Barcelona Metropolis

En segon lloc, les xifres també mostren com els desequilibris socials es converteixen en desequilibris pel que fa a la participació política. És sabut que els pobres voten menys que els rics i que, d’aquesta manera, veuen reduïda la seva capacitat d’incidència política. Les evidències que avalen aquestes afirmacions són prou conegudes, de manera que ens limitem a observar-les pel cas de la ciutat de Barcelona. Així, per exemple, els percentatges més alts d’abstenció en les eleccions municipals els trobem en barris socioeconòmicament més desafavorits com Ciutat Vella (47,1 %) o Nou Barris (42,2 %), mentre que els percentatges més baixos apareixen en districtes benestants com Les Corts (27,7 %) o Sarrià-Sant Gervasi (27,5 %). Les diferències no són marginals, sinó que se situen properes als 20 punts. Aquesta menor participació es produeix en altres tipus d’eleccions i és prou coneguda no només pels acadèmics, sinó també pels polítics i els seus assessors electorals. La incidència sobre l’agenda política sembla, doncs, senzilla d’anticipar: un biaix en el comportament polític que no ajudarà a prioritzar els problemes de les persones en situació d’exclusió i vulnerabilitat social.

La feblesa socioeconòmica es tradueix també en menys predisposició i/o capacitat per exercir altres formes de participació política. És més difícil trobar xifres robustes sobre aquest tema, però tots aquells que s’han dedicat a promoure processos de participació (tant presencials com virtuals) saben dels biaixos que aquests generen pel que fa al perfil dels participants. Concretament, és sabuda la dificultat per incorporar aquelles persones amb més dificultats socioeconòmiques. La menor predisposició a participar s’explica tant per mancances formatives com, sobretot, per la focalització de les preocupacions en problemes de subsistència més immediats i urgents. La pobresa no només explica determinades mancances objectives, sinó que condiciona la nostra forma de viure i comportar-nos (Mullainathan & Shafir, 2013). Roger Senserrich, en una entrada al bloc Jot-Down, amb el provocador títol “Ser pobre es una mierda”, ho expressa amb cruesa i claredat:

“Alguien en la pobreza tiende a vivir por lo inmediato, por el problema que tiene ahora mismo enfrente. No hace planes sencillamente porque su cerebro no le deja pensar en nada más. (...) Para hacernos una idea, es el equivalente a tener que tomar decisiones tras una noche sin dormir.”

Sense capacitat per fer plans, per pensar o per prendre decisions amb un mínim de serenitat, quin tipus de participació política podem esperar? L’exclusió i la vulnerabilitat distorsionen no només les situacions objectives de les persones, sinó també, malauradament, la seva capacitat d’expressar-les, de compartir-les, de situar-les en l’agenda pública i, en definitiva, de cercar les respostes col·lectives que exigeix la lluita contra la pobresa. Viuen, solitàriament, dificultats que només s’entenen en un context més ampli, de manera que la seva fragilitat es multiplica en una lluita clarament asimètrica; una lluita incapaç de ser polititzada i d’esdevenir col·lectiva.

A conclusions similars arriben Ismael Blanco i Oriol Nel·lo (2018) quan analitzen les respostes que les comunitats, des dels barris, han estat capaces d’articular per respondre a la crisi de 2008. Superposar un mapa on es georeferencien iniciatives d’innovació social amb un altre mapa on es mesura el nivell de riquesa de cada unitat territorial, s’observa com les respostes comunitàries no apareixen ni als territoris més benestants (que no les necessiten) ni als més desafavorits (on manquen capacitats). De nou, aquells que més ho necessitarien no són capaços d’articular respostes comunitàries, de convertir el seu problema individual i immediat en un assumpte públic que cal abordar a través de polítiques públiques.

La por i la irrupció del populisme

Finalment, volem també referir-nos a un fenomen menys conegut: l’expansió de noves formes de vulnerabilitat social que s’estenen fins a abraçar-nos pràcticament a tots i que s’han convertit en una font d’incertesa sobre el present i de temor respecte el futur. La por ha entrat en escena; i les seves conseqüències polítiques poden ser molt pertorbadores. La por ha estat una característica distintiva d’allò que José Maria Lassalle ha anomenat un nou “proletariat emocional”; aquell segment social, avui tan ampli, que se sent fràgil i enganyat per unes promeses de benestar que s’han esfumat. Persones vulnerables i indignades que es mobilitzen políticament per expressar el seu malestar i que ho fan des d’una perillosa combinació de victimisme i ressentiment (Mishra, 2017). Una multitud airada que, ara sí, a diferència d’allò que succeïa en les persones amb situació d’exclusió, és capaç d’utilitzar la seva influència política per destruir un sistema que els ha decebut. Un col·lectiu que es mobilitza políticament i que acudeix a les urnes amb ànim de revenja, amb voluntat de destruir el sistema, d’escarmentar els poderosos i de generalitzar el seu profund malestar. Els seus vots, esgrimits com arma política, alimenten el populisme del segle xxi:

“El populismo apela al pueblo no como sujeto, sino como víctima. Es el depositario de un derecho de venganza, el que reclaman los humillados y ofendidos por un sistema de castas que ha hecho de la democracia un trampantojo de sí misma.” (Lassalle, 2017: 14)

Els vulnerables s’han convertit, d’aquesta manera, en la munició política del populisme postmodern. Un populisme que transforma la seva indignació col·lectiva en menyspreu cap a les institucions democràtiques liberals i, sobretot, cap a les elits dirigents clàssiques. La polarització social serveix no ja com a inhibidor, sinó com a enaltidor polític. Una novetat que s’està traduint en l’aparició d’una nova política que explota les emocions, que s’aprofita de les fragilitats i que utilitza els vulnerables com arma electoral. A l’altra cara de la fragilitat social apareixen els lideratges forts i, d’aquesta manera, les pors dels vulnerables troben respostes simples i màgiques per part dels nous populismes.

La vulnerabilitat s’ha convertit en consciència i ha canalitzat la mobilització política, una mobilització organitzada a la contra de culpes i culpables, articulada a través d’eslògans populistes i, sobretot, alimentada per la por i la intolerància. Si ja coneixíem com l’exclusió social es traduïa en l’absència i la incapacitat política dels més febles, ara sabem també que la vulnerabilitat es pot transformar en una força política que, dominada per la frustració i el ressentiment, ens condueixi cap a la política del menyspreu. Les temptacions populistes adaptant-se a les característiques d’un inquietant inici de mil·lenni.

Referències bibliogràfiques

Ajuntament de Barcelona: Secretaria Tècnica de l’Acord Ciutadà per una Barcelona Inclusiva, Estratègia d’inclusió i de reducció de les desigualtats socials a Barcelona, 2017-2027. Ajuntament de Barcelona, 2018.
Bregman, R., Utopia per a realistes. Empúries, Barcelona, 2017. 
Blanco, I. i Nel·lo, O., Barrios y crisis. Crisis económica, segregación urbana e innovación social en Cataluña. Tirant lo Blanch, València, 2018. 
Lassalle, J. M., Contra el populismo. Cartografía de un totalitarismo posmoderno. Debate, Barcelona, 2017.
Mishra, P., La edad de la ira. Una historia del presente. Galaxia Gutenberg, Barcelona, 2017.
Mullainathan, S. i Shafir, E., Scarcity: The New Science of Having Less and How it Defines Our Lives. "Times Books", Nova York, 2013.