Exposició

Tot ordre es vol pur, una retrospectiva de Núria Güell.

Artistes convidats: Levi Orta, Rosa Casado i Mike Brookes, Lía Vallejo, Democracia i Habacuc.
19 juny, 2021 a 9 gener, 2022

​El poder que més inquieta Núria Güell no és el que es legitima únicament a través de la força o la violència, sinó el que es legitima també a través de la Veritat, de l’aclamació, del Bé moral. El poder que es representa com un Bé és molt més difícil d’eludir, perquè els béns no només són respostes a una necessitat, sinó que també, i sobretot, representen una font de satisfacció i gaudi. Normalment, els subjectes gaudim quan corresponem a un poder o bé quan som correspostos per aquest poder, i, de poder, en té qualsevol cosa sobre la qual projectem, de manera conscient o inconscient, el valor del Bé. Aquelles coses fetitxitzades sobre les quals es projecta valor o poder són les que governen les comunitats. I qui es pot negar a obeir un mandat del «bé comú»?

Simplificant-ho molt, a Tot ordre es vol pur l’artista utilitza els seus projectes anteriors com a canal per endinsar-se en la deriva moralista i totalitzadora de l’opinió pública actual, clarament visible en la voluntat redemptora de les institucions culturals, i al mateix temps preguntar-se per la implicació dels artistes en aquesta mateixa deriva. Amb aquesta operació, Núria respon a la demanda institucional d’una exposició retrospectiva, amb cinc propostes noves i la complicitat de set artistes, tres pensadores, dos exreclusos, alguns sacerdots i una monja youtuber.

 

1.

Normalment tendim a imaginar el poder com una organització de forces que es troba dalt de la piràmide social i que des de la seva posició privilegiada dirigeix, oprimeix i abusa dels de baix. No obstant això, la majoria dels subjectes, del gènere que siguin, anhelen poder per a si mateixos, somnien amb l’èxit social, amb l’obtenció del reconeixement de la seva vàlua; i les comunitats oprimides o excloses s’hi rebel·len, volen empoderar-se, desitgen una porció de poder. No és tot una mica confús? Però què és el poder? Com es crea? D’on sorgeix? Tenir poder és tenir força? Poder i força són sinònims?

Intentem respondre aquestes preguntes amb l’ajuda d’un model de poder absolut i universal, segurament el primer poder total: Déu. El Déu de la cultura judeocristiana és totpoderós: no només és el Senyor i Creador de totes les coses, sinó que és omnipresent, és a tot arreu, ho veu i ho pot tot. I si un ésser totpoderós, un Déu que t’ha creat a tu i tot, et diu el que està bé i el que està malament, doncs ho acceptes i punt, és clar, amb fervor. Doncs d’aquí sorgeix la moral, tant la religiosa com la secular. Però si els codis morals religiosos venen dictats per l’ésser totpoderós o pels seus representants terrestres, en el cas dels codis morals seculars o laics, quin poder els dicta?

Per seguir els estrictes codis morals religiosos, cal creure en el poder que els dicta; cal fe, fe i reconeixement. Reconeixement perquè, com que Déu és invisible, se l’ha de reconèixer en i pels seus actes; s’ha de reconèixer la mà de Déu en aquella tempesta que s’acosta, en el desenllaç d’una batalla o en la prosperitat de la comunitat. Aleshores, el que els membres de la comunitat tenen en comú és el poder al voltant del qual orbiten, és allò en el que creuen i que reconeixen. La comunitat es crea en l’acció ritual; els participants en l’acte ritual conformen la comunitat. Trobem, de nou, una il·lustració molt explícita del que estic dient a les comunitats religioses, però també la podem trobar en tot tipus de comunitats. A les comunitats nacionals, per exemple, la «nació» o la «pàtria», que és el poder al voltant del qual orbiten, exigeixen tanta creença i reconeixement com el Déu judeocristià, incloent-hi els rituals periòdics de reconeixement. Totes les comunitats existents segueixen el mateix patró: poder, creença, reconeixement (aclamació), rituals periòdics.

Jo parteixo de la idea que tota moral és pública i pertany a un ordre comunitari, i que la comunitat es fonamenta en un poder representat per una paraula, un significant, o sigui, per alguna cosa que el significa, alguna cosa com «Déu». D’acord, aquest «Déu» significa un ésser totpoderós, però d’on surt el poder que el significant assenyala? Respondré amb una altra pregunta: per què els déus, si són tan poderosos, exigeixen fe i reconeixement constant? No sembla incongruent? En efecte, el poder el posen els creients, els qui reconeixen el déu, d’aquí la importància del reconeixement per al poder. Els subjectes es constitueixen reconeixent el poder que articula la seva comunitat. Dit d’una altra manera: sense un poder que reconèixer, el subjecte no es pot constituir com a tal.

Aleshores, ens trobem que, des que existeix comunitat, l’ésser humà s’ha habituat a projectar això que anomenem «poder» sobre algun tipus de significant, de manera que allò significant s’ha erigit com el que empara el poder, o sigui, com el seu representant i portador. Els creients es deuen, no ja al poder abstracte, impossible de determinar, sinó al significant concret que el representa. Tota creença és creença en el poder del significant. Per aquest mateix motiu, el valor de l’obra d’art s’acostuma a localitzar en l’objecte, i no pas en el que la seva percepció genera o provoca.

2.

Si acceptem que els subjectes, a falta de fonament, necessiten una comunitat de pertinença per constituir-se com a tals, i que aquesta comunitat s’articula al voltant d’un poder, veurem l’estreta relació de dependència entre el subjecte i el poder, el reconeixement mutu. El subjecte es fonamenta en el poder que ell mateix projecta sobre un significant. Per al subjecte, el poder és allò que el fonamenta, que li dona una identitat, que l’identifica, i, per tant, el poder és el Bé, i tot el que s’articula a través d’aquest Bé és, al seu torn, bé o valor. Des del moment en què un subjecte sent que pertany a una comunitat, la seva tasca consistirà a perseguir aquest «bé» que l’identifica, a acatar els seus deures i prohibicions –que no són altra cosa que codis morals– i a aclamar els seus valors. Ens comportem públicament en relació amb el poder que articula la nostra comunitat. I el Mal? El Mal és, evidentment, tot allò que contradigui els codis morals i els valors del Bé. I no existeix Bé sense Mal.

On és el problema? Que hi ha tantes comunitats humanes com identitats, i totes exigeixen el reconeixement del seu àmbit moral, del seu poder, dels seus Béns, de les seves veritats.

Per intentar que s’entengui millor el que vull dir, posaré l’exemple de l’estat polític, de l’estat de dret, que s’erigeix com una mena de supracomunitat. Tots els individus nascuts al territori que demarca l’estat pertanyen, vulguin o no, a aquest estat, es converteixen en ciutadans de l’estat; però no tots els individus senten que pertanyen a aquesta comunitat, no tots reconeixen el poder de l’estat, el que reconeixen és la seva força, i per tant acaten a desgrat els seus deures i prohibicions. I l’estat és una supracomunitat perquè comprèn una infinitat de comunitats culturals a les quals el subjecte, en teoria, s’hi adhereix per voluntat pròpia. Alhora, l’estat pot pertànyer a una comunitat política o cultural superior, com és el cas d’una comunitat econòmica que inclogui diversos estats.

Quan una majoria de súbdits de l’estat el deixen de reconèixer, aquest estat s’ensorra, es descompon. On vull anar a parar? El poder es crea a través del reconeixement i l’aclamació, i recorre a la violència o a la força per intentar assegurar-se aquest reconeixement; però poder i força no són sinònims, i quan un poder ha de fer un ús constant de la força per assegurar-se el reconeixement de la majoria dels seus súbdits o creients, és senyal que li queda poc temps de govern. I què succeeix aleshores? El rei ha mort, visca el nou rei.

3.

A la comunitat artística anomenem «statement» la declaració d’intencions d’un artista respecte a la seva obra, però aquest terme també s’utilitza per designar la declaració d’intencions d’un comissari respecte a la seva exposició, o d’un museu o centre d’art contemporani respecte a la seva programació. Doncs bé, aquest text que estàs llegint és l’statement general de la meva exposició, una exposició retrospectiva que he dividit en tres actes, amb un incís i un epíleg, i que he concebut sense l’exhibició de cap obra anterior.

 

PDF icon Full de sala - Tot ordre es vol pur

​ Insert - Tot ordre es vol pur

 

Programació