segon, la financerització (recordeu la crisi de les hipoteques subprime del 2008); i, finalment, la globalització, que allunya les administracions municipals —les que més bé coneixen els problemes dels seus veïns— de la gestió dels seus propis habitatges.

Alina, resident a Ciutat Meridiana, es trobava el novembre de 2015 pregant a casa seva abans del desnonament que esperava i que finalment va ser suspès. © Pere Virgili Alina, resident a Ciutat Meridiana, es trobava el novembre de 2015 pregant a casa seva abans del desnonament que esperava i que finalment va ser suspès. © Pere Virgili

Habitatge i Estat

La gent no només viu a casa seva, sinó que fa vida al barri, compra a les seves botigues i paga els seus impostos. Tanmateix, l’espai urbà que ocupa l’habitatge marca el lloc de vinculació social dels individus. L’habitatge crea i consolida les interrelacions entre les persones, però també marca les relacions de poder. Des que es van construir, els estats moderns han regulat i desregulat els aspectes clau que afecten l’habitatge, des dels usos del sòl fins als contractes de lloguer, passant per la política de desnonaments.

Tot sovint els governs han ficat mà a les lleis referents als temes residencials sota una bellíssima premissa: la de la defensa del dret a l’habitatge. Això no obstant, si aquesta defensa no ha de fer trontollar els fonaments del sistema de distribució dels beneficis de les despeses de l’habitatge, aleshores es tracta d’un dret feble, tal com comenta Madden. El que en resulta és un sistema jurídic i executiu que protegeix el dret dels propietaris dels béns immobles i no pas el dret dels habitants de les cases.

Vivim un període d’expansió del mercat de l’habitatge paral·lel a un procés de desigualtat econòmica creixent; combinat amb les retallades dels salaris i l’augment disparat del preu del lloguer, podríem pensar que ens trobem al bell mig d’una crisi del sector. Alguna cosa en tot això, tanmateix, ens diu que l’accés a l’habitatge sempre ha estat en crisi per a uns segments concrets de la població: estrangers, dones (sovint amb menors a càrrec seu) o persones en situació precària; i que només en el moment en què a les classes mitjanes també els ha resultat difícil viure a casa seva és quan hem afegit el terme crisi al problema. Al capdavall, i seguint la tesi que mantenen Madden i Marcuse a En defensa de la vivienda, no hi ha crisi de l’habitatge perquè el sistema estigui fallant, sinó perquè funciona perfectament.

Retrat de David Madden © Pere Virgili © Pere Virgili

Fet i fet, aquesta crisi no és així si la veiem des de la perspectiva dels propietaris que viuen de les rendes del lloguer. Diners que entren regularment, que no creen innovació, diners sense valor social. I que esdevenen diners virtuals i deute en el mercat hipotecari. Propietaris i banquers obtenen beneficis dels béns immobles mitjançant processos especulatius. Tot plegat és ben lògic si tenim en compte que l’habitatge no es construeix ni es distribueix perquè tothom tingui un sostre sota el qual poder viure dignament, sinó com una mercaderia per enriquir aquestes elits. Tal com apunta el doctor en Antropologia Social i portaveu del Sindicat de Llogateres de Barcelona, Jaime Palomera, en el pròleg d’En defensa de la vivienda, “el capitalisme ha mutat fins al punt que l’habitatge resulta tan crucial per a l’extracció de riquesa com l’esfera laboral”. En l’economia de mercat, per tal que hi hagi rics hi ha d’haver pobres.

“Com es pot revertir el problema de l’habitatge si la crisi és dins de la mateixa raó de ser del sistema econòmic actual?”. Vaig formular aquesta pregunta el 7 de febrer passat en la conferència organitzada pel CIDOB titulada “Què passa al món? En defensa de l’habitatge a Europa”, que dugueren a terme el mateix David Madden i Sorcha Edwards, secretària general de Housing Europe, la federació europea d’habitatge públic, cooperatiu i social. Ella mateixa en va aportar la resposta més concisa: “No podem esperar que caigui el sistema econòmic actual per actuar sobre l’habitatge.” Per a Madden, la clau la trobem en la repolitització del subjecte habitant. A la meva pregunta, Madden va advocar per defensar que “allò residencial és sempre polític”, i que la lluita subjacent és transversal: “Atès el fet que l’habitatge s’empra per reforçar un sistema politicoeconòmic propens a patir crisis i que és suïcida a escala mediambiental, l’opressió residencial ens afecta a tots.”

“Propietari abans que proletari”

El 1961, el govern franquista va dur a terme un pla d’habitatge brutal. Es va edificar a dojo, però no pas per a lloguer, sinó perquè la gent comprés. Es van construir sis milions de pisos en quinze anys. José Luis Arrese, ministre d’Habitatge, va pronunciar la gran frase: “Volem un país de propietaris, i no de proletaris.” L’Spanish way of life, que era comprar una casa, un 600 i que et quedessin diners per anar-te’n de vacances, va tenir el seu impacte. Aquesta és una altra herència de la dictadura. Segons la Guia de l’habitatge, publicada per l’Ajuntament de Barcelona el 2016, la ciutat disposa de 880.000 habitatges per a més d’1,6 milions d’habitants. El 63,8 % d’aquestes cases estan en règim de propietat, el 30,3 % són de lloguer. I tan sols l’1,5 % són pisos de lloguer social i assequible, això és, poc més de 10.000 habitatges, mentre que hi ha informes que parlen de 80.000 habitatges buits a tot Barcelona. Unes xifres que es troben a anys llum dels parcs de lloguer de les grans ciutats europees. El repartiment és, sense cap mena de dubte, injust i socialment preocupant. La privatització dels espais de vida condueix a la individualització dels problemes i, consegüentment, a la manca d’organització col·lectiva per afrontar-los. A més a més, d’acord amb les paraules de la filòsofa Iris Marion Young, que recullen Madden i Marcuse en el seu llibre, la propietat entumeix les consciències: “L’objectiu d’aconseguir la casa somiada empeny els treballadors a començar a treballar i continuar treballant, els fa tenir por de perdre la feina i fan hores extres. El desig de privatisme ciutadà centrat en el consumidor tendeix a produir quietisme polític.” A Arrese, el ministre franquista, les paraules quietisme polític li devien semblar d’allò més meloses.

Davant del quietisme només hi ha lloc per al moviment: desmercantilitzar el sistema d’habitatge actual, tornar a dotar-lo d’una dimensió humana i no merament crematística. Potenciar l’habitatge de titularitat pública i les alternatives d’habitatge cooperatives o basades en règims de no-tinença. Durant el seu pas per Barcelona, Madden insistia a repolititzar l’espai de debat públic sobre l’habitatge i posava l’exemple del Sindicat de Llogateres de Barcelona com a via de treball en la qual aprofundir. Anar més enllà dels remeis i parlar d’opressió residencial com a forma de perpetuació de les elits. Així doncs, cal concebre l’habitant com a subjecte polític emancipat. Curiosament derivat del llatí focus (‘llum’), la llar reflecteix la primera domesticació de l’ésser humà: encendre foc per donar-se llum, escalfor i protecció davant de les feres. Apel·lar al sentit revolucionari del dret universal a l’habitatge digne té un potencial de transformació social radical.