Digue’m com et dius

Vistes de les bateries antiaèries del Turó de la Rovira © Pepe Navarro

Autors com Marsé i Casavella han reflexionat a fons sobre la influència dels noms. Per raons diferents, tots dos han signat les seves obres amb cognoms catalans adquirits, i han triat motius exòtics per identificar els seus protagonistes.

Pijoaparte. Watusi. Johnny Thunders. Són noms que, des del 2014 —quan es va publicar Yo fui Johnny Thunders—, ja existien però que només vaig poder visualitzar tan junts, l’un rere l’altre, tres anys més tard. Aleshores jo pensava en Barcelona encara més del que era habitual perquè acabava d’escriure una novel·la en què la ciutat pren molt de protagonisme i perquè la creixent tensió política estimulava un enfilall de preguntes i teories que de vegades fins i tot derivaven en algun descobriment objectiu.

El dia de l’Alineació dels Noms estava ruminant com rebrien avui els lectors un burgès de Barcelona amb un nom com ara Camilo Escobedo, tenint en compte que la figura del burgès en la novel·la catalana moderna se sol associar a un cognom català. Estirant el fil, vaig confirmar que l’altre gran protagonista urbà de moltes ficcions era el típic home jove de barri perifèric endurit a l’ombra del lumpen. Sincerament, el meu personatge preferit.

Alguns d’aquells nanos havien contribuït de manera decisiva a apuntalar la meva idea de la ciutat, i en rememorar-los vaig determinar un podi particular d’inoblidables compost de personatges escrits en llengua castellana: Pijoaparte; Watusi; Thunders. Tres joves. De barri. Amb malnoms que remetien a diferents marges. El següent pas era preguntar-se per què.

Juan Marsé, Francisco Casavella i Carlos Zanón, els creadors, provenien d’aquells mons més o menys perifèrics, i per això havien escrit amb solvència sobre el paisatge i el sentiment extramurs, transmetent així les lluites i aspiracions d’uns joves que tot sovint desitjaven ser algú altre, i també viure en alguna altra banda. Potser dir-se d’una altra manera. Almenys Marsé (nascut Faneca) i Casavella (nascut García) havien reflexionat especialment a fons sobre la influència dels noms. Tot i que per raons ben diferents, tots dos signaven les seves obres amb cognoms catalans adquirits, no pas de naixement, i havien triat motius exòtics per identificar els seus protagonistes.

Anys enrere, jo mateix vaig fer front a una situació similar. Vaig néixer com a Gabriel a l’Hospitalet de Llobregat, una d’aquelles perifèries envoltades de llegendes tosques, casa meva. Fou el lloc on, per a tothom i des del primer segons, se’m deia Gabi. Recordo la meva primera incursió al centre de Barcelona, amb catorze anys, com una experiència encisadora. Un món nou, ric, amb el qual no tenia contacte però que sabia meu, almenys com a possibilitat. Un món que també exigia una formalitat diferent, la mateixa que reclamava la literatura, tant catalana com castellana, encara massa emboirades en elitismes. Un món per a en Gabriel.

Quan va arribar l’hora de signar el meu primer llibre, però, vaig assumir que en endavant em presentaria en solitari i que, per ser conseqüent amb la intimitat que demana la creació, havia de minimitzar les convencions; així doncs, vaig abandonar l’oficialitat del cens en favor de l’únic nom que reconeixen la meva família i amics, i vaig aportar el diminutiu a uns prestatges mancats d’una tradició semblant.

Créixer des d’allò petit i marginal, des del sobrenom o el diminutiu, ha estat una aposta cada vegada més habitual entre els escriptors en llengua castellana de Barcelona, sobretot entre aquells qui teníem el punt de partida als barris. A redós de la nostra pretesa insignificança, hem fet múscul fins a ser tan forts com qualsevol altre mentre, això sí, la ciutat es transformava.

El curiós del cas és que, si bé Barcelona i les seves circumstàncies han canviat molt, aquesta mena d’aposta s’ha perpetuat, s’ha enquistat entre uns autors que continuen mirant des de la distància la normalitat burgesa de la qual, sovint, tots ells ja formen part. Per descomptat que hi ha excepcions, però, en general, l’últim relat de la classe mitjana i burgesa sembla que s’hagi cedit als escriptors en llengua catalana, l’òptica de la qual s’intueix per un altre vessant més flexible perquè abraça un ecosistema que engloba des de la pagesia fins a les “famílies” de Barcelona, i diria que no està tan marcada pel ressentiment (una font fenomenal d’inspiració, tot sigui dit) o per l’orgull de classe.

La confortabilitat del nínxol, del racó, convida a abstreure’s i relaxar l’esforç d’entendre l’altre. Si els escriptors actuem com a polítics, oferim obres gasives i no gens corals, i configurem així un paisatge de pseudofuncionaris que fan el que els toca al seu torn amb una docilitat d’acord amb la xarxa que teixeixen els mitjans de comunicació: una literatura ordinària, cadascú amb la seva etiqueta, tenint clar quin és el seu públic objectiu i redactant per a aquest.

Superar el ressentiment és un dels grans exercicis de la vida. I, després de tot el que s’ha esdevingut els darrers anys, pot ser que sigui el gran exercici de qualsevol escriptor català, independentment de la llengua. Si des de la literatura acceptem continuar jugant la carta d’acotar el territori narratiu en funció del cognom, passarà temps abans no obtinguem novel·les que ofereixin una visió completa i actualitzada de la ciutat, la mena d’històries que qualsevol cultura necessita, en què es reivindiqui en un mateix grau l’èpica de Watusi que la de Nona, la Colometa o Escobedo, i en què es mostri, a més a més, l’ambigüitat que pot presentar cadascun d’ells.

Temàtiques relacionades

El butlletí

Subscriu-te al nostre butlletí per estar informat de les novetats de Barcelona Metròpolis