© Fabiola Llanos
El pianista Ignasi Cambra.
Tancar els ulls és un acte reflex que fem quan sentim bona música ja que, de manera inconscient, volem desenvolupar al màxim el sentit de l’oïda. La ceguesa d’Ignasi Cambra l’ha fet més proper a les tecles i li ha imprès un caràcter temperamental que ha passejat per sales d’arreu de Catalunya, Espanya, Rússia, Japó i els Estats Units, on ja fa set anys que es forma.
La seva carrera va començar amb Maria Lluïsa Alegre, a l’Escola de Música de Barcelona. Més tard va fer classes amb Albert Attenelle, i als disset i divuit anys va marxar a Indiana per fer cursos d’estiu i va ser acceptat a la Jacobs School of Music de la Universitat Bloomington, on va cursar el grau de piano i, alhora, administració d’empreses a la Kelly School.
Després va estudiar, durant dos anys, sota la tutela d’Alexander Toradze a South Bend. Un programa per a només sis alumnes que el va acostar a la figura de Valery Gergiev. I del fred i la solitud de South Bend, on veia passar els carruatges dels amish, va viatjar a l’epicentre cultural dels Estats Units per ingressar a la que es considera la millor escola de música del món, la Juilliard d’arts escèniques de Nova York, on actualment cursa un màster.
Cambra considera que ara es troba en un moment molt interessant de la seva carrera, en què se li presenten cada cop més reptes professionals que li suposen canvis ràpids de repertori. Darrerament ha estat resident a La Pedrera i ha actuat a L’Auditori amb Valery Gergiev; i, assegura, s’està acostumant a la velocitat. És l’únic petit handicap que li suposa la seva ceguesa, ja que la seva manera d’estudiar només pot tenir dues vies, o bé el braille, o bé seguir el so d’una gravació que li faciliten sovint la seva mestra Maria Lluïsa Alegre o algun company. La música en braille és molt lenta de llegir, ja que és una escriptura molt lineal que dificulta la percepció vertical completa i el moviment de les harmonies.
Malgrat que de més jove va participar en alguns concursos, Cambra és crític amb els certàmens en els quals, darrerament, i per influència asiàtica, s’ha imposat la pulcritud com a criteri de judici. Cambra considera que hi ha dos tipus de pianistes, els que prioritzen la netedat, com Evgeny Kissin, i els que opten per la màxima expressivitat, com Giorgy Sokolov. Ell s’inclou en el segon cas.