Barcelona Metropolis

Se senten les rodetes de les maletes de viatge del Piero i l’Anton com freguen la vorera. El so esgarrapa el silenci que cobreix el carrer Gran de Sant Andreu mentre el sol abrasa les façanes d’on pengen rètols de neó. El Piero segueix el mapa del mòbil per cercar el número 34. L’Anton s’atura.

—Vas dir que aquest barri tenia encant. —Mira els edificis.— Se l’han carregat.

El Piero també s’atura. Ha arribat al número 34.

—El Giovanni em va dir que l’empresa que s’havia quedat el barri de Sant Andreu n’havia sabut conservar una mica l’essència. —Mira la paret de la porta. Hi ha una capseta amb números. L’envolta una marca d’un antic timbre. El Piero prem 1427. Empeny la porta i mira l’Anton, que contempla una finestra d’un primer pis. És un edifici on a la planta baixa hi ha una cadena de batuts. Li ha semblat veure com les cortines es descorrien soles.

—Va, Anton!

El Piero i l’Anton entren al portal i s’endinsen per un passadís fosc. La porta es tanca automàticament.

Però el silenci no retorna al carrer Gran de Sant Andreu. De lluny, se sent el grinyol d’un gronxador de l’antiga escola de primària. Un edifici de tres plantes amb unes finestres majestuoses. Un avi d’uns noranta anys mira a través d’una d’elles. Contempla com un infermer, assegut en un dels gronxadors del pati, fuma amb els ulls tancats.

És el seu moment de pausa. Just abans dels dinars. La majoria d’avis i àvies ja són al menjador preparats amb els pitets.

L’Anton desfà maletes. Guarda la roba a l’armari. A sobre el llit, hi ha una cistella amb una ampolla de cava i una postal de benvinguda. De cop, se sent com si hagués caigut un objecte metàl·lic. Veu una cosa brillant en una cantonada de l’habitació. S’hi apropa i s’ajup. És una agulla daurada amb forma d’ocell. Se la guarda a la butxaca.  

El Piero obre la finestra del menjador. S’han adonat que l’aire condicionat no funciona.

L’Anton tanca l’armari on ja ha endreçat tota la roba per a aquests cinc dies i surt de l’habitació.

—Què vols fer? —li pregunta.

—Ara mateix, trucar a l’administració de finques per això de l’aire. No podrem estar amb aquesta calor.

Mira el mòbil i busca el contacte. Li contesta una administrativa. Està molt cansada de rebre tantes trucades de queixes dels turistes que s’allotgen al barri que el fons d’inversió va comprar deu fer tres anys. El districte va sortir a subhasta i els gestors volien fer una bona oferta per Sant Andreu o la Sagrera. Van contractar una empresa d’administració de finques i, mesos després de les reformes, van posar a lloguer temporal els pisos que feia temps que estaven buits. Dels altres, n’havia d’esperar que s’acabessin els contractes de lloguer antics. Però, així que s’anaven finalitzant, els últims habitants van marxar de la ciutat. Els més vells van ingressar a les residències del barri. Però ja des del començament, els turistes que venen a Sant Andreu els truquen per queixar-se. Quan no és l’aire condicionat, són fuites d’aigua; quan no és la rentadora, són els fogons. Les ressenyes que deixen són dolentes i les reserves van baixant.

L’administrativa diu que cap al vespre hi aniran els operaris. El Piero penja indignat. L’Anton li proposa de fer una volta, però el Piero diu que a la tarda tenen la primera ruta turística pel centre i que abans prefereix descansar, que surti ell una estona, si vol. L’Anton diu que sí, que per això han volat tots aquests quilòmetres en avió. Entra a l’habitació per agafar la bossa i s’atura de cop: les portes de l’armari estan obertes i tota la roba que havia deixat a les prestatgeries està tirada per terra. Mira a dins l’armari. Sent una brisa a la galta dreta.

—Què has fet?

L’Anton treu el cap de l’armari. El Piero el contempla des de la porta. De sobte, se sent com la finestra del menjador es tanca fent un soroll estrident. El Piero mira l’Anton fent que no amb el cap.

—No hi havia corrent d’aire.

L’Anton camina pel carrer Gran. Gira a la dreta i segueix per un carrer més estret. De tant en tant, mira cap amunt perquè té la sensació que l’observen. De cop, sent un murmuri. L’intenta seguir. Arriba a un edifici que té un pati enorme a davant. La reixa està mig oberta. L’Anton l’empeny fent força. Mira a dins. Sembla un pati d’escola. Se sorprèn perquè encara no ha vist cap nen pel carrer. De fet, no ha vist a ningú més que no fossin turistes.

—Hola.

L’Anton es gira.

Sota una morera, a l’ombra, hi ha un avi assegut en una cadira de rodes. Li tremola una mica la mà dreta, que sosté una tassa de cafè. L’Anton abaixa el cap per saludar. L’avi apuja la barbeta assenyalant la reixa:

—T’has perdut?

L’Anton fa que no i s’apropa a ell. L’avi xiuxiueja:

—Tens un cigarret?

—No.

L’avi se’l queda mirant. L’Anton contempla l’edifici.

—És una escola?

A l’avi se li escapa el riure.

—Ho era, sí. Ara només hi vivim vells. Fa molts anys que la van convertir en residència. Aquí vam venir quan ens van fer fora dels nostres pisos. I ara ja ens anem morint. A mi no em queda res. I quan ja no en quedi cap de viu hi faran un centre comercial. —Se’l queda mirant. Acluca una mica els ulls.— Per a vosaltres.

L’Anton es recolza a la morera.

—A mi no m’agraden els centre comercials.

—Ni a mi.

—És d’aquí, vostè?

L’avi es queda uns segons callat.

—De tota la vida. Mai m’he mogut d’aquí. A on t’allotges?

—Al carrer Gran. —Mira la reixa i torna a mirar l’avi.— Va ser un carrer important, no?

A l’avi li brillen els ulls. Els llavis li vibren.

—I tant. —Fa un gest amb la mà plana com imitant un moviment lent.— Els Reis d’Orient passaven amb la cavalcada per sota casa. Venien els meus dos nets. Cridàvem els de les carrosses perquè llencessin els caramels amb força i ens arribessin al balcó. —Tanca els ulls i fa un glop de cafè. La mà li tremola i li’n  cau una gota a la camisa.— Ara són grans i viuen fora.

—Vivia al carrer Gran?

L’avi es posa una mà a la butxaca i en treu una placa. Hi ha dos noms escrits: Lluís Jové i Mercè Ruiz. 3r 2a. —Al número 34.

Un infermer surt al pati. Mira l’avi i fa que no amb el cap, cansat.

—Lluís, és l’hora de la migdiada. —S’apropa i agafa la cadira de rodes, la fa girar i l’empeny cap a l'interior de l’edifici.

L’Anton surt del pati i desfà el camí fins que arriba a la porta de l’edifici. Té les galtes vermelles. Mira el número de sobre la porta: el 34.

L’Anton s’ha quedat sol al pis. Ha dit al Piero que anés sol a fer la ruta, que ell estava cansat. El Piero ha marxat enfadat dient-li que almenys estigui atent per a quan vinguin els operaris, que així els ho podrà explicar tot. L’Anton s’asseu al sofà.

De cop, sent un grinyol. Un fregadís al parquet.

Nota com se li tensa tota la musculatura. Se sent com s’obre l’aigua de la banyera. L’Anton agafa aire, recorda la placa de l’avi:

—Mercè?

L’aire de l’habitació es fa més pesant, com si hagués canviat de densitat. De sobte, una brisa lleu. L’Anton tanca els ulls amb força. S’encén la ràdio i comença a sonar un txa-txa-txa. S’aixeca i surt del pis.

L’Anton arriba a la residència. La reixa està tancada. Pica l’intèrfon.

—Qui és?

—Vinc a visitar el Lluís.

El Lluís està assegut al menjador. A la ràdio tenen sintonitzada la mateixa cadena on sona el txa-txa-txa. La cançó ja s’acaba. L’Anton s’asseu al seu costat.

—Hem llogat cinc dies el pis on vivia. Però en vull marxar. —Es posa la mà a la butxaca i en treu l’agulla daurada amb forma d’ocell. La col·loca al palmell del Lluís i li tanca la mà amb delicadesa.— He trobat això en una de les habitacions.

El Lluís mira l’agulla.

—Mercè…

—Ens vol fora. Tot el veïnat ens vol fora. Però s’han de fer sentir més. Lluís, quan mori, feu-vos sentir més. Feu-nos fora, a tots.

L’Anton arriba al portal 34. Els operaris estan a punt d’arribar. Abans de marcar el número, mira a dreta i esquerra. No hi ha ningú. Es posa al mig del carrer Gran i comença a cridar:

—Sé que sou aquí! Ara quan vinguin, feu-vos notar! Tots, alhora!

De cop, s’obre i es tanca una finestra; després, una altra, i seguidament, una porta. La segueixen cinc, deu més. El carrer tremola.

La brisa s’ha convertit en un estrèpit enorme.