Exposició centrada en l’interès de Tàpies per l’obra d’alguns monjos japonesos dels segles XVIII i XIX que van ser transmissors dels ensenyaments del budisme zen, i que van desenvolupar una actitud crítica i una voluntat de trastocar l’escala de valors convencionals –inclosos els de la pràctica artística–, com ara Hakuin, Sengai, Jiun, Tōrei, Rengetsu.

L’exposició mostrarà com Tàpies va integrar al seu llenguatge, i a la tradició occidental que li era pròpia, moltes de les actituds, imatges i tècniques que aquests artistes utilitzaven. No es tracta d’un procés de mimesi, sinó d’assimilació d’una manera de treballar, i també d’una visió del món que la tradició japonesa ha sabut conservar en els temples i els jardins, els poemes i les cal·ligrafies, les ceràmiques i les pintures.

Aquesta influència es fa patent en obres de la dècada de 1970, i sobretot a partir de la de 1980, quan Tàpies va recuperar la pinzellada, que havia abandonat en el procés de les pintures matèriques, per associar-la a la inscripció, a l’escriptura, als ideogrames. A partir d’aquest moment, les seves pintures es van apropar més al dibuix i es van tornar menys murals. L‘exposició a la Fundació aplegarà una tria d’obres –entre pintures, ceràmiques i dibuixos, del fons de la col·lecció juntament amb préstecs nacionals i internacionals– que mostrarà com l’aproximació de Tàpies a l’art japonès hi va deixar empremta.