Temps Moderns

L’objectiu de posar Barcelona al mapa va tenir èxit, més com a destí turístic que com  a pol europeu de gestió, amb una immigració molt diversa. L’atenció a la indústria ─ base econòmica des del segle XVIII ─ fou posterior, quedant pendent l’habitatge. Amb aquests dilemes es feia global Barcelona a l’alba del segle XXI.

A principis del 1919, arran d’una vaga duríssima a les empreses elèctriques del grup de La Canadenca, el moviment obrer català va aconseguir a Barcelona una victòria mundial: entre els acords per posar fi a la vaga hi havia la jornada laboral de vuit hores.

L’ànsia de canvi urbà es va plasmar en la consigna «sanejar el centre i monumentalitzar la perifèria», que l’Ajuntament de Maragall es feu seva. L’actuació als barris va atorgar una legitimitat duradora al municipi, si bé alguns projectes ja van suscitar crítiques rellevants.

A partir dels anys 1960, amb millors salaris i més treball femení, les classes mitjanes i després les famílies obreres adoptaren les pautes de consum ja difoses per Europa: del menjar i la roba als electrodomèstics i el cotxe, fent si calia més hores extres. Primer era pagar el pis!

Felip V no digerí mai la infidelitat a favor de Carles d’Àustria, i la derrota del 1714 fou devastadora per a Catalunya. El decret de Nova Planta del 1716 va substituir la Generalitat per la Reial Audiència, i el Consell de Cent barceloní, per un ajuntament amb poc poder.

L’expansió metropolitana en l’àrea del Pla Cerdà havia connectat els pobles del Pla de Barcelona, i el 1874 l’alcalde Rius i Taulet en proposà la unificació municipal, com era abans de Felip V. L’Estat hi accedí el 1897, a canvi d’una millor recaptació per a la guerra a Cuba.

Els immigrants trobaven feina, però vivien en una urbanitat molt precària. Tot i això, els vincles sindicals, polítics, parroquials i veïnals entre velles i noves classes populars van afavorir la incorporació dels nouvinguts,  simbolitzada en l’interès per saber català.  

El franquisme es definia com a règim nacionalcatòlic. Privilegià les escoles religioses, i les públiques, depurades, ja no eren laiques ni mixtes. L’ideal femení era el de la mare sacrificada i sol·lícita, enfront de l’Eva intrèpida i decidida que havia dut al pecat original.

L’any 1913 arribaven a Barcelona les torres amb l’electricitat produïda als pantans del Pirineu, que es connectaren amb les tèrmiques del Besòs. S’expandia un model urbanoindustrial basat en la disponibilitat d’energia i en l’extensió del metro i el ferrocarril electrificat. Arribaven, alhora, els cotxes…

La bullanga anticlerical del 1835 va condensar el malestar per la Guerra Carlina, el nou Estat liberal i la condició obrera a l’única ciutat industrial d’Espanya. Es cremaren els convents, pels vincles entre frares i carlins insurrectes, però també la fàbrica Bonaplata, la primera de vapor.

En l’efervescència creativa de la Transició, els còmics underground van exercir un paper notable a l’hora de qüestionar els dogmes més establerts. Barcelona en fou la capital indiscutida, amb revistes com Star, El Víbora, Cairo o Rambla, fins que també s’hi sumà Madrid.

Un cop independitzada l’Amèrica continental, el vincle colonial amb Cuba, Puerto Rico i Filipines es va mantenir fins al 1898, i els capitals repatriats van afavorir la construcció de l’Eixample. Cal afegir-hi la relació amb l’espai colonial espanyol a l’Àfrica, llavors en formació.

Després de dècades de creixement descontrolat, les associacions de veïns van embrancar-se en el combat per un pla d’urbanisme capaç de frenar l’especulació immobiliària i d’afavorir l’espai públic i els equipaments. El Pla es convertí en un pacte urbà durador, encara vigent.

El sector de l’automòbil havia estat molt dinàmic fins a la guerra. La dictadura de Franco no veia amb bons ulls potenciar Barcelona, però la mà d’obra formada, el port i els terrenys amb exempció duanera de la Zona Franca van atraure la SEAT. El primer cotxe en va sortir el 1953.

L’enfrontament amb la monarquia pel seu impuls centralitzador fou recurrent a l’edat moderna, fins a la Guerra de Successió. Llavors, les elits catalanes optaren per desvincular-se de Felip V de Borbó i obrir Barcelona als aliats: Carles d’Àustria i la seva cort hi van residir del 1705 al 1711.

A principis del segle xx Barcelona es refermava com a capital i seu de les institucions catalanes: la Mancomunitat entre 1914 i 1925 i la Generalitat a la II República (1931-1939). Van ser dissoltes, respectivament, pels dos dictadors del segle: Primo de Rivera i Franco.

La manca d’habitatge abocà al relloguer, l’autoconstrucció i el barraquisme fins a finals dels anys 1950. La situació millorà amb la producció massiva de pisos a la perifèria, incloent-hi els grans polígons d’habitatge fets del 1958 al 1976, on després calia lluitar pels equipaments.

Després de les penúries de la guerra, el racionament va durar fins al 1952. Amb les quantitats assignades no es vivia, i floria el mercat negre d’articles intervinguts per l’Estat, venuts a preus abusius. La corrupció era general: foren els temps de l’estraperlo.

El Modernisme català fou part del moviment europeu de l’art nouveau, tot i que amb perfil propi, com a proposta d’una modernitat innovadora i alhora vinculada amb el llegat històric de Catalunya. Va estendre’s a tots els camps artístics, amb una creativitat fecunda i desbordant.

L’Olimpíada Popular es contraposava a la de Hitler a Berlín i s’havia d’inaugurar el 19 de juliol de 1936. Però el dia abans els militars s’alçaren contra la República Espanyola, cosa que desembocà en la Guerra Civil. Alguns atletes s’enrolaren: foren els primers brigadistes.

El primer ajuntament democràtic s’enfrontava a greus mancances en infraestructures i en equipaments i a taxes d’atur per sobre del 20%. Aquests factors, sumats a les pressions dels sectors més vinculats a l’obra pública i a l’ambició de refer el paper de capitalitat de Barcelona...

El moviment veïnal, iniciat als antics barris fabrils —el primer, el del Poblenou— i als nous barris de la perifèria, va tenir en les dones un puntal decisiu per a l’organització i l’acció urbana. Quant a la reivindicació d’igualtat, les vocalies de dones van ser determinants.

Els magatzems El Siglo van ser a la Rambla des del 1878 fins al 1932, quan arran d’un incendi es van traslladar. Seguien les formes de distribució del capitalisme nord-americà, amb vista a incentivar una expansió del consum que incorporés el que avui es defineix com a classes mitjanes.

La reivindicació de llibertat, amnistia i estatut d’autonomia va cristal·litzar en una manifestació gegantina l’11 de setembre de 1977, amb centenars de milers de ciutadans de tots els barris i orígens, que accelerà el restabliment de les institucions catalanes eliminades per la dictadura.

La tensió reprimida a la postguerra va esclatar l’any 1951 en apujar-se el tramvia. El boicot als tramvies, seguit de vaga general, fou un moviment ciutadà molt transversal que va atemorir el règim. Se’n derivà un enduriment de la repressió i un canvi de política econòmica.

Per reforçar els ànims en plena Guerra Civil, el Comissariat de Propaganda de la Generalitat va convertir El més petit de tots en símbol del catalanisme antifeixista. Se’n van fer més de 60.000, i es venien per sufragar despeses de guerra.

L’artilleria feia estralls cada cop més grans. En els conflictes de finals del segle XVII i inicis del XVIII, Barcelona va patir bombardejos per mar i per terra. Els més terribles van ser el 1697, a la Guerra dels Nou Anys, i el 1714, a la Guerra de Successió.