La ciutat educadora esdevé promotora del benestar i les oportunitats vitals dels ciutadans; s’ordena com a espai inclusiu de convivència, diàleg i relació, i afavoreix que en aquest mateix espai aflorin la innovació i la creativitat.
© Ana Yael Zareceansky
Barcelona s’ha compromès davant del món en una funció educadora derivada de la seva sensibilitat pel progrés de les persones, que es manifesta en les maneres de concebre l’urbanisme i les infraestructures, en l’accent amb què es remarca el paper públic i la funció socialitzadora de l’art, de la cultura i del lleure, o en el suport concedit a les formes innovadores de participació ciutadana.
Els espais i els temps que habitem i ordenem; les nostres formes de viure i conviure; els estils de relació i acollida; els rituals festius i de commemoració; les creences, els valors i els ideals que compartim; els estris i les tecnologies, els símbols i els artefactes culturals; els sistemes de comunicació preferits, i fins i tot les maneres d’estar i de fer dins l’espai són elements amb què la ciutat contribueix a l’educació (o deseducació) de les persones i amb què contribueixen a produir un model urbà determinat.
D’acord amb el seu lema centrat en el repte de la inclusió, el xiii Congrés Internacional de Ciutats Educadores va tenir tres grans eixos temàtics: la inclusió com a dret, la participació i el compromís col·lectiu i la ciutat com a espai d’innovació i creativitat. Dit altrament, la piràmide de la ciutat educadora del futur es construeix sobre tres models complementaris i integrats, la ciutat inclusiva, la ciutat participativa i la ciutat creativa, models que aposten alhora per l’enfortiment d’uns capitals –inseparables de les persones– de tres tipus: el capital humà, el social i l’intel·lectual i creatiu. D’aquesta manera, la ciutat educadora esdevé promotora del benestar i les oportunitats vitals dels ciutadans; s’ordena com un espai inclusiu de convivència, diàleg i relació, i afavoreix que en aquest mateix espai aflorin la innovació i la creativitat.
Els tres pilars de la ciutat educadora es retroalimenten mútuament. Les polítiques inclusives –en habitatge, treball, salut, educació, cultura…– afavoreixen el compromís participatiu de les persones. I l’augment de la densitat associativa, l’enfortiment dels lligams comunitaris i la multiplicació dels intercanvis culturals impulsen i atrauen el talent i la creativitat, l’art i la innovació, la generació d’idees i el progrés econòmic, l’aprenentatge i l’emprenedoria, la generació de confiança i les oportunitats de compartir projectes.
Deu metàfores que resumeixen un projecte
Aquests grans eixos temàtics permeten visualitzar deu imatges o metàfores de la configuració de les ciutats educadores.
1. La banda de Möbius, forma geomètrica d’una sola cara. Entre ciutat i educació no hi ha una cara interior i una altra d’exterior, una a dins i una a fora; sinó que són la mateixa cara. La ciutat educa, l’educació urbanitza. L’educació transforma la vida de les nostres ciutats. La urbanitat i el civisme són plasmacions de la petjada educadora de la ciutat. Si hi ha ciutats intel·ligents no és perquè hi hagi infraestructures intel·ligents, sinó perquè hi ha ciutadans intel·ligents.
2. Beyoncé. Un grafit festiu postmodern de París deia: “Liberté, Egalité et Beyoncé.” Seria un error per a les nostres ciutats prescindir del valor republicà de la fraternité. La ciutat és comunitat, crea vincles, afiliació, formes de pertinença. No hi ha bé comú sense sentit de pertinença a la comunitat. La pertinença s’obté almenys per tres vies: a) per la via de l’aplicació dels drets universals i reals de ciutadania, que assegura el contracte social de l’estat del benestar, b) per la preservació i la compartició d’un mateix patrimoni cultural i lingüístic, i c) per la participació activa en processos civicoassociatius. La solidaritat no és caritat; la inclusió no pot ser paternalista, sinó l’acció de ciutadans lliures.
3. El yin i el yang. Talent i equitat, èxit educatiu i cohesió social, aprenentatge i servei són factors que sovint veiem i vivim com a antitètics, quan en realitat són les dues cares d’una mateixa moneda. Hem d’incorporar en un mateix paquet educatiu les necessitats, les capacitats i les oportunitats de la gent. Aprenent es pot servir, i servint s’aprèn.
4. Lligar l’allioli. Hi ha un subjecte educatiu central, la persona, però hi ha molts agents educadors i tots són imprescindibles (escoles i universitats, administracions, entitats socials, famílies, empreses, ciutadans, mitjans de comunicació, museus, centres esportius, esglésies…). Necessitem enfortir la consciència de ser agents educatius. I després calen aliances, complementarietat i coresponsabilitat per aprendre a treballar conjuntament. La clau és saber “lligar” les diverses aportacions; aquesta és la nova tasca dels lideratges relacionals.
5. Josep Pallach. Aquest mestre, pedagog i líder polític insistia a afirmar: “Política és pedagogia.” La millor i més genuïna gestió del poder ha de tenir vocació educadora. Sense ella, la política presenta la seva cara més pobra i instrumental.
6. Plató: l’ànima alimenta el cos. L’espai físic urbà (el cos) depèn de l’espai mental dels ciutadans (l’ànima). Sense (una bona) mentalització i predisposició no hi ha (una bona) urbanització. Contrasta la imatge dels seguidors japonesos de futbol recollint les seves deixalles en acabar el partit de la selecció nipona durant el Mundial del Brasil amb les brigades urbanes de neteja de Barcelona, que cada revetlla de Sant Joan han de netejar durant la matinada les platges, convertides en una cort de porcs. El canvi educatiu ha de ser principalment un canvi de mentalitats.
7. Newton i l’equació espai-temps. La ciutat educadora és espai (àgora, urbanisme, planificació de la mobilitat), però també és temps: ritmes, cadències, compassos. Ens cal una organització horària nova i ben plantejada, que faci que les nostres ciutats estiguin menys estressades i molt més equilibrades. Ara el temps i les trajectòries educatives són discontinus, fragmentaris i, sovint, endogàmics. Ens calen nous espais i nous ritmes.
8. Col·laboratoris. Junts sabem i podem més. En els binomis memòria-projecte, herència-diferència, imitació-innovació, llegat-creativitat hi ha sempre el perill de la pura repetició del passat o d’aquell adamisme que pretén sempre començar de zero. Ens cal experimentar col·laborativament i aprendre a combinar continuïtat i canvi. La creativitat no implica necessàriament rebutjar el passat, sinó mantenir-hi un diàleg constant.
9. Internet. El paper físic de la ciutat educadora el va laminant progressivament un altre entorn de les persones: la xarxa. Infants i joves es reclouen a casa, però a través d’internet es capbussen en un carrer i en una plaça molt més grans. Hi ha un nou espai urbà de contacte i participació virtuals. Cal entendre’l i aprofitar-lo educativament.
10. Ànima. La ciutat necessita llei i ordre, però també ànima, pulsió vital, batec. S’ha de prestigiar l’espai públic urbà. No és un espai anònim i de ningú, sinó l’espai de tots, afaiçonat al llarg del temps per acollir vida i convivència. Les ciutats educadores transfereixen coneixements, aprenentatges i utilitats, però també emocions i valors.