L’energia, el vector de canvi de les ciutats en el segle XXI

Il·lustració. ©David Sierra

La ciutat, com a gran devoradora d’energia produïda fora del seu territori, està abocada a una transició energètica que en permeti la descarbonització. El primer puntal és el canvi de model de mobilitat cap a un sistema de vehicle elèctric compartit. Però cal, a més, modificar el consum energètic dels edificis i deixar el gas en un paper marginal com a proveïdor de calor. Les solucions passen per un desplegament massiu de la fotovoltaica en les teulades i, sobretot, dels sistemes d’aerotèrmia, que serien possibles amb propostes d’economia d’escala com les comunitats ciutadanes d’energia (CCE), figura ja recollida en una directiva europea.

Ciutat i energia. Aquest ha estat un binomi de dos factors que, des que el temps és temps, mai han anat de bracet. Les ciutats sempre han estat forats que devoraven l’energia produïda fora. Des dels cereals portats d’Egipte a l’antiga Roma, passant pel Londres industrial, que consumia el carbó extret de les mines de tot Anglaterra i generava greus problemes de qualitat de l’aire en ple segle xix, fins a les ciutats contemporànies, que consumeixen energia portada d’arreu per fer funcionar les calefaccions o garantir la mobilitat. Les ciutats, sinònim de civilització i cultura, són també l’expressió de la distància entre la biosfera i la humanitat, amb la seva capacitat per engolir recursos naturals. La pregunta que cal que ens fem és si la ciutat podria passar a ser un espai físic de retrobament amb la natura. Més enllà de la necessitat de guanyar espais per al lleure i la introducció de la biodiversitat, podria ser capaç de generar la seva pròpia energia per funcionar?

Al segle xx, la transició energètica no formava part de l’agenda municipal, perquè no era un repte que es pogués encarar. Es disposava de recursos, pensament i propostes per a les polítiques educatives i culturals, i es pensava i repensava el model urbanístic. Però ara han de tenir també una estratègia de transició energètica perquè l’escenari climàtic ho exigeix (les ciutats generen el 70% de les emissions de gasos amb efecte d’hivernacle (GEI)), i, per primer cop, poden proveir-se a si mateixes d’una part important de l’energia que consumeixen. No tota ni en tot moment, però sí en una proporció rellevant.

El primer que cal tenir present és que la mobilitat consumeix una gran quantitat d’energia i genera la major part de les emissions que es produeixen a la ciutat. D’acord amb l’estudi Ciudades energéticamente sostenibles: la transición energética urbana a 2030, publicat per Deloitte el març del 2019, en una ciutat mediterrània com Barcelona, el 62% dels GEI provenen de la mobilitat, mentre que el consum energètic es distribueix en un 40% en mobilitat i un 60% en el sector residencial.

La conclusió és força evident: no és possible la descarbonització de la ciutat sense una estratègia valenta a favor de la pacificació del trànsit, estenent el verd en la trama urbana i, a la vegada, establint propostes d’accés a la ciutat que en permetin l’entrada i sortida de manera sostenible. A aquestes mesures cal sumar-hi una proposta que articuli un canvi cultural necessari respecte de l’ús del vehicle privat. Al llarg del segle xx, les societats occidentals han associat una pretesa llibertat amb el fet de disposar d’un cotxe en propietat. Aquests vehicles, que només s’utilitzen un 2% del temps, ocupen el 70% de l’espai públic. Però la realitat és que els habitants de les grans ciutats no necessiten un cotxe per al seu dia a dia, sinó només per a moments puntuals.

És necessari, per tant, el desplegament massiu d’una proposta que permeti passar de la cultura de la propietat a la del servei, on el vehicle privat s’utilitzi com un mitjà que es retorna un cop s’ha acabat la necessitat. Sens dubte, aquest model suposaria un ús més intensiu del vehicle i una menor ocupació de l’espai públic, i hauria d’anar vinculat a un sistema de mobilitat elèctrica compartida. La lluita per les superilles i per un canvi de model de ciutat és, per damunt de tot, una batalla cultural; per fer-la possible és determinant la millora dels carrers i els barris que la protagonitzen. Ha d’anar acompanyada d’una proposta que permeti passar de la cultura de la propietat del vehicle a la proposta del servei del vehicle.

El desplegament fotovoltaic a les teulades

L’altre element que cal destacar és el consum energètic dels edificis. Les ciutats necessiten electricitat, que fins ara s’ha portat de fora, i gas per escalfar les llars i fer funcionar les indústries. Aquesta font representa més d’un terç del consum energètic en el sector residencial, una dada que evidencia que és necessari reduir-ne el consum i que cal transitar cap a un escenari d’electrificació que elimini el gas de les llars. Avui, l’eficiència més gran ve d’opcions com les bombes de calor i fred, i l’aerotèrmia. A la vegada, en l’escenari de canvi climàtic, el confort tèrmic anirà destinat cada cop més a superar les onades de calor, amb una major necessitat de proveir fred, i a millorar els aïllaments per fer front a les altes temperatures.

La pregunta que ens hem de fer, però, és si les nostres ciutats poden passar d’un escenari d’absoluta dependència energètica a un marc en el qual el desplegament de renovables sigui massiu. És en aquest marc on cal dir que necessitem protagonitzar un canvi en la fisonomia de les teulades i de part dels espais públics. Avui, el kWh més barat és d’origen renovable i, particularment, fotovoltaic. El marc normatiu de referència (RD 244/2019) va permetre fer autoconsum compartit per xarxa de baixa o mitjana tensió, dins d'un radi de 500 metres entre la instal·lació i els punts de consum. El Consell de Ministres ho va ampliar després a 1.000 metres i al novembre passat la ministra Teresa Ribera va anunciar que s'estendria a dos quilòmetres. S'acosta així a normatives més avançades, com la de Portugal, on l’autoconsum compartit podrà tenir un radi de dos quilòmetres en baixa tensió, de quatre en mitjana tensió i de fins a vint en molt alta tensió.

Aquest autoconsum compartit significa que no es paga o bé que es paguen menys càrrecs i peatges. Però el que representa és que, com més energia subministrada de proximitat hi hagi, menys pèrdues es produeixen en la distribució de l’electricitat. El marc normatiu és rellevant, perquè aquest escenari ens hauria de comprometre a mobilitzar totes les teulades aptes, especialment les de gran volum, per aconseguir la màxima producció en horari solar. Avui, pensar en l’autoconsum com un exercici individual porta a una situació en la qual només aquells que tenen les millors teulades (normalment, les classes altes) poden desplegar l’energia que necessiten. És, per tant, una responsabilitat del conjunt de la ciutadania fer un desplegament massiu de la fotovoltaica a les teulades de la ciutat, començant per les públiques, continuant per espais públics on es pugui produir i, a més, donar ombra, i acabant per les teulades del sector industrial i logístic. El detall de la distància és rellevant, ja que en radis amplis permetria la interacció entre la ciutat i els àmbits industrials i logístics. Aquests segons, amb major consum de dilluns a divendres, tenen una extraordinària complementarietat amb l’àmbit residencial, que registra majors consums durant els caps de setmana.

El desplegament fotovoltaic també té un altre factor determinant: l’educació energètica. És a dir, una major consciència del que costa la producció d’un kWh. La digitalització i desplaçar al màxim els consums cap a les hores de producció autoconsumida ens introdueixen en una cultura on el millor kWh és aquell que no es consumeix i el següent millor kWh és el que té un origen renovable, la qual cosa obre la porta a l’electrificació d’allò que consumeix més energia en una llar: el clima.

Il·lustració. ©David Sierra Il·lustració. ©David Sierra

Aquest desplegament massiu de les renovables a la ciutat també és important per poder articular un pacte amb el territori. La transició cap a un model basat en les renovables té la virtut d’una major sobirania energètica, però què representa el seu desplegament sobre el terreny? A Catalunya, el 63% de la població viu en un 7% del territori. I, més enllà de la necessitat de reduir el consum, és materialment impossible que aquest país metropolità s’autosubministri. Per fer possible aquest pacte, cal que la metròpoli desenvolupi el seu potencial renovable amb tota l’amplitud mentre, en paral·lel, es fa una proposta de desplegament territorial.

Altres eines de transició

Finalment, cal pensar també en les figures que poden protagonitzar aquesta transició a la ciutat. La directiva europea sobre el mercat interior d’electricitat ha proposat la creació d’un nou actor energètic, les comunitats ciutadanes d’energia (CCE), que estarien formades per la ciutadania, ens locals i pimes, i hi podrien participar grans empreses sempre que no en tinguin un control efectiu. Els beneficis han de repercutir en les sòcies i els socis, i en el territori on es despleguen. Que la directiva i la figura siguin tan innovadores no és casual. S’ha entès que, per protagonitzar la transició energètica, cal que es recuperi un factor de confiança entre consumidors i energia, que s’ha trencat radicalment els darrers anys.

Les CCE poden ser l’eina sobre la qual s’aglutini aquesta transició energètica a les ciutats; el clar avantatge que té aquesta figura és que li han reservat tots els papers de l’auca en el sector energètic: generació, comercialització i agregació, i, fins i tot, podria operar en la distribució. En aquest context, l’autoconsum compartit de la comunitat energètica és molt més que això: si realment es vol que jugui un paper determinant en l’escenari de transició energètica, cal que aquestes comunitats tinguin dimensió i força, que no siguin petits “falansteris” que interactuïn amb un grup reduït de ciutadans conscienciats, sinó que adoptin la dimensió de barri, districte o ciutat.

És a l’agenda d’aquestes comunitats on caldria fer un autèntic avenç de la transició energètica de les ciutats. Sens dubte, cal una instal·lació massiva de la fotovoltaica a les teulades urbanes, però no només això. Avui, les ciutats mediterrànies tenen el repte de deixar el gas en un paper marginal com a proveïdor de calor a les llars. A més, per fer un desplegament massiu de l’aerotèrmia, necessitem propostes que, amb economia d’escala, permetin abaixar preus i, a la vegada, adquireixin una dimensió de comunitats de veïns. Aquesta mesura no és només rellevant en termes de descarbonitzar i abaratir la factura energètica, sinó que també és especialment significativa a l’hora de convertir en inèrcies tèrmiques de fred o calor els moments de producció fotovoltaica propera. Les comunitats energètiques de l’àmbit metropolità són el millor instrument per protagonitzar el pacte amb el territori, on caldrà fer una compra agregada d’energia renovable, especialment eòlica, que permeti proveir-se d’electricitat renovable fora de l’horari solar.

Publicacions recomanades

  • Llibre: Joan Herrera, Fraternidad y ecología. Los Libros de la Catarata, 2019Fraternidad y ecologíaJoan Herrera. Los Libros de la Catarata, 2019
  • Llibre: Joan Herrera, Cuánta desigualdad puede soportar la democracia. RBA Libros, 2014Cuánta desigualdad puede soportar la democraciaJoan Herrera. RBA Libros, 2014
  • Llibre: Joan Herrera, Economia i ecologia: propostes per sortir de la crisi. Columna CAT, 2010Economia i ecologia: propostes per sortir de la crisiJoan Herrera. Columna CAT, 2010

El butlletí

Subscriu-te al nostre butlletí per estar informat de les novetats de Barcelona Metròpolis