La llarga durada del sistema hidràulic del Monestir de Pedralbes

Croquis de situació de la mina de la comunitat de clarisses. [AMP, Plànols (185) (6)]. © MUHBA MMP, 2011

En entrar al claustre del Monestir de Pedralbes, el visitant queda captivat per la serenitat que s’hi respira i per la sensació que el temps passa pausadament, sense pressa. Només la remor de l’aigua, produïda pel suau brogit que emet en caure pel brollador de la font, altera la tranquil·litat que l’omple.

La font de l’àngel, el sortidor, la cisterna –amb el magnífic pou de pedres esculpides amb grotescos– són els testimonis silents del pas del temps. Elements arquitectònics cabdals i mostres visibles de la presència d’aigua al monestir, formen part d’un complex sistema hidràulic que s’ha anat entreteixint a les entranyes del cenobi al llarg del temps, adaptant-se a les necessitats d’un monestir en creixement i renovació constants. L’existència d’aigua abundosa al lloc explicaria no només la fundació del monestir en aquest indret, sinó que s’hi constati una presència humana ininterrompuda des de l’època romana fins al mas Pedralbes adquirit per la reina el 1326 per assentar-hi el nou monestir. Juntament amb el mas, la reina va adquirir la meitat de la propietat d’una mina d’aigua que baixava de la propera muntanya de sant Pere Màrtir. Anys més tard, el monestir n’adquiriria la segona meitat per obtenir-ne la propietat plena.

El proveïment d’aigua és un requisit imprescindible per a la fundació d’un monestir que cerca l’autosuficiència, i també pel valor simbòlic que comporta aquest element dins el ritual religiós de la comunitat. L’aigua era necessària, en l’aspecte industrial, per irrigar els horts i les vinyes de la propietat i també per abastir les diferents necessitats de la vida diària de la comunitat, alhora que constituïa l’element vertebrador de les estances principals del cenobi a partir de l’eix que suposava el claustre presidit per un sortidor central.

El Monestir de Pedralbes conserva un estudiat i complex sistema hidràulic que té l’origen a l’exterior del recinte i que s’estén en forma de xarxa per bona part del conjunt. La seva complexitat va requerir intervencions constants al llarg dels segles, que van ser puntualment recollides en els diferents llibres de comptes i per mitjà l’elaboració de diferents plànols datats dels segles XVIIIXIX, així com amb la redacció de diversos escrits sota l’epígraf «guia de les ayguas» (1682 i 1764-1766) per tal de donar testimoni del recorregut d’aquestes aigües i dels seus registres, que havien d’estar marcats in situ amb el senyal d’una creu.

Una descripció minuciosa d’aquesta xarxa requereix un context més ampli, per la qual cosa aquí en presentem només un breu apunt. Val a dir que estem davant d’un sistema mixt format per una veta d’aigua canalitzada que baixava de la muntanya, la mina, i dues altres vies de proveïment: un pou emplaçat a «l’hort petit» i la «cisterna» del claustre, que recollia les aigües sobrants del sortidor central i les de la pluja.

Avui els plànols antics de situació ens permeten encara resseguir el traçat de les aigües des de la «font mare» i constatar-ne la permanència. Ens trobem davant una «mina de las monjas» que captava l’aigua que discorria pel terreny propietat del monestir que quedava entre dues torrenteres, a llevant. La propietat feia de partió amb el «terreny de Mestres» i a ponent, amb el «torrent de cal Campaña», mentre que el sud quedava delimitada pel «camí de Finestrelles». L’aigua subterrània era conduïda a través d’una canalització fins entrar al monestir. Abans, però, es trobava una primera «caseta de l’aigua» que permetia l’accés a l’interior de la mina, i dos punts més d’accés coberts amb una trapa. Arribada l’aigua al monestir, es recollia a la «caseta del conducto principal de les ayguas» per després distribuir-la en dos ramals, un que havia d’abastir bàsicament la infermeria i «l’hort petit», i un altre que anava directament a la cuina.

Des d’allà es bifurcava per anar a buscar els safarejos, d’una banda, i de l’altra desviar-se cap al «refetor» i d’aquí al claustre, on alimentava la «font de l’àngel»; des d’allà es dirigia al nivell inferior de l’«hort petit» a través de les procures i el celler. L’estudi minuciós de les diferents cotes del terreny els permetia obtenir la pressió necessària per fer arribar l’aigua als diferents nivells de les estances.

La importància d’aquest sistema de conduccions no rau només en l’estudiada precisió de les conduccions sinó també en el fet que, malgrat el pas del temps, s’ha conservat en la seva concepció global, encara que s’hagin produït canvis en certs punts del recorregut, a banda de la substitució i renovació de materials. Avui es pot reconèixer bona part del traçat del sistema i observar-ne alguns punts cabdals. Alhora, s’està portant a terme un important treball de refacció del vell sistema per a usos del museu-monestir, per tal de recuperar l’esperit d’autoabastiment pel qual va ser escollir el lloc de Pedralbes per construir-hi el monestir.

Carme Aixalà FàbregasAnna Castellano-TresserrasJosep M. Julià CapdevilaReinald GonzàlezHelena Morán