Entre l’exclusió política i el protagonisme populista
- Dosier
- nov. 19
- 10 mins
En els anys posteriors a la crisi, la concentració obscena de la riquesa ha creat escenaris cada cop més greus d’exclusió i vulnerabilitat social. Aquesta situació afecta en gran part a la participació política, que és molt baixa entre els socialment més febles. Amb un estudiat discurs populista que apel·la a la frustració i el ressentiment la vulnerabilitat es pot transformar en una força social que ens condueixi cap a una política del menyspreu.
“Vivim una època de riquesa i superabundància i, malgrat tot, que inhòspita és”. Amb aquestes paraules arrenca el llibre de Rutger Bregman, Utopia per a realistes, un text que ens anima a imaginar un futur millor, però també a reconèixer un present on coincideix un creixement de la riquesa obscenament concentrat amb situacions cada cop més generalitzades d’exclusió i vulnerabilitat social. Unes situacions que es defineixen de manera polièdrica, ja que es nodreixen de múltiples combinacions de mancances formatives, laborals, de salut, relacionals, d’habitatge, administratives o familiars. I també polítiques, perquè l’exclusió i la vulnerabilitat social també es manifesten en el terreny de la participació i la incidència política.
En aquest article volem reflexionar precisament sobre la relació entre vulnerabilitat i participació política. Començarem mostrant algunes xifres referides a l’exclusió social en una ciutat pròspera com Barcelona i, tot seguit, ens referirem, també amb dades, a com les desigualtats socials afecten la participació política. No es tracta d’una situació peculiar de Barcelona. Tampoc d’una constatació sorprenent. Que la participació política és especialment feble entre aquells que són socialment més febles és una circumstància molt estudiada i contrastada. Tanmateix, afegirem una reflexió addicional a aquesta constatació, tot interessant-nos sobre com la vulnerabilitat —i no només la pobresa i l’exclusió— es manifesta en pors que, al seu torn, condicionen els comportaments polítics d’aquells que les pateixen. Una reflexió que desborda les referències al cas de Barcelona i que presentarem de manera més general.
Augment de la desigualtat i polarització social
Així doncs, en primer lloc, usant les xifres que ofereix el mateix Ajuntament de Barcelona (2018), la ciutat ha vist com —amb algunes oscil·lacions— la situació de desigualtat i polarització social ha augmentat des de la crisi financera de 2008. L’índex de Gini, una de les mesures més usades per calcular la desigualtat social, se situava a Barcelona en 0,346 l’any 2011. Aquest índex s’ha de llegir entre el 0, que suposaria una igualtat perfecta, i l’1, que reflectiria la màxima desigualtat. També s’ha popularitzat, a escala de la UE, la taxa AROPE (At Risk of Poverty and Social Exclusion), que al 2011, en el pitjor moment de la crisi, afectava el 27,7 % dels barcelonins. Al 2016 s’havia reduït al 16,9 %, però encara representava i representa un volum important de la ciutadania. Finalment, l’índex S80/20 al 2011 se situava en el 6,1; és a dir, que les rendes del 20 % de les persones més riques de Barcelona multipliquen per 6,1 les del 20% més pobres.
Aquestes dades ens mostren una ciutat que conté dinàmiques de polarització i desigualtat social, les quals, a més a més, tenen una rellevant projecció territorial. Segons càlculs del departament de Recerca i Coneixement de l’àrea de Drets Socials de l’Ajuntament de Barcelona, la diferència en el valor de l’Índex Sintètic de Desenvolupament i Vulnerabilitat Socials (ISDVS) entre el barri més benestant i el més empobrit de Barcelona supera els 400 punts, i 802 és el valor mitjà per al conjunt de la ciutat de Barcelona. Aquestes diferències es calculen prenent en consideració aspectes com l’esperança de vida, el nivell d’estudis o la renda familiar disponible[1]. En cadascun d’aquests àmbits, les distàncies entre la Marina del Prat Vermell i les Tres Torres resulten obscenes: més de 10 anys de diferència pel que fa a l’esperança de vida, un accés als estudis universitaris que oscil·la entre el 4,2 % a la Marina i el 51,7 % a Tres Torres, i una renda familiar disponible que es multiplica pràcticament per 6,5 al barri més ric.
[1] Font: Estratègia d’inclusió i de reducció de les desigualtats socials de Barcelona, 2017-2027.
http://www.bcn.cat/barcelonainclusiva/ca/2018/4/estrategia_inclusio_2017_2020.pdf
Els pobres voten menys que els rics i, en conseqüència, veuen reduïda la seva capacitat d’incidència política.
En segon lloc, les xifres també mostren com els desequilibris socials es converteixen en desequilibris pel que fa a la participació política. És sabut que els pobres voten menys que els rics i que, d’aquesta manera, veuen reduïda la seva capacitat d’incidència política. Les evidències que avalen aquestes afirmacions són prou conegudes, de manera que ens limitem a observar-les pel cas de la ciutat de Barcelona. Així, per exemple, els percentatges més alts d’abstenció en les eleccions municipals els trobem en barris socioeconòmicament més desafavorits com Ciutat Vella (47,1 %) o Nou Barris (42,2 %), mentre que els percentatges més baixos apareixen en districtes benestants com Les Corts (27,7 %) o Sarrià-Sant Gervasi (27,5 %). Les diferències no són marginals, sinó que se situen properes als 20 punts. Aquesta menor participació es produeix en altres tipus d’eleccions i és prou coneguda no només pels acadèmics, sinó també pels polítics i els seus assessors electorals. La incidència sobre l’agenda política sembla, doncs, senzilla d’anticipar: un biaix en el comportament polític que no ajudarà a prioritzar els problemes de les persones en situació d’exclusió i vulnerabilitat social.
La feblesa socioeconòmica es tradueix també en menys predisposició i/o capacitat per exercir altres formes de participació política. És més difícil trobar xifres robustes sobre aquest tema, però tots aquells que s’han dedicat a promoure processos de participació (tant presencials com virtuals) saben dels biaixos que aquests generen pel que fa al perfil dels participants. Concretament, és sabuda la dificultat per incorporar aquelles persones amb més dificultats socioeconòmiques. La menor predisposició a participar s’explica tant per mancances formatives com, sobretot, per la focalització de les preocupacions en problemes de subsistència més immediats i urgents. La pobresa no només explica determinades mancances objectives, sinó que condiciona la nostra forma de viure i comportar-nos (Mullainathan & Shafir, 2013). Roger Senserrich, en una entrada al bloc Jot-Down, amb el provocador títol “Ser pobre es una mierda”, ho expressa amb cruesa i claredat:
“Alguien en la pobreza tiende a vivir por lo inmediato, por el problema que tiene ahora mismo enfrente. No hace planes sencillamente porque su cerebro no le deja pensar en nada más. (...) Para hacernos una idea, es el equivalente a tener que tomar decisiones tras una noche sin dormir.”
Sense capacitat per fer plans, per pensar o per prendre decisions amb un mínim de serenitat, quin tipus de participació política podem esperar? L’exclusió i la vulnerabilitat distorsionen no només les situacions objectives de les persones, sinó també, malauradament, la seva capacitat d’expressar-les, de compartir-les, de situar-les en l’agenda pública i, en definitiva, de cercar les respostes col·lectives que exigeix la lluita contra la pobresa. Viuen, solitàriament, dificultats que només s’entenen en un context més ampli, de manera que la seva fragilitat es multiplica en una lluita clarament asimètrica; una lluita incapaç de ser polititzada i d’esdevenir col·lectiva.
A conclusions similars arriben Ismael Blanco i Oriol Nel·lo (2018) quan analitzen les respostes que les comunitats, des dels barris, han estat capaces d’articular per respondre a la crisi de 2008. Superposar un mapa on es georeferencien iniciatives d’innovació social amb un altre mapa on es mesura el nivell de riquesa de cada unitat territorial, s’observa com les respostes comunitàries no apareixen ni als territoris més benestants (que no les necessiten) ni als més desafavorits (on manquen capacitats). De nou, aquells que més ho necessitarien no són capaços d’articular respostes comunitàries, de convertir el seu problema individual i immediat en un assumpte públic que cal abordar a través de polítiques públiques.
La por ha entrat en escena i les seves conseqüències polítiques poden ser molt pertorbadores.
La por i la irrupció del populisme
Finalment, volem també referir-nos a un fenomen menys conegut: l’expansió de noves formes de vulnerabilitat social que s’estenen fins a abraçar-nos pràcticament a tots i que s’han convertit en una font d’incertesa sobre el present i de temor respecte el futur. La por ha entrat en escena; i les seves conseqüències polítiques poden ser molt pertorbadores. La por ha estat una característica distintiva d’allò que José Maria Lassalle ha anomenat un nou “proletariat emocional”; aquell segment social, avui tan ampli, que se sent fràgil i enganyat per unes promeses de benestar que s’han esfumat. Persones vulnerables i indignades que es mobilitzen políticament per expressar el seu malestar i que ho fan des d’una perillosa combinació de victimisme i ressentiment (Mishra, 2017). Una multitud airada que, ara sí, a diferència d’allò que succeïa en les persones amb situació d’exclusió, és capaç d’utilitzar la seva influència política per destruir un sistema que els ha decebut. Un col·lectiu que es mobilitza políticament i que acudeix a les urnes amb ànim de revenja, amb voluntat de destruir el sistema, d’escarmentar els poderosos i de generalitzar el seu profund malestar. Els seus vots, esgrimits com arma política, alimenten el populisme del segle xxi:
“El populismo apela al pueblo no como sujeto, sino como víctima. Es el depositario de un derecho de venganza, el que reclaman los humillados y ofendidos por un sistema de castas que ha hecho de la democracia un trampantojo de sí misma.” (Lassalle, 2017: 14)
Els vulnerables s’han convertit, d’aquesta manera, en la munició política del populisme postmodern. Un populisme que transforma la seva indignació col·lectiva en menyspreu cap a les institucions democràtiques liberals i, sobretot, cap a les elits dirigents clàssiques. La polarització social serveix no ja com a inhibidor, sinó com a enaltidor polític. Una novetat que s’està traduint en l’aparició d’una nova política que explota les emocions, que s’aprofita de les fragilitats i que utilitza els vulnerables com arma electoral. A l’altra cara de la fragilitat social apareixen els lideratges forts i, d’aquesta manera, les pors dels vulnerables troben respostes simples i màgiques per part dels nous populismes.
La vulnerabilitat s’ha convertit en consciència i ha canalitzat la mobilització política, una mobilització organitzada a la contra de culpes i culpables, articulada a través d’eslògans populistes i, sobretot, alimentada per la por i la intolerància. Si ja coneixíem com l’exclusió social es traduïa en l’absència i la incapacitat política dels més febles, ara sabem també que la vulnerabilitat es pot transformar en una força política que, dominada per la frustració i el ressentiment, ens condueixi cap a la política del menyspreu. Les temptacions populistes adaptant-se a les característiques d’un inquietant inici de mil·lenni.
Referències bibliogràfiques
Ajuntament de Barcelona: Secretaria Tècnica de l’Acord Ciutadà per una Barcelona Inclusiva, Estratègia d’inclusió i de reducció de les desigualtats socials a Barcelona, 2017-2027. Ajuntament de Barcelona, 2018.
Bregman, R., Utopia per a realistes. Empúries, Barcelona, 2017.
Blanco, I. i Nel·lo, O., Barrios y crisis. Crisis económica, segregación urbana e innovación social en Cataluña. Tirant lo Blanch, València, 2018.
Lassalle, J. M., Contra el populismo. Cartografía de un totalitarismo posmoderno. Debate, Barcelona, 2017.
Mishra, P., La edad de la ira. Una historia del presente. Galaxia Gutenberg, Barcelona, 2017.
Mullainathan, S. i Shafir, E., Scarcity: The New Science of Having Less and How it Defines Our Lives. "Times Books", Nova York, 2013.
Publicacions recomanades
- Democràcia local en temps d’incertesa Quim Brugué, Fernando Pindado i Óscar Rebollo. Associació Catalana de Municipis i Comarques, 2015
- És la política, idiotes!Quim Brugué. Papers amb accent, 2012
El butlletí
Subscriu-te al nostre butlletí per estar informat de les novetats de Barcelona Metròpolis