© Albert Armengol
Víctor Bautista, creador de l’aplicació Social Diabetes

Fa dos anys i mig Víctor Bautista va saber que patia diabetis mellitus. A partir de llavors, la vida li va canviar per complet. Bautista de sobte es va veure dependent de la insulina, una substància que el seu cos no podia crear i l’absència de la qual li impedia regular el nivell de sucre a la sang.

El seu dia a dia va passar a ser un control continu del que menjava, de quan ho menjava i dels períodes que passava sense ingerir aliment. Com tants altres diabètics, es veia obligat a injectar-se la insulina a períodes fixos, però també a comptar els hidrats de carboni que ingeria amb cada aliment, cosa que al final va fer que, per no complicar els càlculs, l’alimentació esdevingués monòtona.

Però el Víctor, lluny d’enfonsar-se, va saber treure partit de la seva professió d’informàtic per millorar la qualitat de vida dels diabètics. Va decidir crear una aplicació per al sistema operatiu mòbil Android que li permetés calcular amb facilitat les calories per gram de cada tipus d’aliment que es disposava a ingerir i la va anomenar Social Diabetes.

D’aquesta manera podia fer-se una idea clara dels hidrats que ingeria quan anava a un restaurant i triava un determinat plat, fet que li permetia adaptar la dosi d’insulina segons el menú. Aquesta primera propietat de Social Diabetes li va donar molta més llibertat social per sortir a dinar o sopar amb la dona i els amics, però no va ser l’única: a més, s’hi pot programar un sistema d’avisos per saber a quines hores cal posar les injeccions, així com la quantitat d’hidrats ingerits al dia.

Aquesta última funció és força important perquè evita les hipoglucèmies nocturnes, causades pel fet d’anar-se’n a dormir amb nivells baixos de sucre en sang, una cosa summament perillosa. Si el diabètic se’n va al llit amb una ingesta de sucre insuficient, Social Diabetes l’avisa i li diu quin tipus d’aliment ha de menjar abans d’adormir-se.

El Víctor es va associar posteriorment amb una antiga companya de carrera per llançar l’aplicació com a negoci. En van fer una versió de pagament i una altra gratuïta més senzilla per a mòbils i tauletes, que s’ha descarregat més d’onze mil vegades i ha estat traduïda a vuit idiomes. El més interessant, però, és que, segons càlculs de Bautista, l’ús de Social Diabetes podria estalviar a l’Administració fins a 1.500 euros per pacient en despeses d’hospitals, ambulàncies, etc. El 2012 la Unesco els va atorgar el premi WSA – Mobile Content a la millor aplicació de salut, que van recollir el gener passat a Ab Dhabi.

© Albert Armengol
Francesc Sistach, cofundador d’Appically, empresa dedicada a les aplicacions per a persones amb necessitats especials.

Per a Francesc Sistach, la joventut és més en l’actitud que en l’edat, ja que en plena quarantena aquest enginyer informàtic va decidir muntar la seva start-up a contra corrent i amb el capital inicial de la família i uns quants amics. I potser el motiu de la joventut d’esperit del Francesc és la Sara, la seva filla de set anys, amb un autisme sever detectat als pocs mesos de vida. Tot i que no parla i viu completament tancada en si mateixa, la Sara empeny cada dia el Francesc a ser un pare millor i reptar la seva malaltia.

Potser el moment més important en aquesta lluita es va produir fa tres anys, quan el Francesc va comprar un iPad. No hi havia cap intencionalitat en aquest fet, però la veritat és que la tauleta es va convertir en un raig de llum al final d’un llarg túnel. El Francesc va quedar bocabadat en veure com la Sara agafava l’iPad i començava a interactuar-hi d’una manera molt més natural del que ho havia fet abans amb qualsevol persona o objecte.

Llavors va començar a buscar informació sobre la interacció dels nens autistes i d’altres persones amb necessitats especials amb diferents dispositius tecnològics. Tota la informació que anava trobant l’abocava a la pàgina iAutism.info, que va acabar sent un web de referència sobre el tema, amb mencions a The New York Times i la CNN.

Hi havia moltes aplicacions per a mòbils i tauletes amb finalitats terapèutiques, atesa l’espectacular reacció de les persones autistes davant les pantalles tàctils. Tanmateix, el Francesc no en va trobar cap que se centrés en el lleure, és a dir, que permetés a l’autista no només aprendre, sinó també jugar i distreure’s, i fins i tot fer-ho amb la seva família per, així, integrar-se en l’àmbit familiar.

És per això que va decidir crear Happy Geese, una variant del joc de l’oca per a iPad que en permet simplificar el funcionament segons el perfil de cada persona, de manera que es van sumant elements de complexitat a mesura que l’autista va progressant. Per exemple, els daus no funcionen amb nombres, sinó amb colors, i el mateix passa amb les caselles que permeten anar “d’oca a oca”.

El joc té un model de negoci freemium: és una aplicació gratuïta bàsica amb diversos accessoris que l’enriqueixen, els quals es poden comprar a la botiga d’aplicacions d’Apple. L’empresa que hi ha darrere de Happy Geese es diu Appically i va ser fundada pel Francesc juntament amb un soci gràcies a inversions particulars per valor de 50.000 euros. Després de l’èxit de Happy Geese, de la qual s’han fet 65.000 descàrregues en 130 països, ara volen provar altres aplicacions també per a persones amb necessitats especials.

Marc Cercós, jove emprenedor ja molt experimentat en el camp de la informàtica, cocreador d’eyeOS i desenvolupador d’Archy.

Amb gairebé una dècada d’aventures empresarials, als vint-i-cinc anys Marc Cercós ja és un emprenedor experimentat. Va ser el nen prodigi –al costat de Pau Garcia-Milà– de la informàtica catalana amb eyeOS, l’escriptori que s’instal·la en un servidor i que permet operar-hi des de qualsevol ordinador. El van crear amb tot just divuit anys, quan ningú no havia sentit parlar encara d’informàtica al núvol.

L’experiència d’eyeOS va ser un èxit no només en el camp empresarial, sinó també en el social; la seva joventut i l’empenta mediàtica de Garcia-Milà els van portar a fer conferències i simposis, així com a aparèixer als principals programes de televisió, mostrats com la prova que el país tenia un gran planter de talent per al futur. Entre els seus clients hi havia Telefónica i IBM.

El Marc s’estimava més deixar el bastó de comandament al Pau i centrar-se en les tasques de desenvolupament tècnic. Aquella distribució de rols funcionava bé, encara que no sense tensions. A ell tot el circ mediàtic que es va articular al voltant d’eyeOS no l’acabava de convèncer, i quan la companyia va haver d’adoptar un caire més empresarial i enfocar-se als clients corporatius per oblidar-se dels usuaris domèstics, el Marc va saber que aquell no era el seu projecte. Ell veia eyeOS com una aportació a la gent normal, que els havia fet servei a ells en el passat i ara podia ser útil a d’altres.

Va parlar amb el Pau i li va vendre la seva part de l’empresa. De sobte es va veure amb vint-i-pocs anys, molts diners i cap projecte clar. La seva primera idea va ser anar a Califòrnia i matricular-se a Stanford, la universitat de Sergey Brin i Larry Page, fundadors de Google, per estudiar enginyeria informàtica. Però aviat es va adonar que, amb la seva experiència, passar per la universitat potser era fer un pas enrere, de manera que va optar per concedir-se un temps de reflexió.

Durant aquest període va prendre dues decisions: la primera va ser anar-se’n a viure a San Francisco per estar a prop de l’ambient de Silicon Valley, i la segona, llançar Archy, una aplicació per a ordinadors Mac que utilitza el servei Google Drive com a sistema de compartició d’arxius i disc dur virtual. Archy té la virtut de simplificar tasques com la càrrega d’un arxiu en un servidor o l’enviament de documents entre persones sense que calgui la mediació del correu electrònic.

El sistema ha cridat força l’atenció de Google, que va convidar el Marc a presentar-lo davant tota la companyia al Google I/O 2013, el seu últim congrés mundial per a desenvolupadors, a mitjan mes de maig passat.