Quan el temps es fa present

© Pilar Aymerich

Es poden escriure unes memòries amb imatges? Mirant i llegint La Barcelona de Pilar Aymerich, haurem d’afirmar-ho categòricament. L’obra convida a un recorregut temporal per la Barcelona que va des de finals dels anys seixanta fins als anys noranta. Són 239 imatges amb un blanc i negre lluminós i precís que transmeten veritat. Bocins de la nostra història que impacten en la retina i apel·len als moments viscuts pels conciutadans que hi van ser, i burxen en el desig de saber i conèixer el passat en qui, per joventut o distància, no hi va ser.

Pilar Aymerich es declara urbana, sense matisos ni pal·liatius, i és en les quadrícules de la ciutat i en la gent que hi transita que troba els estímuls per copsar l’instant i fer-ne imatge. La seva mirada reflecteix el gest sense oblidar el context, capta els personatges en la seva circumstància i els situa en l’espai, de vegades escenogràfic, d’altres poètic o irònic, però sempre suggeridor, amb la intenció de mostrar una mica més enllà.

Portada del llibre Portada del llibre

El llibre La Barcelona de Pilar Aymerich, coeditat per Comanegra i l’Ajuntament de Barcelona, s’estructura en diversos temes que il·luminen espais i moviments de la nostra història recent: les lluites obreres, l’esclat del feminisme més reivindicatiu, el ressorgiment del teatre, els protagonistes de la cultura i la política, la ciutat insòlita… Hi trobem els personatges i els escenaris, i també els moments convulsos i exaltats de la transició, de les bregues per canviar un món gris i repressor per un de més just i democràtic, moments en què la fotògrafa s’involucra amb la seva càmera, com una mà més entre les que empenyen. Sense objectivitats impossibles, Aymerich se situa al costat que li dicten la raó i el cor.

Són ben conegudes les imatges que Aymerich va captar durant els anys setanta i vuitanta, les dels moviments de dones amb manifestacions o la performance del col·lectiu Les Nyakes fregant el passadís del Paranimf de la Universitat de Barcelona durant les Jornades Catalanes de la Dona; imatges que, com la de la noia que porta a collibè una criatura amb el cartell “Jo també soc adúltera”, s’han convertit en icones del feminisme. Però l’obra també ofereix històries sorprenents, com alguns personatges trans que en aquells anys setanta voltaven pels espais contraculturals de la ciutat, o l’experiència d’autogestió de la presó de La Trinitat que les monges havien deixat i on les preses es van fer càrrec del funcionament carcerari mentre no arribaven les funcionàries.

Revisant les fotografies, podem concloure que Pilar Aymerich va passar uns quants anys al carrer, i al laboratori, per narrar i deixar constància del que s’esdevenia a la ciutat. Algunes d’aquelles fotografies van il·lustrar articles de Montserrat Roig i de Manuel Vázquez Montalbán, entre d’altres, i van aparèixer a revistes com Triunfo, Serra d’Or, La Calle, Destino i Vindicación Feminista.

© Pilar Aymerich Ovidi Montllor a la Plaça del Rei, el 1969. © Pilar Aymerich

En el capítol que el llibre dedica als retrats és on podem admirar la capacitat de l’autora per copsar aquelles facetes inexplorades de qui protagonitza la imatge. En el cara a cara que Aymerich sosté amb les persones que retrata, a més de la precisió tècnica del joc amb la llum i l’enfocament per oferir una definició òptima, s’hi trasllueix una intuïció que capta l’essència de qui té al davant. I és així com interpel·la els espectadors passius i ens proposa esbrinar què ens diu del personatge aquell gest, aquell somriure o aquell escenari.

Fotògrafa

La vida i l’obra de Pilar Aymerich desfilen en carrusel per les pàgines d’aquest llibre. Són prop de trenta anys d’intenses vivències i d’amor apassionat per la ciutat i els seus habitants. Podem seguir la seva biografia (sempre que encaixem les peces) com a nena del barri del Carmel que pren volada amb la formació teatral a l’escola d’Adrià Gual, on va coincidir amb Montserrat Roig i on va trobar l’ensenyament de Maria Aurèlia Capmany i Ricard Salvat; el seu retorn a Barcelona des de Londres i París, i l’inici en el treball periodístic amb Roig.

D’aquells anys, encara sota el pes del franquisme, són les adscripcions al feminisme i als moviments reivindicatius d’esquerra, i es referma l’interès genuí per la cultura i la seva estima pel teatre i per la ciutat. Al llibre també es poden cercar les pistes dels seus referents culturals, autores i autors que des de diverses disciplines, com la dramatúrgia, la poesia, la pintura, la política i el periodisme, han anat trobant acolliment en l’esperit de l’autora.

© Pilar Aymerich Pasqual Maragall i Maria Aurèlia Capmany passejant pel barri Gòtic, el 1982. © Pilar Aymerich

L’obra ens permet veure amb els seus ulls el que la fotògrafa va mirar, i, alhora, saber-ne les circumstàncies, perquè en aquest llibre Aymerich ens descobreix allò que mai s’explica de la mateixa creació. En alguns casos l’autora ens acosta les reflexions prèvies i posteriors a l’acte de captar la fotografia; en d’altres, les impressions que li causa un determinat ambient, les emocions que li provoca un personatge, i, fins i tot, ens confessa les estratègies per fer un enquadrament determinat o captar la llum més adequada.

El llibre és ple d’històries que ara semblen impossibles, per com de reglamentada s’ha convertit la convivència i per com de mesells ens hem tornat la ciutadania. Però, gràcies a l’ull atent i a la sensibilitat de Pilar Aymerich, el passat se’ns fa present i aquells esdeveniments ens retornen ara en aquest llibre, per deixar empremta del que un dia vam ser i vam fer. I per mostrar als qui no ho van viure que és possible, com diu Aymerich, “fer la revolució amb alegria”.

La Barcelona de Pilar Aymerich
Pilar Aymerich
Ajuntament de Barcelona
i Editorial Comanegra, 2023
Col·lecció Darrere la Càmera
230 pàgines

 

El butlletí

Subscriu-te al nostre butlletí per estar informat de les novetats de Barcelona Metròpolis