Barcelona Metropolis

Afrontar la pobresa

Mudrik: En canvi, els nostres reflexos ètics —no sé si hi estareu d’acord— també han crescut. Ara tinc informació sobre el patiment humà que no té relació amb el meu benestar ara i aquí, he desenvolupat empatia i m’hi puc veure reflectit. Potser la modernitat ha provocat una expansió de la nostra responsabilitat moral, de la nostra empatia.

Singer: Sí… Crec que el fet d’entendre el món com un tot ha fet créixer, en certa manera, la nostra empatia, tot i que encara de manera molt limitada. No fem prou per ajudar la gent que viu en situació de pobresa extrema. N’hem vist un exemple durant la crisi de la covid: en els països rics, tothom ha rebut dues vacunes, si ho ha volgut, a més d’una dosi de reforç. Però, als països amb pocs recursos, el percentatge de persones que ha rebut una vacuna ha estat molt baix, i no hem fet prou per fer arribar les vacunes a tot el món, malgrat que teníem interès a evitar el desenvolupament de noves variants. Així i tot, no vam fer-ho i només vam pensar a curt termini i en nosaltres mateixos.

Harari: Ens trobem històricament en la millor situació per fer front a la pobresa amb els recursos de què disposem. Durant gran part de la història, la pobresa i els seus efectes (com ara la fam i la propagació de malalties infeccioses i epidèmies) eren com forces incontrolables de la natura. Simplement, la humanitat no tenia prou coneixements científics ni recursos econòmics per afrontar situacions com la fam i la pesta. No hi havia mitjans tecnològics per portar menjar de lluny, i, amb les epidèmies, encara era més complicat. Ningú no sabia res de virus o patògens, i molt menys de vacunes.

Ara, per primer cop a la història, la fam i les malalties ja no són forces incontrolables de la natura. Tenim els coneixements científics, la tecnologia i els recursos econòmics per garantir que cap ésser humà no mori de fam ni d’una llarga llista de malalties infeccioses. Malauradament, això no vol dir que sempre tinguem el seny ni la compassió per fer servir aquests recursos. D’una banda, ens trobem en la millor època: ara que tenim el poder, ho podem resoldre. De l’altra, si no ho fem, la tragèdia encara és més gran.

Singer: Amb relativa facilitat, triem no veure-ho. Quan parlem amb gent sobre la pobresa en qualsevol indret del món, els qui no tenen experiència concreta en aquesta àrea probablement diran: “Sí, sé que hi ha moltes persones que tenen una vida molt difícil, però com les podem ajudar? Els diners mai no els arriben. És com llençar-los en un forat negre”. La gent em diu aquesta mena de coses. Desconeix la relativa facilitat i les modestes quantitats de diners que calen per poder marcar una gran diferència en la vida de les persones pobres. Els podem salvar la vida mitjançant la distribució de mosquiteres, perquè no agafin la malària, o retornar-los la visió en cas de ceguesa provocada per cataractes. Si la gent viu amb menys de dos dòlars al dia, que és la línia de pobresa extrema que estableix el Banc Mundial, i els dones 1.000 dòlars, els proporciones una quantitat superior als seus ingressos anuals. Evidentment, això marcarà una diferència enorme en la seva vida. En canvi, si ajudem gent del nostre país i la línia de pobresa és, per exemple, de 20.000 dòlars per família als Estats Units, si els en dones 1.000, tindran una mica més de comoditat durant un temps, però no els canviarà la vida com li canviaria a algú per a qui aquesta quantitat equival als seus ingressos anuals. No sé del cert si la gent ho sap, si mira cap a una altra banda o si no s’ho creu, perquè, aleshores, se sentiria més obligada a prendre-s’ho seriosament.

Recuperar la confiança en les institucions

Harari: De nou, penso que part del problema recau en les institucions i en la falta de confiança en aquestes. Molta gent diria: “Si amb 1.000 dòlars pogués salvar la vida a una persona o arreglar la vista a un infant, ho faria amb molt de gust, però no puc fer-ho jo sol. Sempre hi ha una institució pel mig”. Molta gent sent una desconfiança i un escepticisme profunds envers les institucions. “Només són una farsa. Tots els diners van a parar als directius. És corrupció.” Al final, es tracta de com es genera confiança en les institucions, perquè la majoria dels ideals no es poden assolir individualment. Globalment, l’única cosa que de debò funciona són les institucions. Per tant, la gent ha de confiar-hi.

Singer: El que intentem fer des de l’organització benèfica The Life You Can Save (thelifeyoucansave.org) és explicar a la gent amb tot detall com pot fer servir els seus diners per a una causa determinada. Intentem mostrar que hi ha organitzacions benèfiques que s’avaluen de manera independent i que han demostrat una alta eficàcia i el millor ús possible de cada donació que reben. Si una persona fa clic en un botó per fer una donació, aquestes organitzacions rebran el 100% de la quantitat donada. Pot estar segura que el que dona és realment efectiu.

Singer: La gent ja sap què és l’altruisme. Sap què és voler fer bé als altres, i això fa molt temps que passa. Però l’èmfasi en l’efectivitat és la novetat del moviment de l’altruisme efectiu. Es tracta de gent que mira de trobar les millors causes per fer una donació, i, dins d’aquestes causes, les millors organitzacions a les quals donar suport. Ha esdevingut un debat força extens amb moltes veus diferents. Hi ha gent que pensa que mirar d’ajudar la gent que viu en situació de pobresa extrema és una de les coses més efectives que pot fer. D’altres —amb qui, en certa manera, m’identifico— creuen que intentar que els animals deixin de patir, especialment els milions de milions d’animals que hi ha en granges industrials, és una bona manera d’invertir els seus diners. Altres assenyalen els riscos que les espècies s’extingeixin.

Harari: Potser hi afegiria que només cal que vetllem perquè això no es converteixi en un argument sobre què és el més efectiu. Hi ha espai per a tothom, per als qui creuen que el més efectiu és preocupar-se pel patiment animal i per als qui pensen que cal ajudar la gent pobra. Centreu-vos en el que considereu més efectiu, no mireu de convèncer els altres que s’equivoquen, n’hi ha prou per a tothom.

Mudrik: Potser la idea que hi ha tantes maneres de millorar el món, tants problemes, i que no podem resoldre’ls tots, té un efecte paralitzador.

Singer: Seria una llàstima que això passés. El fet que la gent s’impliqui en alguns d’aquests problemes i vegi que aconsegueix alguna cosa dona sentit a la seva vida. En aquest món material, especialment a les persones que han tingut força èxit en proveir-se elles mateixes i la seva família en termes materials, els manca la sensació de tenir un objectiu. Trobar una causa que valgui la pena és, probablement, el millor que pots fer per a les persones a qui ajudes, però també per a tu mateix.

Harari: Estic d’acord que és millor no triar una sola causa. Evidentment, no ho pots fer tot. Ningú no ho pot fer tot. Per tant, en lloc de deixar-te paralitzar i aclaparar per tots aquests problemes, tria’n un que et toqui el cor i, aleshores, mira de fer una selecció compassiva. Tornant a alguns dels problemes històrics de l’altruisme i l’ètica, veus gent decidida que intenta fer el bé a través del més controvertit. Posaré un exemple: ets un fonamentalista cristià que pot triar entre ajudar els pobres o lluitar contra el matrimoni homosexual, i tries combatre el matrimoni homosexual. Per què no tries allò amb què tothom estaria d’acord i que no faria que ningú se sentís molest amb tu? Per què triar una causa que provoca controvèrsia i que pot infligir un gran patiment a algú?

Singer: Hem tingut debats similars sobre altres problemes amb els cristians. A Austràlia, els darrers dos o tres anys, hem tingut un munt de debats sobre la legislació per permetre que la gent triï quan vol morir en cas de malaltia incurable. Evidentment, com en el matrimoni homosexual, cal el consentiment d’una persona adulta que tingui la voluntat de morir i un metge que estigui preparat per ajudar aquesta persona a morir. En la majoria dels estats australians, ja ho hem legalitzat. Però hi va haver força enfrontaments i els cristians eren al capdavant del bàndol que s’hi oposava, tot i que em sembla que aquesta opció redueix clarament el patiment i no perjudica la gent que la rebutja. No es força ningú a triar la mort assistida. Crec que és estrany que la gent hagi de destinar molta energia a combatre coses que trien adults competents i que sembla que no perjudiquen ningú.

Harari: Puc entendre per què s’hi oposen. El que trobo una mica desagradable és la immensa quantitat d’energia que s’hi inverteix. Hi ha tanta gent que vol viure i a la qual pots ajudar a viure, en lloc de centrar-te a impedir que morin els relativament pocs que experimenten un patiment extrem que fa que no vulguin viure. Havent-hi tanta gent que realment vol viure, però que no té prou menjar o medicaments, a qui pots salvar si hi destines recursos, no seria més fàcil i compassiu per a tothom centrar-se en ells?

Mudrik: Suposo que la història és plena de casos en què la gent no ha seguit els camins suggerits i ha triat participar en els enfrontaments que ara torneu a tenir com els que ara estàveu descrivint. Com a historiador, probablement tens una explicació de què ho ha provocat.

Harari: La sospita és que, a part de la compassió, hi ha implicats interessos polítics o tota mena de forces psicològiques fosques, com ara l’odi i la intolerància. Pot ser que també hi hagi certa compassió, però diluïda amb un munt d’odi i d’ira. Sabem que hi ha persones gairebé addictes a la ira justificada, a provar que són millors que les altres, a decidir qui té raó i qui s’equivoca, en lloc de centrar-se en la pròpia creença i fer el correcte segons aquesta creença.

Singer: Si ets un ciutadà de classe mitjana —o superior— d’un país ric i tens diners, hauries de pensar a destinar-ne una part a ajudar persones que viuen en situació de pobresa extrema. És molt difícil dir quants. Varia, evidentment, no sols segons els ingressos, sinó segons la dependència que tinguis. L’acord tradicional del 10% no és un mal estàndard per marcar-lo com a objectiu. És un començament. Penso que hauríeu de ser responsables amb el que mengeu. Però, com he dit, si feu diversos passos sense superar les expectatives, no seré tan crític. Quan la meva dona i jo vam prendre consciència del patiment dels animals fa més de 50 anys, vam decidir deixar de comprar productes de granges industrials. Va ser el nostre primer pas. Vam continuar menjant carn durant un temps i, després, vam decidir que en realitat no ens feia falta. En general intenteu no donar suport a un sistema que infligeix un gran patiment als animals, ja que les granges industrials malbaraten el menjar que tenim per alimentar els animals. Això té implicacions en el canvi climàtic i, possiblement, també en la pandèmia. Per tant, mireu de contribuir a canviar el sistema alimentari mundial. Tampoc hi ha aspectes generals a l’hora d’intentar ser una persona digna amb els qui t’envolten. Evidentment, no els vull desatendre. No crec que només ens haguem de preocupar pels desconeguts llunyans i pels animals.

Harari: No es tracta d’obeir un conjunt o altre de lleis que venen de dalt, de baix o d’on sigui. La moralitat té a veure amb ser conscient del patiment i amb què podem fer per alleujar-lo. Una altra cosa és que la moralitat tendeix cap a la moderació i no cap a l’extremisme. Un dels grans problemes de la història de la moralitat és que tant les persones profanes com religioses confonen la moralitat amb l’extremisme; com més extremista ets, més bona persona et creus. Es pot veure en tants moviments diferents… Però la moralitat tendeix cap a la moderació.

Mudrik: Yuval, diries que la humanitat esdevé més moral i compassiva amb el temps, o soc massa optimista, amb això?

Harari: La majoria dels grans canvis de la història no són uniformes. Per exemple, tenim la revolució feminista i els canvis molt ràpids i positius en les actituds envers el gènere i les dones. També tenim la crisi ecològica, i totes dues estan passant alhora. No s’anul·len entre si; tampoc no es complementen. Però en termes de milers d’anys crec que no podem dir que hi hagi cap millora marcada en la moralitat humana, perquè fins i tot els assoliments reals dels darrers cent anys són del segle passat, i qui sap què ens espera d’aquí a 10, 20 o 50 anys. Podria ser simplement una petita sotragada en la història.

Durant milers d’anys, la humanitat ha esdevingut cada cop més poderosa i més unificada: no en el sentit que tothom està d’acord en tot o no hi ha guerres, sinó en el fet que tot esdevé un sistema únic. L’antiga situació de milers de tribus independents i aïllades ha desembocat en un sistema global. Això és molt clar. Però no podem dir que estiguem veient cap millora clara en la moralitat humana ni tampoc en la felicitat. No som significativament més feliços. No hi ha cap tendència clara que permeti albirar una vida millor d’aquí a milers d’anys.

Potser el pèndol només es balanceja de manera espaiada entre els extrems. Mireu els règims totalitaris del segle xx: van arribar a un nivell de crueltat que potser mai s’havia assolit enlloc en la història de la humanitat. En les darreres dècades, el pèndol tornà a oscil·lar en una direcció positiva, però en els darrers anys està tornant a fer-ho en una direcció molt perillosa. Potser d’aquí a 20 o 50 anys podríem tenir règims totalitaris pitjors dels que vam veure al segle xx.

Singer: De debò que espero que t’equivoquis amb això.

Harari: Jo també espero equivocar-me. És només una possibilitat, no una profecia. Però hauríem de ser realistes, hi ha una possibilitat. Depèn de nosaltres, de les decisions que prenem, de qui votem i de les institucions a les quals donem suport. És a dir, tornem al principi d’aquesta conversa. Encara ens trobem en un punt en què podem fer alguna cosa per evitar que succeeixi el pitjor.