Cerdà i Barcelona. La primera metròpoli, 1853-1897

La segona meitat del segle XIX va ser l'etapa clau de la modernització de la ciutat de Barcelona, des de l'enderroc de les muralles fins a les agregacions dels pobles del Pla. El llançament d'aquest procés està indissolublement lligat a la figura d'Ildefons Cerdà, moltes vegades vist com una figura genial però isolada i, fins i tot, enfrontada amb l'ambient barceloní. Si així hagués estat, la seva obra no hauria tingut una continuïtat tan coherent com la que va assegurar, a l'època següent, la personalitat, tan diferent, de l'alcalde Francesc de Paula Rius i Taulet. La mútua pertinença entre Cerdà i Barcelona en una perspectiva de metropolització és la idea base de la proposta.

El procés de transformació urbanística comença amb el plantejament de la reforma i de l'eixample de la ciutat en els moments immediatament anteriors a l'entrada en escena d'Ildefons Cerdà, a l'entorn dels anys 1853-1854. El segon gran episodi gira al voltant de la concepció del projecte d'Eixample de Cerdà i la seva confrontació amb els plans presentats al concurs municipal de 1859. Però és igualment important mostrar que la intervenció de l'enginyer no acabà en aquest moment, sinó que el mateix fou agent principal en el procés d'aplicació, fins al 1866; una aplicació que no exclogué reelaboracions amb les quals Cerdà anava responent als reptes de la pràctica. La revolució de 1868, que marca, de fet, la desaparició de Cerdà de l'escena urbana, fou l'ocasió per al projecte de transformació de la Ciutadella i del Born, i en aquest projecte emergí la forta personalitat de Rius i Taulet, un polític consagrat a la política local i amb capacitat d'empènyer Barcelona cap a la modernitat. Els seus dos grans projectes, la realització de la primera Exposició Universal en territori espanyol el 1888, i la consecució de la unificació municipal de tot el territori afectat pel Pla Cerdà, formen el fil conductor de la darrera part de la mostra.