www.barcelona.cat

El barraquisme marginal. Anys vuitanta

1.974/ 1.460 barraques
El darrer gran reallotjament: la mina

Al final de l’etapa dels grans polígons d’habitatge, el barraquisme es reduí a 1.460 barraques, segons el cens del Patronato Municipal de la Vivienda el 1974. Quedava pendent el cas del Carmel, amb una forta cohesió de barri i uns habitants poc disposats al seu trasllat. Altres nuclis barraquistes allotjaven majoritàriament famílies gitanes que no havien accedit als programes de reallotjament. Alguns patien gran degradació i precarietat, amb població desemparada i fluctuant. Les barraques buides serviren de reubicació espontània o propiciada per la pròpia Administració, com ara Can Tunis Nou, per a barraquistes d’altres nuclis ja enderrocats i de població molt desestructurada.

El darrer gran reallotjament, al barri de la Mina a mitjan dècada dels setanta, tingué un caràcter molt diferent. En aquest nou polígon, construït pel Patronat de l’Habitatge dins del terme de Sant Adrià, s’hi reassentaren bona part dels habitants del Camp de la Bota i d’altres nuclis barraquistes com el de Sant Pau. Era una concentració forçada de persones de provinença diversa però que compartien gran precarietat i dependència de suports socials, just quan la crisi econòmica els abocava a un atur massiu.

La Mina ha començat a sortir d’una situació que amb tot rigor es pot considerar com de "barraquisme en vertical" tan sols a principis del s XXI.