Quant a Oriol Rodríguez

Periodista

Aleix Saló, el traç mordaç

Aleix Saló

© Carles Rodríguez
Aleix Saló

Expliquen que fins i tot José Luis Rodríguez Zapatero, en l’última època de la seva etapa al capdavant de la Moncloa, va visitar YouTube per veure Espanyistan. Aquest país se’n va a la merda, el vídeo d’animació (també n’hi ha la versió en paper de títol homònim publicada per l’editorial Glenat) amb què el ninotaire Aleix Saló (Ripollet, 1983) explicava, fent ús d’un estil corrosiu i punyent, l’origen de la crisi econòmica que ja fa massa que ens afecta. Tot un fenomen a la xarxa que el va consagrar com una de les grans figures emergents dins del món del còmic i la il·lustració de casa nostra. Un èxit que el jove creador, torrent constant d’idees, només considera el punt de partida dels molts projectes que li manquen per fer en el futur: “M’apassiona la meva feina i, a vegades, crec que fins i tot massa. Els darrers anys he tingut tants problemes econòmics que moltes vegades gairebé no tenia diners ni per menjar, però no puc fer res més que dibuixar”.

Diu que la seva és una generació de tastaolletes, i que potser per això no va créixer pensant que volia ser dibuixant: “Però sóc d’un poble, Ripollet, que, encara que amb unes infraestructures culturals inexistents, té un col·lectiu de gent molt potent que, entre d’altres moltes coses, edita un setmanari”. Va ser en aquella publicació local on, amb tot just quinze anys, va començar a publicar unes primeres vinyetes on ja reflectia el seu gust per analitzar l’actualitat amb un cert to satíric. Unes tires que durant aquells primers anys va anar combinant amb els estudis d’arquitectura. “Vaig trigar sis anys a acabar tres cursos! –confessa el dibuixant, establert des de fa anys a Barcelona–. Era una carrera que m’encantava, però li has de dedicar tot el temps, encara que no sigui més complicada que altres estudis. Aleshores jo vivia a Sabadell, treballava a Ripollet i estudiava a Sant Cugat. No vaig poder amb tot”.

Però, tal com ho explica, va tenir un cop de sort i va guanyar el concurs de tira còmica de Carnet Jove, fet que li va permetre publicar el primer llibre i dedicar-se exclusivament a dibuixar. Un temps després arribaria aquest Espanyistan, que descriu com el fill d’un estat d’ànim, “de les estones que vaig passar llegint pàgines web com meneame.net o burbuja.info, que et permeten copsar el pensament de la gent. I és que aquest mateix terme, ‘Espanyistan’, s’empra des de fa temps en els fòrums d’internet més crítics per referir-se a la necessitat que hem tingut de demostrar que som un país ric del primer món, cosa que no és certa”.

Mantenint aquest traç mordaç, Saló ha tornat a apuntar i disparar amb ironia i acidesa contra els que considera els responsables de la crisi en la seva nova obra, Simiocràcia. Crònica de la gran ressaca econòmica (Debolsillo). El dibuixant dels indignats? “Ja m’ho diuen, però és una etiqueta totalment immerescuda. L’únic que faig és documentar-me i fer còmics sobre la situació econòmica. Encara més, tot i que simpatitzo amb el moviment, no vaig trepitjar cap dia l’acampada del 15-M a la plaça de Catalunya, sinó que era a casa treballant. I és que jo no vull lluitar contra el sistema, sinó aconseguir que les coses millorin”.

Mar Coll, complint promeses

Mar Coll

© Carles Rodríguez
Mar Coll

La seva carta de presentació dins del món del cel·luloide, Tres dies amb la família, cinta estrenada el 2010, la va destacar com una de les grans promeses del cinema català. Una magnífica opera prima amb què la cineasta Mar Coll (Barcelona, 1981) es va acostumar a col·leccionar crítiques elogioses i premis: el Gaudí a la millor direcció, el Goya al millor director novell i el Biznaga d’argent a la millor direcció al Festival de Cinema de Màlaga… L’amor pel setè art se li va despertar de ben petita, encara que, més que dirigir, el que realment desitjava aleshores era situar-se davant de les càmeres i ser actriu: “No va ser fins uns anys més tard que em vaig plantejar seriosament dedicar-me d’una manera o altra a fer pel·lícules. Ho veia com una feina no rutinària, on cada dia seria diferent i que em permetria conèixer gent nova tota l’estona. Un estil de vida que m’ompliria molt més que fer un horari d’oficina de nou a tres”.

Sorgida d’aquella inesgotable factoria de talent cinematogràfic que és l’ESCAC, va ser en acabar l’últim curs de la carrera que es va decidir a escriure un guió. Va donar la casualitat que per aquella mateixa època l’Escola Superior de Cinema i Audiovisuals de Catalunya estava posant en marxa el projecte Opera Prima perquè directors principiants poguessin rodar el primer llargmetratge. Mar Coll va marxar a Mèxic i durant un any va treballar en la història. La van escollir a ella: “Vaig tenir molta sort. Em trobava en el lloc precís i en el moment idoni. Si no hagués estat a l’escola i no hagués sorgit el projecte Opera Prima  m’hauria costat molt més poder tirar endavant la pel·lícula. Rodar pot arribar a ser una odissea, però en el meu cas només vaig haver de presentar el guió”.

La pel·lícula versa sobre la incomunicació familiar i té el punt de partida en una experiència personal: “Quan començava a buscar un tema es va morir el meu avi. Em vaig adonar que aquest podria ser un bon principi, ja que tenia la història estructurada. La trama no era gaire rocambolesca i era fàcil de desenvolupar perquè només m’havia de centrar en els fets viscuts per una família durant els tres dies de vetlla. Tampoc no és res de nou; hi ha milers de pel·lícules amb la trama basada en una boda o en un funeral”.

Això sí, apunta que, encara que hi ha certes reminiscències del seu entorn, els personatges i les situacions que es narren a la pel·lícula no són reals: “Potser vaig robar algun detall d’aquí o d’allà, però l’objectiu no era retratar la meva família, encara que tenien curiositat –i fins i tot por– de veure què explicava”.

La directora barcelonina treballa actualment en el segon llargmetratge, Geni, un film que protagonitzarà l’actriu Nora Navas, guanyadora del Goya pel seu treball a Pa negre, i on també apareixeran altres rostres coneguts del món de la interpretació catalana com Clara Segura i Àgata Roca. La pel·lícula ens descobrirà la història d’una dona casada que s’enfronta a uns canvis en la seva vida que alteraran les relacions que manté amb l’entorn familiar i amb les amistats.

Estimulants Bankrobber

Bankrobber

© Carles Rodríguez
Bankrobber

Encara que sempre romandrà la llegenda que es van negar a publicar el primer disc de Manel, a Marçal Lladó (Girona, 1978) i Xavier Riembau (la Bisbal d’Empordà, 1975) se’ls recordarà per haver creat la discogràfica Bankrobber, un dels segells més estimulants de l’actual escena musical a casa nostra. El segell, que acaba de celebrar el desè aniversari, ha estat refugi d’artistes com ara Mazoni, Sanjosex, El Petit de Cal Eril, Guillamino, Els Surfing Sirles, Le Petit Ramon…

Es van conèixer quan, les tardes de dissabte, freqüentaven el local d’assaig del Red Orange, grup on militaven un tal Jaume Pla –que poc després passaria a liderar aquells creadors de melodies exquisides que eren Holland Park, i que anys més tard es donaria a conèixer sota l’àlies de Mazoni– i Miquel Abras, que també acabaria fent carrera musical. “En aquell local d’assaig de la Bisbal d’Empordà va néixer la història de Bankrobber –revela Xavier Rembau–. Un temps després vaig fer de mànager de Holland Park, i no hi havia cap segell que li volgués treure el disc”. Llavors es va decidir a buscar una persona de confiança que apreciés el grup per muntar la discogràfica. “Marçal em va dir que sí, però amb la condició que primer havíem de buscar algú seriós que se n’ocupés de les finances [riu]. L’escollit va ser en Jordi Pi, un amic de Barcelona que havia estudiat empresarials a més de ser molt fan de Holland Park”. L’equip fundacional es va completar amb Ramon Ponsatí per a la part gràfica i de disseny. “Tots venim d’àmbits diferents, però tenim una afició comuna que és la música –explica en Marçal–. En Xavier es dedicava al management de grups, jo sóc periodista i en Jordi dominava més la gestió empresarial –un àmbit que ens calia assumir si volíem que el projecte tingués futur–, mentre que en Ramon es va encarregar de l’estètica i la imatge”.

Sabien que havien d’anar més enllà d’aquella primera referència de Holland Park i buscar més grups. Ràpidament van incorporar a la família El Chico con la Espina en el Costado, després van quedar al·lucinats amb en Guillamino, i més tard vindrien Sanjosex, Espaldamaceta, Mazoni, Le Petit Ramon i altres.

Des de fa uns mesos s’han instal·lat en un local de dues plantes del barri de Gràcia. Avui dia no hi ha cap mitjà que deixi de ressenyar els discos amb el seu segell, però no sempre va ser així. “Al principi la sensació era la de predicar al desert –recorda en Xavier–. Al concert de presentació del segell només va venir un periodista. Però hi posàvem tanta il·lusió que magnificàvem cada petita victòria”.

El salt el van fer quan van aconseguir que Guillamino presentés el primer disc al Sónar. El llegendari locutor de ràdio britànic John Peel hi era present; li van donar una còpia de l’àlbum i Peel el va punxar al seu programa quan va tornar a Anglaterra. En un temps de crisi global, que s’aguditza si ens referim a la indústria discogràfica, tenen clar quin és el secret del seu èxit: “Editar bons discos amb la música que  paga la pena i que no arriba als mitjans o no té les vies de difusió apropiades. Tenim una fórmula ben definida de creixement en paral·lel amb l’artista”.