Saló del Prestigi

 

Diversos guanyadors del Premi Dau Barcelona a una vida dedicada al joc, com Dan Glimne, Tom Werneck o David Parlett, van proposar el 2019 d’obrir un espai dedicat al reconeixement pòstum de personalitats històriques que han contribuït significativament a la difusió i al desenvolupament del joc i, específicament, dels jocs de taula al llarg dels segles, dins de la història de la cultura. Tal dit, tal fet: en la gala de lliurament dels premis Dau Barcelona 2019 es va presentar aquesta iniciativa, així com els primers integrants d’aquest singular hall of fame.

Dan Glimne va presentar així el Saló del Prestigi:

Aquest vespre, hem estat testimonis del lliurament de diversos premis: premis al disseny intel·ligent de jocs o a una vida professional dedicada al meravellós, immens i fascinant món dels jocs.

M’agradaria pensar que —en aquest moment, des d’un punt de vista històric— estem vivint una època daurada dels jocs: amb taulers i peces, amb cartes i daus, amb fitxes i electrònica, i amb tantes altres coses. Mai abans no havia estat tan gran la varietat intel·lectual de jocs i mai abans no havien estat tan exquisits i tan atractius la seva qualitat gràfica i el disseny físic.

Però aquesta situació tan favorable, lògicament, no ha sorgit del no-res. Tots els que som aquí, les persones que han guanyat els premis, les que dissenyen jocs i també les que hi juguen, devem moltes coses als homes i les dones que ens han precedit i que, en algun moment, van concebre i crear noves idees i objectes en el món dels jocs, alguns dels quals ens semblen tan obvis avui dia que ni tan sols pensem que alguna vegada van ser inventats.

En algun lloc de la sabana africana, fa potser cent mil anys, un dels nostres ancestres va llençar un os o una pedra a terra i va donar importància a saber sobre quina banda havia de caure, i així va néixer la idea dels daus. Fa al voltant de mil dos-cents anys, algun noble o una dama de la cort xinesa va mirar-se més de prop uns bitllets de diners i es va quedar impressionat per la idea que era possible crear un joc fent servir aquells papers amb diverses denominacions, i així va néixer el primer joc de cartes. I fa aproximadament nou-cents anys, segurament a Pèrsia o a l’Índia, una tercera persona va veure aquests primitius jocs de cartes en acció i va inventar-se el concepte fer una basa.

Però, al llarg dels segles, hi ha hagut moltes altres idees, invents, conceptes i passos creatius, incessants, duts a terme per persones de les quals sí que sabem el nom i en el treball de les quals nosaltres, els que hem vingut després, ens hem basat, i que hem ampliat, millorat i incorporat als nostres jocs moderns. I és just i adient que aquests protagonistes de la història, tot i que sigui amb retard, rebin un reconeixement per les seves creacions intel·lectuals i contribucions destacades al procés continu i inacabable d’inventar jocs i de gaudir-ne.

I, per tant, amb aquest objectiu, hem posat en marxa el Saló del Prestigi de Dau Barcelona, que inaugurem aquest vespre. L’objectiu d’aquest Saló del Prestigi és homenatjar les persones que, al llarg de la història de la humanitat, han fet avenços importants en pro del nostre divertiment i de la nostra comprensió del que són els jocs, com funcionen, per què hi juguem... i que han enriquit així el nostre patrimoni cultural.

Després de molts debats entre aquells de nosaltres que ja hem rebut el trofeu Dau Premi Especial, per a aquesta inauguració hem escollit finalment quatre personalitats que s’han incorporat al Saló del Prestigi de Dau Barcelona: quatre persones d’èpoques i de llocs diferents de la història, però que, en definitiva, compartien el seu amor pels jocs i que hi van fer contribucions que, de maneres diverses, perduren en els jocs que juguem avui dia i dels quals encara gaudim. En els propers anys, n’hi seguiran d’altres.

Johan Huizinga, presentat per Tom Werneck

Johan Huizinga (1872-1945): ‘Homo ludens’

“El joc és una acció o activitat voluntària que es duu a terme dins d’uns límits definits de temps i espai, d’acord amb unes regles acceptades voluntàriament però del tot vinculants, que té com a objectiu el joc mateix i que va acompanyat d’un sentiment de tensió i alegria i de la consciència de ‘ser diferent’ de la ‘vida quotidiana’.” Aquesta és probablement la definició més comuna i atractiva del joc. Va ser desenvolupada per l’historiador cultural holandès Johan Huizinga, que la va publicar el 1938 en el seu llibre Homo ludens, que en alemany duia el subtítol Vom Ursprung der Kultur im Spiel (“els orígens de la cultura en el joc”).

Huizinga hi feia dos salts de pensament agosarats. Un va ser ampliar la classificació comuna de l’Homo sapiens com a persona que pensa i de l’Homo faber com a persona que treballa, per incloure-hi l’Homo ludens, la persona que juga. D’aquí va extreure després la conclusió lògica que el joc ha de ser alguna cosa més que allò que l’esperit, la raó o l’activitat produeixen. La primera frase del seu llibre comença així: “El joc és més antic que la cultura”. El joc, però, en les seves manifestacions més diverses no precedeix la cultura sinó que és el vincle de connexió a través del qual inicialment es crea la cultura.

Segons Huizinga, el joc no té un propòsit pràctic immediat com a activitat mental o física, i només es juga pel plaer mateix de fer-ho. El joc també és sempre una acció voluntària. Tan aviat com una activitat esdevé obligatòria, deixa de ser un joc.

El joc s’aparta de la quotidianitat. En contrast amb les accions quotidianes, necessàriament lligades a un propòsit, el joc no en té cap, de propòsit. Huizinga fins i tot arriba a descriure el joc com a superflu, perquè es pot interrompre o posposar en qualsevol moment.

A més, el joc sempre se situa dins d’un marc delimitat en el temps i en l’espai. Té un principi i un final, i té lloc en una àrea o espai delimitat. Pot ser un lloc sagrat, un estadi o fins i tot un camp de batalla, o també una taula de joc o un escenari teatral. Sempre hi ha unes regles o lleis que totes les persones participants accepten. El joc és una interacció entre persones. Els jugadors assumeixen un rol; actuen “com si” i són conscients de quan estan representant o reproduint alguna cosa. I, finalment, el joc és conflicte. És una competició, és posar-se a prova, lluir-se. També inclou atzar i juguesca, i això fa possibles dos resultats: guanyar i perdre.

Amb aquestes característiques, Huizinga disposa el terreny que ell mateix omple amb la seva teoria del joc. Parteix de l’àmbit de la religió, perquè allò sagrat també crea un espai separat de la vida quotidiana que té la seva pròpia realitat autònoma. Huizinga, amb el seu coneixement expert, fonamenta aquesta tesi fent referència al caràcter religiós dels jocs pítics, ístmics i olímpics en temps precristians, així com al de les processons i els sacrificis a Roma. Amb una meticulositat sistemàtica, va examinar altres aspectes de la vida i els va situar dins del seu marc de referència.

L’obra Homo ludens es va publicar poc abans de l’esclat de la Segona Guerra Mundial. Ja en aquella època, Huizinga havia observat amb desil·lusió com la divertida lleugeresa del joc dequeia sovint en una seriositat estricta en els esports, els jocs de taula i de cartes, però també en els negocis, la ciència, l’art modern i, finalment, però no menys important, en la política. Huizinga va morir el 1945, quan ja havia estat testimoni de l’esfondrament gradual no només de la noció antiga de guerra com a competició sinó també d’altres formes posteriors de batalla cavalleresca guiada per unes regles i que defensava un tracte cortès i respectuós de l’oponent.

Huizinga és un dels historiadors culturals més importants del segle XX. Li devem el fet d’haver reorientat la nostra visió del joc. No es va interessar en el joc dins de la cultura sinó en la cultura com un joc en ella mateixa i, per tant, va entendre el joc no com un fenomen cultural entre molts altres sinó com una branca de l’antropologia filosòfica. I s’ha guanyat un lloc al Saló del Prestigi!

Saló del Prestigi


Alfons X el Savi (1221-1284)
Gerolamo Cardano (1501-1576)
Stewart Culin (1858-1929)
Lizzie J. Magie (1866-1948)

I aquests van ser els quatre primers membres del Saló del Prestigi:

El rei de Castella Alfons X el Savi (1221-1284), al final del seu regnat, va encarregar a diversos savis el Libro de axedrez, dados e tablas, que ell mateix va dirigir, una obra cabdal que recull la descripció més antiga dels escacs i d’altres jocs de daus i de taula, alguns originaris de regnes musulmans. És un dels documents més importants per a la investigació dels jocs de taula, i es considera la primera enciclopèdia de jocs de taula de la humanitat.

L’italià Gerolamo Cardano (1501-1576) era un savi especialitzat en disciplines diverses, entre d’altres, les matemàtiques, l’astronomia, la física o la medicina. També era un gran aficionat als jocs d’atzar i hi apostava sovint diners. A més de diverses publicacions sobre àlgebra, filosofia i medicina, va escriure el primer tractat de probabilitat i jocs d’atzar, Liber de ludo aleae.

L’etnògraf nord-americà Stewart Culin (1858-1929) es va especialitzar en el món del joc. Va fundar l’American Anthropological Association i l’American Folklore Society i va dirigir diversos museus i institucions culturals. Després d’escriure publicacions sobre els jocs de diverses parts del món, com Corea, la Xina, Hawaii i les Filipines, el 1907 va publicar la seva monumental obra Games of the North American Indians, que encara avui és una obra de referència.

La també nord-americana Lizzie J. Magie (1866-1948), a més d’escriptora, actriu i periodista, i de religió quàquera, va ser la creadora de The Landlord’s Game, el joc d’on, trenta anys després, va beure l’autor del Monopoly. La primera versió la va patentar el 1904 com un joc per demostrar com de negatiu i desigual podia arribar a ser l’acaparament de terres, ben diferent de l’esperit del Monopoly que coneixem ara!