La intervenció arqueològica a Vil·la Joana

Vil·la Joana, el mas situat a la serra de Collserola on Jacint Verdaguer va passar els seus darrers dies, és un dels centres del MUHBA i es troba en procés de restauració i remodelació. A més, el subsòl està sent objecte d’una intervenció arqueològica, sota la direcció de qui sotasigna i la supervisió del Servei d’Arqueologia de l’Ajuntament de Barcelona.

L’edifici, tot i el possible substrat baixmedieval (segle XV), es correspon amb un antic mas edificat el segle XVIII. No obstant això, adquireix la seva fesomia actual a partir de la segona meitat del segle XIX, moment en què patí importants modificacions internes i d’alçat. El 1902, hi morí mossèn Jacint Verdaguer. Des del 1922, fou propietat de l’Ajuntament de Barcelona i acollí les Escoles Vilajoana. Finalment, a partir del 1963, l’espai es convertí en la seu del Museu Monogràfic Jacint Verdaguer.

Pel que fa a les troballes més antigues localitzades, cal assenyalar quatre sitges amortitzades com a abocadors, que han proporcionat material ceràmic del segle XVI. La major part de les estructures, paraments i pavimentacions pertanyen a l’edificació del segle XVIII. Una de les habitacions, situada al costat d’un antic cup de vi, conservava una estructura de planta poligonal. La presència d’enlluïts a les parets permet vincular-la a la contenció de líquids. També s’ha evidenciat una mina d’aigua, que consta d’una petita volta bastida amb maons lligats amb morter de calç ataronjada. La resta es troba excavada en el terreny natural de llicorelles. Tipològicament, es tracta d’una galeria simple de secció cilíndrica i base plana. No és possible observar cap més recorregut, perquè es troba tapiada amb un mur. Com a particularitat, hem d’assenyalar que a la paret nord s’hi excavà una fornícula, possiblement per allotjar algun sistema d’il·luminació.

Quant a l’adscripció cronològica, la mina es trobava colmatada amb sediments que han proporcionat materials ceràmics atribuïbles a les darreries del segle XIX, fet que permet situar-ne el funcionament, com a mínim, fins aquell moment.

Cal afegir la presència d’un dipòsit d’aigües, localitzat al costat meridional de la casa. La coberta fou bastida amb una volta escarsera de maó de pla. L’accés, situat al NE, s’efectua per quatre graons pavimentats amb rajols. A l’interior, en tot el llarg del costat septentrional, es construí una banqueta. Tota la superfície es troba arrebossada amb morter de calç blanca, raó per la qual no ha estat possible observar els materials constructius emprats. Aquesta circumstància es dóna a tota la superfície de la cisterna, a excepció del sostre. No s’han localitzat canalitzacions o desaigües relacionats, de manera que es desconeix l’origen de l’aigua que contenia. Si es destinava a l’emmagatzematge d’aigua de pluja, es tractaria d’un aljub. No obstant això, tenint en compte la relativa abundància d’aigües subterrànies a Collserola, molt probablement procedia d’una deu.

Des de finals del segle XIX fins a l’actualitat, la terrassa posterior està delimitada a l’oest per un mur de tanca. Al nord, es troba imbricat amb una altra línia murària que fonamenta mitjançant tres banquetes disposades esglaonadament. La construcció d’ambdós murs suposà l’ampliació del terreny acotat en una fase anterior. L’engrandiment va requerir l’additament d’una quantitat important de terres entre el mur preexistent i l’obra nova.

D’aquest mur més antic s’han observat 26 m de longitud. Es construí amb maó i pedra de mides diverses, lligats amb morter de calç i sorra de color ataronjat recolzant els materials al substrat geològic, al qual s’adapta tot seguint l’orografia del terreny. Pel que fa a la cronologia, cal assenyalar que conté materials ceràmics recents, fet que n’indicaria el funcionament i manteniment fins poc abans de la important transformació engegada a partir del 1888.

Esther Medina Guerrero
Arqueòloga