A principis dels vuitanta, Einstürzende Neubauten van agafar la runa i la ferralla que els oferia el Berlín Occidental, traçant una línia de reflexos rovellats que uneix el dadaisme amb el rock industrial, obrint la comporta a una història secreta de la música popular. Van néixer d'un estrèpit destructor, però al llarg de quatre dècades han après a apreciar els contorns seductors del silenci, alçant-se com un far de l'avantguarda en moviment perpetu, que ens convenç que una planxa de metall pot ser un instrument tan o més versàtil que la guitarra elèctrica, i que els recitats i xiscles sobrehumans de Blixa Bargeld són la veu d'un vell continent sempre a la vora del col·lapse.