La Reforma i la Contrareforma vistes des de Barcelona

L’any 1517 Martí Luter plantificà a les portes de l’església del castell de Wittenberg les 95 tesis contra les indulgències papals que acabarien per desencadenar la Reforma protestant. La imminent commemoració de l’esdeveniment serà, ben segur, una oportunitat per revisar i millorar el nostre coneixement sobre els orígens i la implantació del protestantisme a l’Europa del segle XVI.

Però també, ben mirat, per observar el fenomen des de l’altre costat de la trinxera confessional, és a dir, per conèixer com es va veure –i viure– la Reforma des de la Contrareforma. Ben entès, no es tracta pas de remarcar un cop més els contrastos entre l’una i l’altra, sinó més aviat d’analitzar com i de quina manera es van construir aleshores unes identitats o cultures religioses de molt llarga durada i que encara són prou visibles a hores d’ara. De passada, i per extrapolació, si es vol, també podem interrogar-nos sobre quin pot ser el lloc de la religió en l’esfera pública; una discussió que tampoc no s’ha acabat mai de tancar en les societats secularitzades i democràtiques.

En aquesta perspectiva, Barcelona pot ser un punt d’observació tan indicat com qualsevol altre, o potser una mica més i tot. La capital catalana formava part aleshores dels dominis de la Casa d’Àustria i del tot just coronat emperador Carles V, el qual va combatre de bon començament Luter i els seus seguidors, tant dogmàticament (dieta de Worms, 1521) com militarment (batalla de Mühlberg, 1547). Però Barcelona, alhora, es trobava també prou a la vora d’algunes ciutats franceses que van esdevenir, sobretot a la segona meitat del segle XVI, veritables ciutadelles hugonotes o calvinistes (com ara Montpeller, Nimes o Montalban). Va ser, doncs, el temor a un eventual contagi herètic allò que va portar tant Felip II com els inquisidors del Principat a impermeabilitzar la frontera catalana i a perseguir tothora el trànsit pirinenc d’idees en qualsevol format: persones (immigrants), escrits (llibres) i imatges (gravats).

Recentment, alguns autors han mostrat un cert escepticisme davant l’eficàcia pràctica d’aquesta mena de controls. Admetem-ho: no tenim encara una resposta prou elaborada davant la pregunta de per què el protestantisme no va trobar el camp adobat al Principat.

Sigui com sigui, però, a la Barcelona moderna, i sota la fèrula inquisitorial, les llibreries (i fins i tot les biblioteques particulars) eren inspeccionades periòdicament; els llibres, censurats sense compassió; i fins i tot alguns llibreters (d’origen francès), condemnats a galera. També s’hi pot afegir els efectes induïts per la sola existència o amenaça de la Inquisició: la pedagogia de la por, tal com se n’ha dit.

Tanmateix, la lluita contra l’heretgia, a Barcelona i arreu, va ser també una lluita en el camp cultural, més eficient a la llarga.  i va ajudar, per descomptat, el solapament entre religiositat i sociabilitat i, en conseqüència, dispositius com ara la festa cívica i religiosa, l’enquadrament de la població en confraries devocionals i fins i tot l’ensenyament de les primeres lletres. Tot plegat, una forma d’ensenyar a creure en tots els sentits del mot: a creure en el Déu vertader, però també a obeir l’autoritat establerta.

En aquest procés d’aculturació es van fer servir mitjans de tota mena. El gravat religiós en va ser un dels més incisius, tal com es podrà comprovar en una propera exposició del MUHBA, on es podran contemplar les «imatges per creure» que els barcelonins de l’època moderna van poder veure i les que no.

Xavier Torres
Universitat de Girona