Sitopia: repensar les nostres vides a través de l’alimentació

Il·lustració © Riki Blanco

Vivim en un món configurat per l’alimentació, és el que l’autora anomena sitopia o “lloc de menjar”. Si li atorguéssim valor a l’alimentació i a les comunitats el control de la seva terra, viuríem un patró de desenvolupament totalment nou. En comptes de megaciutats expandint-se sense límits, es desenvoluparien noves comunitats rurals. I estaríem en el camí cap a una bona sitopia.

Com viurem en el futur? Aquesta pregunta mai no havia semblat tan oberta i tan restringida alhora. La pandèmia del coronavirus ha alterat les nostres vides d’una manera inaudita, i ens ha obert els ulls a un munt de constatacions, tant bones com dolentes: el fet que la nostra relació amb la natura està perillosament desequilibrada; el fet que, tot i que disposem d’una tecnologia increïble, no tenim la saviesa per utilitzar-la i compartir-la amb seny, i, sobretot, el fet que, com a principals depredadors del planeta, tenim la responsabilitat de preservar-lo per a futures generacions. En resum, som tots al mateix vaixell.

El contrast entre una aparença de possibilitats infinites i una limitació profunda és la condició paradoxal de la nostra època. En essència, representa el conflicte entre les nostres proeses tecnològiques destacables i la capacitat de suport finita del nostre planeta. Per a alguns, la resposta a aquest enigma és imaginar-nos conquerint l’espai, mentre que per a d’altres el repte és més local i immediat: proposar una visió d’una bona vida que ens permeti viure en harmonia amb la terra, cosa que subscriurien la majoria dels nostres companys humans. Crec que la manera més poderosa de fer-ho és mitjançant l’alimentació.

Per què l’alimentació? No és necessari explicar a cap barceloní que l’alimentació ocupa un lloc central en les nostres vides. Que necessitem menjar és un fet, i que menjar representa la nostra font de plaer més compartida significa que l’alimentació es troba al punt focal entre les nostres dues relacions més importants: amb la natura i amb els altres. L’alimentació és el lligam que ens connecta, tant amb els nostres companys humans, com amb la terra i el mar que ens nodreixen, i configura així els nostres pensaments, cossos, cases, espais de treball, polítiques, economies, ciutats, paisatges, medi ambient i clima. Tant si ens n’adonem com si no, vivim en un món configurat per l’alimentació; un lloc que anomeno sitopia, o “lloc de menjar” (del grec sitos, ‘menjar’ i topos, ‘lloc’).[1] Com que molts de nosaltres, al món industrialitzat, no atorguem prou valor a l’alimentació, vivim en una mala sitopia.

Vivint en una ciutat moderna com Londres, es fa difícil apreciar la força amb què l’alimentació configura el nostre món. La industrialització ha ocultat les connexions vitals sense les quals la vida urbana s’aturaria per complet ràpidament: les complexes cadenes d’abastament que porten cereals, oli, llegums i sardines des dels camps i els mars, on es produeixen, fins a les fàbriques, supermercats, cafeteries i cuines. El menjar dels nostres plats és emissari d’un altre món; un món que, cada cop més, s’assembla més a un malson de ciència-ficció que a les optimistes imatges que podem concebre. Des de grans granges d’engreix i magatzems plens d’animals infeliços, fins a monocultius de cereals collits per recol·lectores dirigides per drons, enormes traïnyes que arrosseguen les xarxes pel fons marí o línies de producció robotitzades que tallen el peix a una velocitat frenètica; els processos industrials que vertebren la nostra existència moderna són tan eficients com despietats. El sector agroalimentari modern encarna de moltes maneres la funesta combinació de capacitat tecnològica i indiferència ecològica que amenaça avui dia les nostres vides i el nostre planeta.


[1] Vegeu Steel, C. Sitopia: How Food Can Save the World. Chatto & Windus, Londres, 2020.

La nostra forma de vida moderna es basa en el menjar barat; però, si ens parem a pensar-hi, això no pot existir. Les mongetes, les pastanagues, el pollastre i el formatge que mengem provenen d’éssers vius que matem per poder viure. El menjar, en altres paraules, és vida; abaratir-lo és abaratir la vida mateixa. I és precisament això el que hem estat fent durant els últims dos segles. Si tinguéssim en compte la gran quantitat de factors externs que afecten l’alimentació produïda industrialment per marcar-ne el preu —canvi climàtic, desforestació, extincions massives, contaminació, esgotament de l’aigua, degradació del sòl, disminució de les existències de peix, obesitat, malalties relacionades amb l’alimentació i pandèmies zoonòtiques—, aquest menjar es tornaria inaccessible; i, de fet, ja ho és. 

La pandèmia del coronavirus ens n’ha mostrat la realitat, i ens ha revelat com n’és de desequilibrada la nostra relació amb la natura. L’agricultura industrial ha debilitat greument la biodiversitat, mentre que la nostra invasió de la natura ens exposa a noves malalties. Els experts porten temps advertint-nos sobre aquests perills, tot i que per a molts aquestes advertències es van tornar reals quan les lleixes dels supermercats estaven gairebé buides a l’inici del confinament. En aquell moment, la il·lusió de l’abundància fàcil es va trencar. Les lleixes es van tornar a omplir, però els problemes subjacents no han desaparegut. Tot això ens planteja una pregunta: què passaria si haguéssim de donar un nou valor a l’alimentació? La resposta és que hi hauria una revolució, no només en la manera com mengem, sinó com vivim. De fet, podem afirmar que aquest moviment és l’acció més poderosa que podem fer perquè les nostres vides siguin més saludables, equitatives i resilients. 

Il·lustració © Riki Blanco Il·lustració © Riki Blanco

La paradoxa urbana

Un avantatge de repensar les nostres vides a través de l’alimentació és que tenim un munt d’exemples de com fer-ho en el nostre passat. En realitat, seria una petita exageració dir que la vida de l’era preindustrial girava entorn de la qüestió de com alimentar-nos (encara més quan es tractava l’espinós problema de com alimentar les ciutats). Tant Plató com Aristòtil van abordar el problema i van concloure que les dimensions de la polis, o ciutat-estat, eren fonamentals: si era massa petita, li mancarien recursos per defensar-se; si era massa gran, tindria problemes per alimentar-se dels seus territoris. L’organització ideal, segons van convenir els dos filòsofs, era que cada ciutadà havia de tenir una casa a la ciutat i una granja al camp de la qual obtenir l’aliment. Multiplicada, aquesta gestió de la llar, o oikonomia (d’oikos, ‘llar’ i nemein, ‘gestió’), convertiria la polis en autosuficient, amb regions rurals i urbanes en equilibri perfecte.

Tot i que poques ciutats preindustrials van assolir aquest ideal, és cert que totes practicaven un cert tipus d’oikonomia. Algunes eren molt efectives, produint tot tipus de menjar que es podia cultivar a escala local. Els pobles i ciutats estaven envoltats sense excepció per hortes, horts i vinyes, fertilitzats amb generoses dosis de femtes (excrements d’animals i humans), que es recollien curosament amb aquest objectiu. La majoria de les cases tenien porcs, gallines o cabres, que s’alimentaven amb les sobres de la cuina, mentre que les llars suburbanes estaven especialitzades en productes làctics i en l’engreix de bestiar (que sovint havia de recórrer molts quilòmetres fins al mercat) amb gra sobrer dels cervesers. L’única excepció a tot plegat era l’alimentació bàsica de les ciutats, el cereal, que no es podia conrear a les ciutats ni tampoc es podia transportar fàcilment, ja que era pesat i voluminós en relació a la seva vàlua. Per aquest motiu, la majoria de les ciutats preindustrials van seguir sent petites: el 1800, només el tres per cent de la població mundial vivia en assentaments de 5.000 persones o més.[1]

Les ciutats marítimes, però, tenien un avantatge considerable respecte de les seves veïnes d’interior, ja que podien importar el seu menjar per mar (en el món preindustrial, el transport marítim era 40 vegades més barat que el terrestre).[2] Roma va ser pionera en aquest tipus d’abastament, ja que va conquerir els territoris veïns de Sicília, Sardenya i el nord d’Àfrica per imposar el pagament d’impostos amb cereals. Amb una impressionant xifra d’un milió d’habitants en el moment de màxima esplendor de l’imperi, la ciutat importava cereal, oli, vi, pernil, mel i una salsa de peix fermentat anomenada liquamen des del Mediterrani, el mar Negre i les costes de l’Atlàntic Nord.


 [1] Dades de Hauser, P. M. citades a Schoenauer, N. 6000 Years of Housing. Garland STMP Press, Nova York, 1981, p. 96
.
[2] Vegeu Morely, N. Metropolis and Hinterland. Cambridge University Press, Cambridge, 1996, p. 65.

Avui dia, és fàcil veure paral·lelismes entre la cultura de l’alimentació de Roma i la nostra. Roma, la primera ciutat a sobrepassar la seva perifèria, va demostrar el que anomeno “paradoxa urbana”: tot i que els que vivim ens ciutats ens considerem urbans, el fet que el nostre menjar vingui d’una altra banda significa que, en un sentit més profund, també habitem el camp. Malgrat el lloc on vivim, els humans necessitem tant la societat com la natura per prosperar. Aquesta dualitat es troba a l’arrel del nostre dilema: com més ens agrupem en ciutats, més ens allunyem, tant físicament com mental, de les nostres fonts de subsistència.

Lliçons de Letchworth

L’ideal grec de ciutat-estat —evidentment, una resposta directa a la paradoxa urbana— s’ha mantingut com un pensament utòpic dominant des de llavors. De fet, dos dels tractats utòpics més influents mai escrits —Utopia, de Thomas More (1516) i Garden Cities of To-Morrow, d’Ebenezer Howard (1902)— en són hereus clars que plantegen, a la seva manera, com recuperar el model de la ciutat-estat.

La Utopia de More és un regne imaginari de ciutats-estat independents, situades a un dia de distància a peu entre si. Els utòpics viuen en grans blocs urbans amb amplis jardins, en què poden cultivar fruita i verdura, i als nens se’ls ensenya a conrear des de ben petits.[1] Tots els ciutadans fan torns per tenir cura dels camps, i hi passen dos anys obligatòriament; aquells que gaudeixen de cultivar (tothom ho fa), poden decidir dedicar-s’hi permanentment. Totes les terres i propietats d’Utopia es gestionen de manera comunitària, i les famílies i els veïnats comparteixen sovint àpats comuns, que nens i adults cuinen i mengen plegats.


[1] More, T. Utopia (1516). Trad. Del Pozo, J. M. Accent Editorial, Girona, 2010.
[2] Howard, E. Garden Cities of To-Morrow (1902). MIT Press, Paperback Edition, Cambridge, Massachusetts, 1965.

Utopia destaca per la seva obsessió amb l’alimentació, tal com passa a la ciutat-jardí de Howard, que és en essència la Utopia de More ampliada. Howard, que reconeix la necessitat humana de viure en societat i de tenir contacte amb la natura, denomina la seva ciutat-jardí “imant poble-ciutat”, i argumenta que una xarxa de ciutats de mida limitada (amb un màxim de 32.000 residents) envoltada de camps, aportaria beneficis a la vida urbana i rural, i alhora s’eliminarien els inconvenients dels dos espais.[2] Bàsicament, tota la terra ocupada per una ciutat-jardí és de propietat col·lectiva dels seus residents en forma de fons públic, de manera que quan el valor de la terra augmentés com a resultat de la presència de la ciutat, serien els ciutadans, i no els propietaris privats de la terra, els que se’n beneficiarien.

El 1903, Howard va tenir l’oportunitat de fer realitat el seu somni, quan un grup d’industrials capdavanters li van donar suport perquè pogués construir un prototip de ciutat-jardí al poble de Letchworth, Hertfordshire, a quasi 63 quilòmetres al nord de Londres. Al principi, tot va anar bé, però el projecte va tenir problemes per atraure inversors disposats a acceptar les baixes taxes de rendibilitat que podia oferir, cosa que va portar els primers inversors de Howard a renunciar a la seva promesa de cedir una part de les seves rendes a la ciutat, la qual cosa finalment va fer que Howard abandonés l’empresa.

Tot i que Letchworth no va aconseguir portar a terme la idea de Howard, encara representa una fita significativa en el planejament urbà, ja que promou un fons comunitari actiu, a més del primer “cinturó verd” protegit del món. Però el somni de la ciutat-jardí es va esvair, perquè el balanç no va obtenir una puntuació prou alta: el capitalisme va triomfar sobre l’oikonomia. Per tant, una lliçó que podem aprendre de Letchworth és que la sostenibilitat és incompatible amb la lògica capitalista. Si volem construir sistemes alimentaris i comunitats molt més resilients, aleshores necessitarem un nou tipus d’economia.

Il·lustració © Riki Blanco Il·lustració © Riki Blanco

“Et in sitopia ego”

Crec que l’alimentació pot formar la base d’aquesta economia. Quan donem valor a l’alimentació, no només donem valor al món natural del qual prové, sinó a totes aquelles persones que treballen per produir, transportar, empaquetar, vendre i cuinar el menjar, així com per gestionar-ne els residus. A diferència del capitalisme, que explota la natura i elimina el factor humà de tota possible transacció, una economia sitòpica donaria valor a la natura i l’activitat humana per sobre de tota la resta, i buscaria l’equilibri entre totes dues. Si volem un futur en què tothom s’alimenti bé, podem construir una bona vida estructurada al voltant dels nostres màxims plaers i necessitats compartits; un model amb una lògica interna que porta a societats més justes i amb un equilibri més gran amb la natura. Quan donem valor als aliments, en definitiva, podem transformar el cicle viciós de les nostres vides consumistes en un de virtuós en el qual la producció i el consum estiguin en equilibri. 

Com que la major part del menjar ve del camp, se’n desprèn que hem de compartir la terra de manera més equitativa. Això és el que pretenia fonamentalment Howard amb la seva ciutat-jardí: donar als ciutadans el control de la seva àrea local i distribuir les rendes altes entre la comunitat a partir d’un “impost del valor de la terra”, amb el qual ell volia garantir l’accés a la societat i la natura de manera permanent.

Com canviaria el món si intentéssim dur a terme aquesta transformació? Si donem valor a l’alimentació i a les comunitats el control de la seva terra, veuríem un patró de desenvolupament totalment nou. En comptes de megaciutats expandint-se sense límits, es desenvoluparien noves comunitats rurals (tal com ha demostrat el confinament, ja no necessitem ser a les ciutats per estar connectats). Podríem envoltar les ciutats actuals amb camps i granges regeneratius, convertir les teulades, els aparcaments i els vorals en horts i camps, i dissenyar cases i llocs de treball adaptables amb grans cuines, jardins compartits i balcons. Alhora, les àrees rurals estarien proveïdes dels serveis essencials com banda ampla, transport públic, hospitals i escoles. La vida a la ciutat i al camp seria més rica, ja que la gent passaria més temps cultivant, cuinant i compartint menjar amb els seus amics i familiars, en comptes d’anar amb presses a tot arreu per intentar fer més diners per viure. Els nous centres de menjar rejovenirien els centres de les ciutats, i les xarxes de petits productors i proveïdors prosperaria i reconnectaria les ciutats amb els afores. Les granges d’engreix industrials i les explotacions agrícoles serien reemplaçades per granges orgàniques més petites que posarien en primer terme la salut del sòl, la biodiversitat i la recollida d’aigua i carbó, i el bestiar només s’alimentaria de pastures naturals o formaria part de sistemes d’agricultura regenerativa.

Si tot plegat sembla massa utòpic és perquè, quan es dona valor a l’alimentació, la sitopia es torna utopia. Però per tot el món ja s’estan produint aquest tipus de canvis. Grangers, productors, empresaris i grups de ciutadans de tot el món estan reconeixent el poder transformador d’una alimentació que sigui, en paraules del fundador de Slow Food Carlo Petrini, “bona, neta i justa”.[1] Des d’horts comunitaris, plans de subscripció a menjar ecològic, mercats agrícoles i granges d’agricultura comunitària, fins a xarxes internacionals com Slow Food, Transition Towns, el Pacte Alimentari de Milà i Via Campesina, la gent està utilitzant l’alimentació per construir un futur millor i més verd, i alhora els arquitectes i planificadors urbans busquen reconnectar la ciutat i el camp amb projectes com el pla mestre d’MVRDV basat en l’alimentació per a Almere Oosterwold als Països Baixos i els CPUL (paisatges urbans de producció contínua) de Bohn, que creen corredors fèrtils per les ciutats fins al camp.[2] Mentrestant, els projectes d’agricultura regenerativa com el Knepp Castle Estate al Regne Unit, on ramats de bovins Longhorn i porcs Tamworth viuen en un hàbitat ric ple de natura, mostren que la productivitat i la biodiversitat poden i han de coexistir.[3]

Tots tenim el coneixement que necessitem per construir una bona sitopia; el que necessitem ara és la visió política per fer-la. El llegat més positiu que ens pot deixar la covid-19 és recordar-nos el que realment importa: una feina decent, una bona casa, passar temps amb la família i els amics, unes xarxes socials solidàries i proximitat amb la natura. En altres paraules, coses senzilles que canviant els nostres valors podem oferir a tothom. La sitopia no ha de ser una utopia, si som conscients del poder de treure profit de l’alimentació per organitzar les nostres vides, podem aproximar-nos al somni utòpic.


[1] Vegeu Petrini, C. Slow Food Nation: Why Our Food should be Good, Clean and Fair. Rizzoli, 2007, p. 93-143.
[2] Vegeu https://www.mvrdv.nl/projects/32/almere-oosterwold i Díaz, J. P. i Harris, P. “Urban Agriculture in Havana, Opportunities for the Future”, a Viljoen, A. (ed.). CPULs, Continuous Productive Urban Landscapes. Architectural Press, Oxford, 2005.
[3] Vegeu Tree, I. Wilding: The Return of Nature to a British Farm. Picador, Londres, 2018.

  • Hungry City: How Food Shapes Our Lives Hungry City: How Food Shapes Our Lives Chatto & Windus, 2008
  • How Food Can Save the WorldSitopia. How Food Can Save the WorldChatto & Windus, 2020

El butlletí

Subscriu-te al nostre butlletí per estar informat de les novetats de Barcelona Metròpolis