Per Violeta Gumà, periodista

El públic més cosmopolita té una cita marcada al calendari des de fa setmanes. El prestigiós director portuguès Tiago Rodrigues, figura cobejada a Europa i una de les veus de major projecció teatral, porta fins al Festival Grec Hécube, pas Hécube (28 i 29 de juliol, Teatre Grec), la seva reinterpretació personal d’una de les tragèdies gregues d’Eurípides creada ad hoc per a la Comédie-Française. Les arrels que vinculen el dramaturg —responsable també del Festival d’Avinyó— amb Catalunya són profundes; un país pel qual han desfilat l’última dècada molts dels seus espectacles. La proposta que arriba ara a Barcelona és fidel a l’esperit polític i transgressor, però sobretot a l’esperit emotiu del director, un joc de teatre dins del teatre, amb un text que entrellaça la història de la protagonista grega, Hècuba, amb la mare d’un nen amb víctima d’abusos, un fet inspirat en un cas real. El director atén la periodista Violeta Gumà per telèfon des d’Avinyó mentre encarrila els últims preparatius de la gran cita teatral europea.

A Hécube, pas Hécube mite i realitat es confronten a escena, amb dues dones atrapades per un conflicte similar: la recerca personal de venjança contra la injustícia del sistema. Quin és l’embrió de l’espectacle?  
Sorgeix d’una situació que vaig viure personalment. Fa anys, mentre treballava a Ginebra, es va destapar un escàndol per diversos casos de violència a infants i adolescents amb autisme profund en una institució suïssa. Posteriorment, vaig saber que la mare d’un d’aquests nens era una de les actrius amb les quals jo treballava. Assajàvem una obra on també es parlava de patiment i em va impactar molt que aquella persona que vivia una tragèdia personal estigués representant aquella peça. En aquell moment vaig sentir que volia fer-hi alguna cosa, però jo soc dramaturg i director, no advocat ni polític. Va ser anys més tard, quan la Comédie-Française em va convidar a crear una obra amb ells, que vaig pensar que potser podia intentar fer una mena de justícia poètica, teatral. 

Com arribes a entroncar aquesta història real amb la d’Hècuba, reina de Troia, un clàssic grec dels menys representats del llegat d’Eurípides?
Quan vaig començar a imaginar l’obra, de seguida em va venir Hècuba al cap. Per mi és la tragèdia grega més exemplar sobre el patiment i l’exigència de justícia d’una mare envers el seu fill. L’obra havia de fer frontera entre dos mons, un de quotidià, el d’una investigació judicial enmig d’assajos d’Hècuba, i un de més literari en què el seu drama personal pogués ajudar a entendre millor allò que va escriure Eurípides.

En el subtext d’Hécube, pas Hécube hi ha la convicció que, sense estat de dret, la violència només genera més violència. Com s’han de depurar les responsabilitats polítiques?
L’obra parla molt de com la societat pot ser una estructura d’impunitat que permet la violència particular d’una persona que agredeix un infant, per exemple, en una institució. Al meu entendre, l’obra aborda el problema que, a parer meu, és la base de la injustícia: l’acte violent existeix perquè hi ha un context que no només el permet sinó que, de vegades, empeny cap a la violència. La falta de mitjans i de condicions en una institució estatal, la injustícia i la irrellevància de funcionaris o el desmantellament de serveis públics en general, generen violència. Hi ha un moment en què la protagonista es pregunta si preferiria que entrés a la presó la persona que ha agredit de manera directa el seu fill o el responsable polític que ho va permetre, i es decanta pel segon.  

“El que és segur és que sense el teatre sí que és impossible que el món canviï”

Per què el teatre torna sovint a les tragèdies gregues per parlar de la contemporaneïtat?
Perquè parlen del que és essencial, de l’experiència humana, i aquesta no canvia. Eurípides va escriure aquesta història fa 25 segles. No em sembla que conservi tota la seva actualitat, però es pot identificar el que és fonamental, malgrat la distància temporal, i traduir-ho avui. Com deia l’escriptora índia Arundhati Roy, “tornem a les històries no per canviar-les, sinó per concentrar-nos en els detalls, que ho canvien tot i que fan que aquesta vegada la història sigui la nostra”.

Defineixes el teatre com un dels pocs espais on encara es pot dir la veritat. És també una tribuna per reclamar justícia?
Crec que acaba sent una conseqüència, però es pot fer teatre sense reclamar llibertat ni justícia. A l’escenari, intento compartir els meus valors. Però el que m’impulsa a fer teatre des dels 14 anys, quan vaig començar al Liceu de Lisboa, és la voluntat de no estar sol. Al teatre tinc la sensació que aconsegueixo estar amb altres.  

La teva dramatúrgia és molt política. No busques també contribuir a fer societats col·lectivament una mica millors?
No sé si el teatre pot canviar el món, però és la meva manera de participar-hi i intentar canviar-lo. El que és segur és que sense el teatre sí que és impossible que el món canviï.

Ets també director del Festival d’Avinyó, un espai que defineixes com a progressista i republicà. Com veus l’auge de l’extrema dreta no només a França, sinó a tot Europa? 
El creixement dels autoritarismes a Europa, i una mica a tot el món, són una manera de recordar-nos el fonamental: per què fem el que fem? El Festival d’Avinyó existeix des de 1947, en un moment en què la societat francesa estava molt dividida. Hi havia la convicció que les arts escèniques, el teatre i altres disciplines podien afavorir a una certa cohesió social i que la diversitat d’opinions desemboqués en alguna cosa fecunda. Avui dia, amb societats novament polaritzades on el desacord sembla una condemna a no dialogar, calen espais de diversitat d’opinions on el desacord sigui alguna cosa enriquidora, que ens porti al diàleg.   

“He començat a llegir més autors i autores catalanes i vull tornar tan sovint com pugui”

Parlem de la relació que tens amb Catalunya. Recentment, hi has estrenat un espectacle en català, Cor dels amants, fruit d’una fecunda i històrica relació amb el Grec, el Temporada Alta o institucions catalanes com el Lliure. Com has viscut la primera incursió en l’escena del país?
Cada vegada em sento més a prop de Catalunya. Sento una complicitat amb totes aquestes “cases” amb les quals he tirat endavant aventures artístiques que m’han inspirat i m’inspiren moltíssim, sigui treballant des d’Avinyó o abans, des del Teatre Nacional de Lisboa. Ara sento que he fet un pas fonamental. A través d’això, he començat a llegir més autors i autores catalanes i vull tornar tan sovint com pugui. Soc portuguès i Avinyó és molt a prop. Som veïns i aquesta complicitat cal practicar-la. Aquí em sento com a casa. A més, teniu el Sant Jordi, una de les festes més boniques del món, que he pogut viure en primera persona aquest any perquè va coincidir amb els assajos de l’obra Cor dels amants. Em vaig emocionar molt i vull tornar-hi.  

I vols tornar també a Catalunya per presentar-hi un nou espectacle en català?
Hi ha moltes idees que estan sobre la taula, no només projectes meus, sinó col·laboracions per fer costat a artistes catalans i internacionals amb l’objectiu que puguin moure’s entre Avinyó i Catalunya. Encara no podem anunciar res, però hi ha una proximitat que serà fructífera en un futur.

CONTINUA LLEGINT: Hécube, pas Hécube