Els museus cap al llevant de Barcelona

L’extensió dels valors de centralitat cultural en favor dels pobles i barris de les antigues perifèries és, d’alguna manera, un procés d’anada i tornada: no és només equipar per superar velles mancances, és també mostrar al conjunt de la ciutadania allò que tenen d’excepcional els espais i els col·lectius de cada territori urbà. Va guanyant terreny una idea de centralitat ciutadana en la qual és fonamental l’aposta cultural. I dins d’aquesta, el museu de la ciutat hi pot tenir un paper molt rellevant.

En els temps del creixement urbà sense democràcia del franquisme tardà, i de la discussió del Pla General Metropolità, la reivindicació del dret a la ciutat, i no tan sols de millores per al propi barri, fou cabdal en l’articulació de la ciutadania i en la formació d’un poderós moviment veïnal. Sobre aquestes bases va prendre forma un model d’actuació urbana admirat arreu, que va millorar substancialment tant «la ciutat de la gent» com «la capital de Catalunya» i va mostrar-se al món amb els Jocs Olímpics de 1992. Però el model no era ben bé un model, sinó la intel·ligència per aprofitar una oportunitat històrica i, per aquest motiu, quan les condicions van començar a canviar, la seva crisi es féu cada cop més visible i punyent. Érem a la primera dècada del segle XXI.

Quan en la segona dècada de la centúria actual, per camins diversos, s’ha emprès decididament la cerca de noves pautes d’actuació urbana, entre els actors hi ha hagut, des del principi, el museu de la ciutat, cada cop més considerat com un interlocutor valuós perquè pot relligar el món més local i la ciutat en el seu conjunt, des de múltiples punts de vista. Per part del Museu ja fa temps que s’han incorporat aquests paràmetres urbans però de vegades fa la impressió que, en el debat sobre les polítiques culturals i la ciutat, la component urbana dels museus en general i del museu de la ciutat en particular és encara una gran desconeguda. El MUHBA ja ha tingut, i pot tenir molt més en el futur, un paper d’interlocutor en l’encaix urbà entre les lògiques dels barris i el conjunt de la ciutat. I contribuir així, a més, a reformular les pràctiques turístiques, en pro d’un turisme sostenible.

El Museu participa hores d’ara en aquest debat des de la programació com a espai laboratori de MUHBA Oliva Artés, amb la contribució d’entitats, professionals i agents urbans de tota mena. I és que l’opció mateixa d’incorporar Oliva Artés al museu  com a espai òptim per abordar la metròpoli dels segles contemporanis ja fou fruit d’aquestes reflexions. A més dels seus valors patrimonials, Oliva Artés tenia un gran potencial pel seu emplaçament a la cruïlla entre Pere IV, eix històric del Poblenou, amb el darrer tram de la Diagonal, nou eix metropolità, i al bell mig de les propostes més innovadores en el debat sobre el futur de la ciutat –smart o no– relacionades amb el teixit econòmic i social i els espais patrimonials de la seva rodalia: La Escocesa, Ca l’Alier i, sobretot, Can Ricart, on el Museu ha de tenir cura dels espais del seu antic sistema energètic.

Amb una metodologia similar s’ha anat avançant, des de ja fa una dècada, en l’actuació del MUHBA a Fabra i Coats, on el conjunt del recinte edificat, més l’arxiu documental de la fàbrica i la col·lecció d’objectes aconseguits gràcies als Amics de Can Fabra, conformen una polaritat patrimonial única per mostrar la Barcelona industrial. A més hi ha de tot un seguit d’elements i espais patrimonials de primera línia: el món ferroviari i la Maquinista, els habitatges del Bon Pastor i de la Casa Bloc, i el rec Comtal i la Casa de l’Aigua. S’obre així la possibilitat d’una aposta museística de primera magnitud i cabdal per entendre Barcelona a Fabra i Coats, que no tan sols mostri a veïns i a visitants la potència de la Barcelona industrial, sinó que tingui prou massa crítica per generar sinergies i vincles creatius amb el Centre d’Art i la Fàbrica de Creació. Aquest és el punt del debat en el qual ens trobem, al qual esperem poder contribuir des del MUHBA tant en els aspectes conceptuals com, de manera més pràctica, amb els espais patrimonials confiats al Museu a la meitat oriental de Barcelona.

Joan Roca i Albert
MUHBA