Emoció i circularitat en l’obra d’Alfons Borrell

Fins al 18 de març es pot visitar la nova exposició d’Alfons Borrell a la Galeria Joan Prats, titulada Entrar al mar i sortir-ne blau, que presenta una selecció de pintures sobre tela i sobre paper realitzades entre 1959 i 2017. És la primera mostra pòstuma de l’artista en aquest espai, al qual sempre hi va estar molt vinculat i on va exhibir per última vegada el 2016 amb 15.XII.16.

Alfons Borrell (Barcelona, 1931 – Sabadell, 2020) és un dels representants més destacats de l’abstracció lírica a Catalunya. Després de freqüentar l’estudi d’Anglada Camarasa i d’estudiar a l’Escola de Belles Arts de Sant Jordi, va iniciar la seva trajectòria pictòrica als anys 50. La seva obra va evolucionar de la figuració cap a l’expressionisme abstracte i, ja en la dècada dels 60, cap a la pintura gestual.

A mitjan 70 va desenvolupar l’estil que li és propi, deslligat d’etiquetes, caracteritzat per un monocromatisme sobri allunyat de la tendència matèrica de l’informalisme. En la seva pintura, el color s’imposa a la forma a partir d’un llenguatge que renuncia a qualsevol ànsia referencial i que cerca la contenció i el rigor. Hi apareix aleshores, al costat del seu rectangle característic, el color taronja, igualment identificatiu per a molts dels seus quadres. Segons Oriol Vilapuig, “el color en Borrell ja no es manifesta com a atribut o accident, sinó que assoleix la categoria de subjecte i substància”.

El director de La Virreina Centre de la Imatge de Barcelona, Valentín Roma, destaca tres aspectes característes de l’autor: en primer lloc, una “persistència” o “obstinació” que descriu com a “rotunda i poc exemplificativa”; en segon terme, “una lleugeresa mai fàtua, com una sort d’ètica material”, i, per acabar, “la seva intensa manera d’erigir els detalls fins a fer-los imprescindibles”. Aquests trets són presents al llarg de la seva carrera, emmarcada per dos quadres: S/T (1959) i 17.VI.2003 (2003), el més antic i un dels més recents de l’exposició.

Al seu costat hi ha altres peces “connectades entre elles per un finíssim fil de conseqüències”, com el díptic 15-22.XI.78 (1978) o les teles 15.XI.87 (1987), 8.2.88 (1988) i 15.XI.89 (1989), algunes de les quals dialoguen entre elles i que, en conjunt, projecten una certa idea de circularitat. Per Roma, el seu autor s’aproxima a cada obra “com si aquesta fos el vocable d’una frase”, atenent les particularitats específiques i afrontant una panoràmica general.

La mostra es completa amb els papers S/T (1977-1980), S/T (1979), 11.8.79 (1979) i 4.2.80 (1980), que utilitzen l’aiguada i en alguns casos el llapis, i, finalment, Blau 1 (1978), l’única obra amb un títol descriptiu, que a més il·lustra el nom de l’exposició.