Barcelona Metropolis

La creació d’una nova normalitat

Frenar, reduir i recordar que som éssers interdependents i ecodependents és justament el que el planeta mateix, els científics i els ecologistes portaven dècades reclamant i que no havíem sigut capaços d’abordar per nosaltres mateixos. Però de poc servirà tot això si en acabar el confinament tornem a la “normalitat”. I escric normalitat entre cometes perquè cada cop queda menys clar què és normal o què ho hauria de ser.

Naomi Klein, periodista i autora de llibres com Esto lo cambia todo. El capitalismo contra el clima (Paidós, 2015), durant una xerrada virtual recent declarava el següent: “La gent parla de quan es tornarà a la normalitat, però hem de recordar que la normalitat era la crisi. Allò que és normal és mortal. És a causa d’aquesta crisi ecològica que s’està sacrificant l’habitabilitat del planeta”.

Hem començat a veure que podríem viure d’una altra manera, tot reduint el nostre impacte i posant la vida i la salut al capdavant. Tindria sentit fer un pas enrere i actuar com si no hagués passat res? O, com reclama Klein, és el moment d’exigir una resposta basada en els principis d’una economia i un urbanisme regeneratius, basats en les cures i la reparació?

Si ens parem a pensar, ens adonem que no trobem a faltar el trànsit d’hora punta ni haver de córrer de bon matí. Ni el soroll dels milers de vehicles que atapeeixen les carreteres i colonitzen els carrers cada dia. Ni respirar fum. Ni participar d’un consumisme imposat. Ni els espais grisos i mancats de verd que sovint pinten els paisatges urbans.

Sent honestos, no enyorem les nostres ciutats tal com eren fins ara. Perquè els teixits urbans han estat principalment dissenyats per a la producció, no per a la vida. I el que ara ens falta, el que més necessitaríem, és precisament la vida sana i en societat. El conjunt d’interrelacions humanes que neixen a l’espai públic d’escala humana. La dimensió social i cultural i, amb ella, el sentiment de pertinença. La connexió amb la naturalesa i l’accés a espais inclusius, agradables i saludables.

Arquitectura més enllà de l’estàndard

En temps de confinament, la separació entre espai públic i espai privat pesa. Ara que no podem gaudir de llocs oberts o col·lectius, entesos com una extensió complementària a la nostra unitat d’habitatge, encara valorem més allò compartit. Si perdem l’espai públic i comunitari, ens adonem que l’espai privat no ho és tot. Mai ho ha estat.

Alhora, estar tancats a casa ens fa pensar què canviaríem dels llocs on vivim i ens veiem legitimats a reclamar millores. De la mateixa manera que tenim dret a un lloc on viure, necessitem edificis que garanteixin l’accés a l’exterior, la ventilació i la llum natural. El dret al cel, a l’aire i al sol des de l’arquitectura. Per qüestions climàtiques i de salubritat, però també de benestar. No és d’estranyar que aquests dies hàgim recuperat els terrats oblidats o els nostres balcons, si és que en tenim.

Al llarg dels anys, el sector immobiliari ha prioritzat els números en detriment de la qualitat espacial. L’objectiu era encaixar metres quadrats habitables per tal d’obtenir el màxim benefici econòmic. Entenent els pisos com a valor de venda i canvi, la majoria de promocions han ofert tipologies arquitectòniques i distribucions interiors estàndard, ja obsoletes, que no responen al conjunt de realitats de la societat, a les nostres necessitats diverses i variables en el temps.

Els edificis de pisos dormitori, que històricament han contribuït a fer invisibles les tasques de cura i criança a través de la jerarquia d’espais, ara hauran d’ajustar-se als nous usos. No només hi descansem, també hi vivim, mengem, eduquem, juguem i treballem. Els usuaris estan reinterpretant les estances, fent-les seves i utilitzant-les fora del preestablert. Entendre aquests canvis, ja sigui per a la creació de nous habitatges o per a l’adaptació del que ja està construït, serà un dels reptes a assolir des de l’arquitectura, per tal de donar resposta als requeriments contemporanis i a l’experiència del confinament.

L’arquitectura quotidiana haurà de ser redefinida, tot apostant per la flexibilitat, oferint espais per a la vida i per al treball productiu, incorporant el verd i fomentant la salut i la convivència. Potser els arquitectes hauran de dissenyar menys. O, més ben dit, redissenyar què entenem per habitatge per tal d’oferir espais de qualitat oberts a la llibertat dels usuaris i que els puguin completar i codissenyar a la seva mida. Criteris que ja avançaven alguns models alternatius, com les cooperatives d’habitatge: comunitat, solidaritat, ecologia, participació en el procés arquitectònic, personalització de la distribució interior i possibilitat d’ampliar o reduir la superfície segons les necessitats.

Sigui com sigui, això que estem vivint ens canviarà. Marcarà un abans i un després en l’urbanisme i l’arquitectura de les nostres ciutats. Tant de bo també activi el compromís ètic, social i mediambiental en totes nosaltres, i així es catalitzi una transformació massiva cap a un sistema basat en la protecció de la vida. Com un procés de catarsi que es materialitzi en una renovació i evolució cap a un futur millor. Compartit, saludable, sostenible i conscient.

I, sense tornar a la normalitat, crear-ne una de nova.