Perdre’s dins la biodiversitat

Per sobre de la ronda de Dalt, al barri de Montbau just a la falda de Collserola, un cuidat espai verd convida a perdre’s entre la seva vegetació. Prengui’s això de perdre’s al peu de la lletra ja el seu principal atractiu és un preciós laberint fet amb xiprers podats que ocupa el centre d’aquest jardí d’influències neoclàssiques i romàntiques. Es tracta del Parc del Laberint d’Horta, un dels més antics de la ciutat que des del 1994 compta amb la categoria de jardí-museu.

La seva història remunta a 1808, any en què l’arquitecte italià Domenico Bagutti finalitzà l’obra que li encarregà Joan Antoni Desvalls, marquès de Llupià i propietari dels terrenys, però no va ser fins al 1971 que la finca passà a mans de l’Ajuntament i s’obrí a la ciutadania en qualitat de parc públic. Des del punt de vista arquitectònic i artístic mostra nombrosos elements comuns en l’estil neoclàssic com una estructura simètrica i harmoniosa, templets, escalinates i escultures d’éssers mitològics, amb el laberint com a principal protagonista, el qual evoca el mite de Teseu, Ariadna i el minotaure. Això contrasta amb l’ambient ombrívol, aquàtic, molsós i assilvestrat d’altres racons del parc d’aire més romàntic que juguen un pols constant amb la perfecció del vessant clàssic del parc.

Com a jardí-museu, el parc traça un recorregut museogràfic que mostra precisament aquesta dualitat entre el que és clàssic i romàntic, alhora que convida a endinsar-se a una frondosa vegetació. La coberta verda inclou espècies típiques de la nostra regió mediterrània com el llorer, l’alzina, el pi blanc, el pi pinyer, els roures, el teix, el freixe, el marfull, el boix, l’heura o el galzeran. Així mateix, també s’hi poden trobar plantes pròpies d’altres flores del món, com els evònims i els coralets del Japó, els pitòspors de l’est asiàtic, el cedre de l'himalaià, la flor de l’amor sudafricà o, fins i tot, un exemplar de sequoia californiana.

Un entorn idíl·lic que combina art, arquitectura i natura, al qual val molt la pena atansar-se amb certa freqüència. Més informació en aquest enllaç.