El dilema de les muralles

En els darrers anys l’aparició de restes arqueològiques de les fortificacions de la ciutat de Barcelona ens ha posat sobre la taula un debat sobre la necessitat de conservació o no d’aquestes restes, així com la conveniència de deixar-les a la vista per al gaudi de la ciutadania.

Barcelona ha estat envoltada de murs defensius durant dinou segles. Aquelles construccions van ser, en diverses etapes, motiu de definició física del que era la mateixa ciutat, i alhora una garantia de supervivència com a nucli urbà. Al llarg de la història aquells sistemes defensius es van anar adaptant a les necessitats dels governs dels barcelonins a la vegada que, a poc a poc i periòdicament, anaven restant desfasats amb relació a les funcions per a les quals van ser creats. En aquest sentit, les muralles com a element funcional van ser adaptades i remodelades en totes les èpoques, responent a les necessitats dels diferents moments.

Ja el segle XIX la ciutat va viure dos fenòmens paral·lels: la gran necessitat d’expansió urbana de la Barcelona industrial, acompanyada de noves maneres de viure i de pensar, i l’obsolescència de les fortificacions. En un moment en què l’artilleria moderna era la principal arma, servien de res les defenses urbanes?

La concepció de Barcelona com a plaça forta, és a dir, com a ciutat estratègica des del punt de vista militar, va fer sentir el cinyell de les muralles com un ofec de la nova Barcelona. El clam civil fou majoritari: fora les muralles! A partir de 1854 el conjunt fortificat va ser enderrocat per la piqueta de la societat moderna fins arribar a desaparèixer gairebé totalment. Comença l’expansió territorial de la ciutat.

Anys més tard, amb l’aparició de conceptes filosòfics lligats a les necessitats d’estudi i conservació patrimonial, i com a fenomen general a Europa, les muralles urbanes van començar a ser recuperades com a símbols històrics i identificadors. És el cas de la muralla romana de Barcino, símbol de l’origen de la ciutat i responsable de la importància històrica de Barcelona a partir d’època medieval.

L’any 1949, en ple franquisme, el règim veié la necessitat de preservar el patrimoni militar i promulgà un «Decreto sobre protección de los castillos españoles». La dictadura veia en les construccions militars «belleza y poesía» i «evocación de la historia de la patria». En aquest sentit l’Estat, «celoso en la defensa de los valores espirituales de nuestra raza», promulgà la defensa de qualsevol resta de castell, atès que anaven desapareixent com a elements del patrimoni.

Els ajuntaments eren els responsables de protegir les restes i calia fer-ne inventaris. L’any 1985 es va aprovar la nova Llei de patrimoni històric espanyol (la posterior llei catalana és de 1993) que, en la disposició addicional segona, ratifica el contingut del decret de 1949 i atorga a les construccions militars la màxima categoria de protecció. Així, en la reglamentació espanyola hom preveu que qualsevol resta de fortificació, i per extensió qualsevol resta de construcció de caire militar, per migrada que sigui, gaudeixi d’una protecció màxima que n’impedeixi la desaparició.

Aquest és un cas que podríem qualificar, com a mínim, d’anacrònic i millorable, ja que els valors que se suposa que té un determinat bé cultural ho han de ser per unes característiques pròpies, no en virtut d’un decret que no valora la importància intrínseca i individual del bé, ni la seva contextualització, ni la singularitat, ni l’estat de conservació, ni els valors històrics ni paisatgístics, ni la integració en els teixits, ni el valor social, ni un llarg etcètera que seria aplicable a qualsevol bé cultural.

La localització de restes arqueològiques de fortificacions al subsòl de Barcelona, com dèiem, i parlant des d’un punt de vista normatiu, n’obliga a la conservació com a Bé Cultural d’Interès Nacional. Això és d’aplicació general i creiem que respon a criteris il·lògics. Tan sols una avaluació basada en l’interès i la importància patrimonial dins dels conjunts històrics edificats pot fer que elements d’un interès monumental discutible puguin ser objecte d’actuacions de monumentalització, remodelació o preservació dels valors culturals, amb documentació i desmuntatge.

Cal una política patrimonial basada en normes i fórmules que siguin més pròpies dels criteris del segle XXI, més sostenibles que no pas les recollides en una reglamentació de fa seixanta anys. S’haurà de plantejar una solució metòdica i equilibrada que permeti la selecció dels elements imprescindibles del patrimoni urbà destinats a la transmissió com a monuments, destriant-los d’aquells que ofereixen uns valors imprescindibles com a documents. El dilema està servit des de fa temps, potser massa.

Ferran Puig Verdaguer
Servei d'Arqueologia