Clandestines i insubmises: dones i ciència a la Barcelona moderna

La ciència oficial a Barcelona ha estat cosa d’homes fins fa molt poc. Així ho documenta, per exemple, la galeria de noms d’acadèmics il·lustres del paranimf de la Universitat de Barcelona, on només hi ha una dona: la filòsofa del segle xvii Juliana Morell. Però, observant per sota de la superfície, es descobreix que les dones han plasmat la vida científica i tècnica de la ciutat de moltes maneres: sovint com a clandestines, des d’espais menys hostils que l’acadèmic; o com a insubmises, qüestionant els components patriarcals dels paradigmes científics.

Si als anys vint i trenta del segle passat la dona assoleix un paper sense precedents al món de la ciència barcelonina, la irrupció del franquisme suposa un retrocés que no es revertirà fins als anys setanta. No obstant això, sota la dictadura, les dones troben vies insòlites de ciències. La fi del franquisme i la conscienciació ideològica de la dona marquen un canvi fonamental: es multipliquen les matriculacions femenines a les facultats de ciències i els noms de científiques destacades. Però l’impacte d’aquest canvi va molt més enllà, perquè també modifica la consideració social de la ciència i la salut.

L’impacte de les dones en la ciència a la Barcelona moderna (des de finals del segle xix fins avui) va més enllà d’algunes investigadores famoses. Cal fixar-se en les pacients de les clíniques de l’Eixample, en les prostitutes del Barri Xino i el seu paper en les polítiques de salut pública, en les aficionades a l’astronomia, en les treballadores dels laboratoris, en les “senyoretes del Museu” de Ciències Naturals sota el franquisme, en els col·lectius interessats en la legalització de l’avortament durant el postfranquisme…

“Les dones no van poder entrar en l’àmbit acadèmic durant molts segles: a Espanya va caldre l’autorització paterna fins al 1910. Però també és cert que la història ha ignorat les seves contribucions: no és fins als anys noranta que la història de la ciència comença a preguntar-se què passa amb el coneixement femení”, observa Mònica Balltondre, investigadora del Centre d’Història de la Ciència de la Universitat Autònoma de Barcelona (CEHIC-UAB). “Les contribucions de les dones són més que notables a partir del segle xix. Però hi ha un fenomen d’invisibilització: sovint les dones tenien una altra manera de conrear la ciència, ateses les limitacions amb què s’enfrontaven”, coincideix Pedro Ruiz Castell, investigador de l’Institut d’Història de la Medicina i de la Ciència López Piñero de la Universitat de València.

“A Catalunya tenim un dèficit historiogràfic d’atenció sobre aquest tema. És una assignatura pendent”, afirma Alfons Zarzoso, curador del Museu d’Història de la Medicina de Catalunya. “El Dr. Miquel Fargas es va convertir en el pare de la ginecologia catalana gràcies a articles, per exemple, com el que es basa en un miler d’ovariotomies. Sabem molt poc sobre les dones que van patir aquestes intervencions. Qui eren? Per què es van operar? Calien aquestes operacions? Com es van pagar l’estada a la clínica?”, es pregunta Zarzoso.

Un altre exemple són les campanyes sanitàries contra les malalties venèries que es van dur a terme des de finals del segle xix fins a les quatre primeres dècades del xx. “En totes les campanyes, les dones, i especialment les prostitutes, són identificades com a causants del problema. Aquest col·lectiu queda desdibuixat, anonimitzat”, explica el curador del Museu d’Història de la Medicina.

Cal buscar d’una manera diferent

“No sempre hi ha hagut una voluntat d’invisibilitzar. El problema és que les dones no apareixen tant [com els homes] a les fonts. Però hi ha maneres d’estirar dels fils: darrere d’aquesta aparent inexistència hi havia activitat i valor”, afirma Emma Sallent del Colombo, investigadora de la Universitat de Barcelona i presidenta de la Societat Catalana d’Història de la Ciència i de la Tècnica. “No és que els historiadors siguin cecs; és que cal buscar d’una altra manera”, indica Oliver Hochadel, investigador de la Institució Milà i Fontanals (CSIC), a Barcelona.

“Cal fixar-se en papers suposadament subalterns, però realment importants: esposes que ajuden els marits investigadors, col·leccionistes, conservadores de museus, professores de secundària, activistes… O en organitzacions com ateneus, associacions d’astronomia, grups d’excursionistes…”, detalla l’investigador. Hochadel apunta que la investigació a començament del segle xx encara no era tan institucionalitzada com ara: molts perfils que avui es caracteritzarien com a amateurs van fer contribucions fonamentals a l’avançament de la ciència.

“Des de les tertúlies dels salons aristocràtics fins als ateneus i als banquets de societats científiques, sabem que les dones hi van assistir molt sovint, com a organitzadores o participants. Aquesta cultura oral va fer un paper important, però ha quedat invisibilitzada”, explica Agustí Nieto, investigador ICREA de la Universitat Autònoma de Barcelona.

“També es fa ciència en espais que no són el laboratori”, insisteix la historiadora Mònica Balltondre. Un dels primers àmbits en què això es va fer patent a començament del segle xx va ser la pedagogia, una disciplina més tolerant cap a la participació femenina. “Ens consta l’existència d’un munt de dones que anaven a congressos, però no feien recerca als laboratoris, sinó a les aules de les escoles”, afegeix Balltondre. Un exemple d’aquest fet l’encarna María de la Rigada, una pedagoga andalusa que va ensenyar a l’Escola Normal Superior de Mestres de Barcelona, entre altres institucions. De la Rigada va ser pionera a introduir a les aules mesures objectives del que aleshores es considerava la intel·ligència dels nens. “Aquests tests representaven una manera de superar la vella classificació subjectiva dels nens en llestos i tontos”, explica la investigadora del Centre d’Història de la Ciència.

El món amateur és una altra de les vies d’accés de les dones a la ciència. “[El 1890,] al Regne Unit va néixer la British Astronomical Association, com a alternativa a la Royal Astronomical Society: la subscripció era molt cara, les seves comunicacions eren massa tècniques i… les dones no s’hi podien apuntar”, explica Pedro Ruiz Castell.

El 1910 i el 1911 neixen a Barcelona la Societat Astronòmica de Barcelona i la Societat Astronòmica d’Espanya i Amèrica, les dues fundades per l’astrònom Josep Comas i Solà. “Moltes dones acudien a les conferències d’aquestes societats. Comas i Solà compta amb dones col·laboradores: per exemple, la seva dona li fa d’assistent durant els eclipsis de 1900 i 1905, i al grup que ell forma a l’Observatori Fabra l’any 1920 hi ha la matemàtica Assumpció Ferrer”, afegeix l’investigador de la Universitat de València.

“L’estratègia de participació de les dones a la ciència depèn també de la seva situació. Qui és d’una casa burgesa pot llegir, estar al dia i participar en debats. En altres col·lectius, en canvi, les dones no volen una carrera científica, sinó que la ciència els serveixi per assolir més autonomia, per fer-se mestresses del seu propi cos”, observa Hochadel. “La categoria de classe no s’ha de menysprear respecte a la de gènere”, subratlla Nieto.

L’explosió de l’espiritisme

En aquest marc de classe i gènere a la vegada, s’entén l’explosió de l’espiritisme a Barcelona en les primeres dècades del segle xx. Avui l’espiritisme és una mena de superstició, però en aquells anys es veia justament al contrari: com una teoria científica plausible, que plantejava una alternativa racional i moderna a la religió. Segons Balltondre, “l’espiritisme es presentava com un coneixement científic per intentar esbrinar si l’ànima era immortal. Durant anys es va intentar dur a terme la comunicació amb els esperits amb proves i controls científics”. El moviment va viure un moment àlgid abans de quedar arraconat. Les investigacions d’aquesta historiadora han revelat que l’espiritisme va ser un fenomen majúscul a Barcelona, arrelat amb força als barris d’obrers qualificats i professionals liberals, com el Raval, Gràcia i Sant Andreu. “Eren grups que havien desconnectat de la religió catòlica i veien en l’espiritisme una alternativa moderna, solidària dels moviments anticlericals i dels intents de secularitzar la societat”, assenyala.

Les dones tenen un paper central en l’espiritisme. En primer lloc, per tradició, les mèdiums solen ser dones. “Les mèdiums comencen a tenir un cert poder a les societats espiritistes i un lloc a l’espai públic: fan xerrades, escriuen en revistes. A través dels esperits parlen i escriuen sobre la seva visió de la moral i del progrés de la humanitat”, explica Mònica Balltondre. Una de les mèdiums més carismàtiques, Amalia Domingo, arriba a fundar una revista, La Luz del Porvenir.

En segon lloc, l’espiritisme s’esforça per treure a l’Església el control de les escoles. Entre les seves reivindicacions destaquen la igualtat d’oportunitats educatives dels dos sexes i la coeducació.

En tercer lloc, l’espiritisme promou un moviment obrer de dones. “Les dones treballadores no estaven ben vistes a mitjans del segle xix: es consideraven gairebé unes prostitutes, algú a qui el marit no podia mantenir”, indica la historiadora de la UAB. Els intents dels anarquistes de formar grups de dones treballadores havien fracassat. Qui ho assoleix és una altra vegada Amalia Domingo. Juntament amb la treballadora tèxtil anarquista Teresa Claramunt i l’escriptora llibertària i maçona Ángeles López de Ayala, funda el 1890 la Sociedad Autónoma de Mujeres, que després es dirà Sociedad Progresiva Femenina. En paraules de Balltondre, “el moviment de dones lliurepensadores que existeix a Barcelona a finals del segle xix és pioner a Espanya: és difícil dir si eren les primeres feministes, però segurament sí que eren les primeres de tot l’estat que feien demandes femenines”.

Els col·lectius alternatius

La ciència és un tema de debat candent entre altres col·lectius contrahegemònics a les primeres dècades del segle xx, des dels naturistes fins als herboristes. Un dels més actius és el moviment anarquista. A les seves revistes, per exemple, es va debatre en profunditat la qüestió de la contracepció. Entre 1930 i 1937 la revista anarquista Estudios va mantenir una animada secció de “Preguntas y respues­tas” al voltant de temàtiques de salut. En aquesta secció es va produir un viu debat entre dos metges i els lectors al voltant del mètode Ogino de control dels naixements. Finalment, un dels metges va demanar l’ajuda dels lectors per dur a terme una estadística sobre el mètode. En general, els militants anarcosindicalistes tenien una actitud recelosa cap als experts, ja que els consideraven una part de l’engranatge contra el qual lluitaven.

Cap als anys vint i trenta del segle passat la presència de les dones al món de la ciència comença a ser difícil d’amagar. “Tenim moltes fotografies d’equips de laboratoris on, a partir de la segona o tercera fila, es veuen dones. Qui eren? On es van formar?”, es pregunta el curador del Museu d’Història de la Medicina de Catalunya, Alfons Zarzoso. Entre el 1924 i el 1939 opera a la Universitat de Barcelona un Museu d’Anatomia Patològica. “Hi treballaven dones que eren més que tècniques; ja feien feines de recerca”, comenta la presidenta de la Societat Catalana d’Història de la Ciència i de la Tècnica, Emma Sallent.

Incorporació progressiva als estudis superiors

Aquest paper cada vegada més explícit de les dones es deu a la seva incorporació progressiva als estudis superiors a partir del 1910. Mentre la doctora Abreu (una de les primeres metgesses de Barcelona, que es va llicenciar a començament de segle) havia d’acudir a la universitat acompanyada per no tenir problemes, el lliure accés de les dones als estudis superiors va ser una de les banderes de la Mancomunitat primer i de la Segona República després (“encara que, sens dubte, hi havia també un esforç publicitari sobre aquest tema”, observa Emma Sallent). En les primeres dècades del segle xx “hi ha més creixement de matriculació en facultats científiques, sobretot farmàcia, que en altres, com dret”, apunta Alfons Zarzoso.

Una personalitat emblemàtica d’aquests anys és la investigadora barcelonina Josefa Barba. Llicenciada en farmàcia i dret, es va especialitzar a la Residencia de Señoritas de Madrid –el grup femení de la Residencia de Estudiantes, la de Dalí, Lorca, Buñuel… Gràcies a beques de la Junta de Ampliación de Estudios, que formava part de la Institución Libre de Enseñanza, i de la Fundació Maria Patxot, durant els anys trenta va fer estades de recerca al Regne Unit i a la Universitat Johns Hopkins, als Estats Units. Barba era una dona que trencava les convencions del seu temps: per exemple, viatjava sola i no va voler tenir fills.

Però no totes les dones amb estudis superiors eren progressistes. Les germanes Maria Lluïsa i Victòria Quadras-Bordes, per exemple, van mostrar iniciativa empresarial i van assolir papers hegemònics en institucions mèdiques, però eren ideològicament conservadores, recorda Zarzoso. En tot cas, apunta, “durant els anys trenta hi ha una modernitat inequívoca i avançada a Barcelona” que va situar la ciutat a nivells més moderns que el de moltes altres urbs europees.

El franquisme contra les dones

L’investigador explica que “el franquisme va comportar una mena de col·lapse de la dona, que no es recuperaria fins als anys setanta”. Durant la Guerra Civil, Josefa Barba marxa als Estats Units, on prosseguirà una llarga carrera que la portarà a publicar en revistes com Science. El 1939 el Museu d’Anatomia Patològica de la Universitat de Barcelona tanca en sec. “Alguns dels homes implicats continuen en la professió mèdica. Les dones es dediquen a sus labores”, ironitza Emma Sallent. “Després de la guerra, les dones es confinen en la pediatria i l’obstetrícia, unes disciplines relacionades amb la dona com a mare i esposa, o al món de les anàlisis clíniques, en el qual treballen aïllades, sense relació amb els pacients i invisibilitzades socialment”, explica Zarzoso.

Tanmateix, durant la dictadura s’obren en el món de la ciència algunes oportunitats proscrites en espais més polititzats. “Algunes organitzacions fan d’espai de refugi. Són unes petites bombolles de llibertat”, diu Hochadel. N’és un exemple Aster, Agrupació Astronòmica de Barcelona, fundada el 1948, com a model alternatiu a l’Associació Astronòmica d’Espanya i Amèrica, ja molt professionalitzada. “L’Agrupació Astronòmica de Barcelona (Aster) està relacionada amb una sociabilitat alternativa; representa un espai en el qual les dones tenen cabuda”, observa Ruiz Castell. La presència de dones a la junta és mínima, però hi ha un nombre important de sòcies, especialment en algunes comissions, com la de bòlids. Així mateix, hi ha diverses donacions per a la construcció de la cúpula de l’observatori de l’associació efectuades per dones.

Una part de l’èxit d’aquesta entitat es deu a les famoses festes que s’organitzaven després de les conferències. Algunes queixes sobre la suposada promiscuïtat d’aquests actes revelen la presència de dones en aquestes ocasions, apunta l’investigador de la Universitat de València. Una altra oportunitat inesperada té a veure amb la depuració d’investigadors i tècnics que va portar a terme el franquisme, allò que més endavant s’anomenaria l’atroz desmoche, prenent en préstec una expressió de Pedro Laín Entralgo. “És horrorós considerar-ho, però això va fer una mica d’espai per a les dones”, diu Hochadel.

“Les senyoretes del museu”

En el cas del Museu de Ciències Naturals de Barcelona, hi havia dones que hi treballaven des dels anys vint. El 1916 no s’esmenta cap dona a l’anuari del museu, i un any més tard, en canvi, ja n’hi figuren una desena. Sovint comencen com a secretàries, però després fan cursos de botànica i pugen de categoria. Amb el temps, aquest col·lectiu arribarà a tenir una quarantena de membres, fins al punt que algú els posarà un malnom: “les senyoretes del museu”.

“Quan van depurar alguns dels homes, es van quedar les dones, que sabien com funcionava el museu, com manejar les col·leccions. No hi havia gaire espai, però algunes van aprofitar aquest petit lloc per fer una carrera impressionant”, explica Hochadel. En va ser un cas especialment destacat Roser Nos, una científica valenciana que s’havia establert de jove a Barcelona. A diferència de moltes de les senyoretes del museu, Nos no va entrar en aquests institució per fer-se càrrec de tasques administratives, sinó com a becària, atesa la seva formació en ciències naturals. Entre el 1947 i el 1961 va treballar al Museu de Zoologia, després al Parc Zoològic fins al 1978, i finalment va arribar a dirigir el museu fins al 1989.

La fi del franquisme i la conscienciació ideològica de les dones espanyoles van marcar un canvi macroscòpic en la relació entre la dona i la ciència. Als anys setanta arrenca una tendència exponencial de matriculació femenina a les facultats de ciència. A partir d’aquest moment, es multipliquen els noms de científiques destacades. Però l’impacte d’aquest canvi va més enllà: modifica la manera de veure la ciència i molt especialment la salut.

“Durant el franquisme es considerava el sexe bàsicament com a reproducció, no plaer. Als anys setanta les dones comencen a reivindicar el dret al propi cos, a la sexualitat i a l’educació sexual”, explica Sara Fajula, arxivera del Col·legi de Metges de Barcelona. Uns anys abans, al decenni anterior, l’estudiant de medicina Assumpció Villatoro s’havia trobat amb professors de ginecologia de tradició franquista però que mostraven actituds diferents. El catedràtic amb el qual es va especialitzar, Victor Cònill Serra, que era catòlic practicant, s’havia adonat que la planificació familiar era una necessitat. En canvi, un altre catedràtic, Jesús González Merlo, inicialment no havia aprovat aquestes idees.

Des dels anys seixanta Santiago Dexeus oferia a la seva clínica un servei de planificació de forma privada i amagada. Els anys setanta sorgeix a Barcelona un moviment de metges en suport de la difusió de la planificació familiar, format majoritàriament per homes (el mateix Dexeus, Ramon Casanellas, Eugeni Castells, Josep Lluís Iglesias Cortit, Xavier Iglesias Guiu…), del qual forma part Assumpció Villatoro. Moltes de les seves idees es plasmen en la col·lecció de llibres La Gaia Ciencia, creada per l’escriptora Rosa Regàs, per a la qual Villatoro escriu un volum sobre l’avortament (Qué es el aborto, de 1977) abans de la seva legalització el 1985.

El 1976 un grup de feministes, entre les quals hi havia infermeres, creen el col·lectiu DAIA (Dones per l’Autoconeixement i l’Anticoncepció). “Consideraven que el feminisme era fort com a reivindicació, però que no posava el fil a l’agulla”, explica Fajula. El grup assessorava dones sobre mètodes anticonceptius en un pis de Barcelona i es va veure desbordat de consultes sobre avortament. Les integrants del DAIA, favorables a l’educació sexual i al dret a l’avortament com a última solució, assessorava les dones sobre com avortar amb seguretat per canals clandestins o a l’estranger. El grup va estar operatiu fins al 1984.

Els primers centres de planificació familiar

El 1976 es va obrir el primer centre de planificació familiar a Madrid, i el 1977 el primer a Catalunya, al Prat del Llobregat. Els primers centres eren iniciatives de dones arrelades als seus barris, militants feministes o del PSUC, com Carmina Balaguer i Maruja Pelegrín. “En aquests centres operaven les conselleres, dones que podien tenir estudis o que s’havien format de manera autodidacta amb llibres com “Nuestros cuerpos, nuestras vidas”, traduït al castellà el 1982. Però també s’hi implicaven metgesses, com la mateixa Assumpció Villatoro, que en feien la supervisió mèdica i hi aplicaven una forma de medicina preventiva”, explica Fajula. Molts d’aquests centres van començar a produir dades i estadístiques sobre com vivien la sexualitat les dones i quins mètodes anticonceptius usaven. Els centres van perdre progressivament la filosofia de “dones per a dones” quan van passar a formar part del servei mèdic públic, apunta la investigadora.

En una època com l’actual, en què teòricament no hi ha cap barrera explícita per a l’accés de les dones a la ciència, el relat de la carrera d’obstacles que han hagut de seguir per arribar fins aquí sembla cosa d’un altre món. No obstant això, les historiadores creuen que d’aquest procés es poden treure lliçons útils per a la gent d’avui: cap avenç és definitiu, sempre hi ha un perill de tornada enrere. “El capítol del dret a la planificació familiar està tancat, però el dret a l’avortament trontolla”, recorda Fajula al respecte d’això. Per la seva banda, Balltondre hi afegeix un altre matís: “Encara hi ha molts camps de la recerca i de la tecnologia on la dona gairebé no té cap paper. Quantes apps hi ha que recullin les necessitats de les dones? Quina és la presència femenina a Silicon Valley?”, es pregunta.

Recerca al bressol

Milicent Shinn va convertir l’espai domèstic en un laboratori sobre la psicologia dels nadons. Gràcies als seus estudis va ser la primera dona doctorada per la Universitat de Califòrnia, l’any 1898.

L’aparent absència, gairebé total, de les dones del món de la ciència fins a les darreres dècades es deu en part a les barreres objectives que van trobar per accedir-hi. Però, segons els historiadors, es deu també a un procés d’invisibilització de la seva tasca. Anant encara més a fons, es deu a una concepció massa restringida de la ciència, que només es cenyeix al món acadèmic, institucional i oficial. Tanmateix, la ciència va molt més enllà d’aquest cercle i implica altres espais (no només el laboratori, sinó també el taller, la cuina, la botiga, la fàbrica, etc.) i altres actors (no únicament els investigadors acadèmics, sinó també els tècnics, els pacients, els activistes, els comunicadors, etc.). Si es mira la ciència amb perspectiva històrica, es veu que aquests espais i actors han tingut sempre un paper fonamental en la construcció del coneixement científic.

És precisament en els llocs menys institucionals i en els papers menys acadèmics on les dones han trobat menor resistència per fer ciència. Un exemple extraordinari d’aquest fet l’aporta Milicent Shinn. Aquesta mestressa de casa californiana va convertir l’espai domèstic en un laboratori per mesurar científicament la psicologia dels nadons. En concret, va crear una xarxa d’una cinquantena de mares observadores i entre totes van construir el major conjunt d’observacions directes del desenvolupament dels bebès.

Després de graduar-se a la Universitat de Berkeley el 1878, Shinn es va dedicar a cuidar dels pares i dels germans al poble de Niles, a prop de San Francisco. El 1890 va començar a prendre notes sobre la seva neboda acabada de néixer. Feia pocs anys que Charles Darwin havia animat els científics a investigar el desenvolupament dels infants, en concret a observar els bebès com a “objectes d’història natural” i a “portar l’argument de la infància al domini científic”.

Informació inaccessible per als homes

Aviat Shinn es va adonar que el seu detallat diari constituïa una informació excepcional, inaccessible a la majoria dels investigadors homes, que no posaven els peus a les habitacions infantils. El 1891 ja havia contactat amb deu mares més de Califòrnia per dur a terme observacions sobre els seus bebès de forma coordinada. La xarxa creixeria en anys successius sota l’empara de l’Association of Collegiate Alumnae (ACA), una organització d’exalumnes dones de les universitats més prestigioses dels EUA.

El 1893 Shinn va presentar els primers resultats de les seves observacions a la trobada anual de la National Educational Association, a Chicago, i va publicar els primers dos volums de les observacions sobre Ruth (que acabarien sent quatre en total). Les seves conclusions desmentien la concepció predominant segons la qual els infants desenvolupaven abans els sentits i després la raó. Al contrari, Shinn establia que una sèrie de capacitats complexes guiava el desenvolupament psicològic dels bebès.

Mentre que alguns científics van apreciar la seva feina, d’altres en van qüestionar la legitimitat. El psicòleg James Mark Baldwin va argumentar que una mare no podia ser una observadora científica i d’altres van sostenir que les dones estaven cegades per la seva adoració envers els infants. Shinn va respondre que una dona no seria capaç de mantenir en vida un nen sense observacions objectives sobre els seus comportaments. La investigadora, que va assolir el doctorat amb aquests estudis, va plasmar els seus resultats a l’assaig de 1907 El desenvolupament dels sentits en els tres primers anys de la infància. El 1910 es va retirar de la direcció de l’ACA, que havia assolit mentrestant, per dedicar-se a cuidar de la mare i els nebots. No obstant això, durant tota la vida va mantenir correspondència amb les mares de la seva xarxa.