80 years of history: towards the citizenship museum

ELS ANTECEDENTS

Des de l’Exposició Universal de Barcelona de 1888 s’han registrat diversos intents institucionals de crear una exposició permanent i unes col·leccions específiques d’història de Barcelona.

Els més rellevants han estat la recopilació de peces que va tenir espai propi al Museu d’Art i Arqueologia ubicat a l’antic arsenal de la Ciutadella (actual seu del Parlament de Catalunya) i l’exposició organitzada per l’historiador Agustí Duran i Sanpere al pavelló de Barcelona de l’Exposició Internacional de 1929, que ja no va ser una mera reunió de peces singulars, sinó que s’articulava al voltant d’un discurs explicatiu sobre la ciutat. Així mateix, des de l’any 1877 i fins al 1932, la capella de Santa Àgata, a la plaça del Rei, es va destinar plenament a usos museístics com a seu del Museu d’Antiguitats de Barcelona.

El fet determinant per a l’origen del Museu d’Història de Barcelona va ser el trasllat de la Casa Padellàs, pedra a pedra, des del carrer de Mercaders fins al solar de la plaça del Rei que feia cantonada amb el carrer del Veguer, l’any 1931, com a conseqüència de l’obertura de la Via Laietana. Les obres de fonamentació de la casa al seu nou emplaçament van permetre descobrir les restes d’una part important de l’antiga Barcino i van donar lloc a una ambiciosa intervenció arqueològica a tota la plaça del Rei que va continuar fins a la Guerra Civil. Aquesta troballa, juntament amb la recuperació del Palau Reial Major arran del desmantellament del museu de Santa Àgata i amb la rehabilitació del Saló del Tinell (ocupat fins al 1936 per la comunitat de l’antic convent de Santa Clara de Barcelona), van confirmar la idoneïtat del conjunt monumental de la plaça del Rei com a emplaçament per al projectat museu d’història de Barcelona.

EL MUSEU D'HISTÒRIA DE LA CIUTAT

El museu es va inaugurar després de la Guerra Civil, l’any 1943, com a Museu d’Història de la Ciutat, i estava integrat dins de l’Institut Municipal d’Història. El seu primer director va ser Agustí Duran i Sanpere, que en madurava la concepció des d’abans de la guerra.

El nucli fundacional del museu es basava en les col·leccions municipals d’història de Barcelona que s’havien anat formant des del segle xix i en els espais patrimonials, que incloïen el conjunt monumental de la plaça del Rei (la Casa Padellàs, el subsòl amb les excavacions, el Saló del Tinell i la capella de Santa Àgata).

De manera gradual el Museu d’Història de la Ciutat va anar incorporant espais annexos, com ara el temple romà de Barcelona, la via sepulcral romana de la plaça Vila de Madrid o les restes d’una vil·la romana trobades a la plaça d’Antoni Maura (no visitables). Així mateix, es van integrar al museu la Galeria de Catalans Il·lustres –actualment a la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona– i la masia Vil·la Joana, a Vallvidrera, que l’Ajuntament de Barcelona va acordar convertir en un museu dedicat a la memòria de Jacint Verdaguer, l’any 1962.

A part de les excavacions a la plaça del Rei i a altres indrets de la ciutat, les intervencions arqueològiques dutes a terme pel museu a la muralla romana van permetre trobar i aportar a les seves col·leccions testimonis significatius de la ciutat romana, així com l’excavació al subsòl de la catedral, que el 1968 va suposar el descobriment d’un baptisteri paleocristià.

La construcció d’una coberta de formigó per a les restes arqueològiques de la plaça del Rei l’any 1961 i la connexió entre aquestes i la Casa Padellàs el 1962 van significar la plena integració del subsòl arqueològic al discurs del museu. A més a més, la implicació del museu en l’activitat i la recerca arqueològica va fer que durant molts anys el Servei d’Arqueologia de Barcelona estigués directament vinculat al Museu d’Història de la Ciutat.

Pel que fa al projecte museístic, es pot considerar que no va assolir la maduresa fins a començaments dels anys seixanta, amb la plena definició de la seva exposició permanent, ubicada a la Casa Padellàs, amb sales dedicades a l’antic règim municipal, als gremis i confraries barcelonins, a la indústria de les indianes, a la processó del Corpus i a la imatgeria popular i festiva de la ciutat, a la Barcelona vuitcentista i la reforma urbana, i a l’obertura de la Via Laietana.

L’any 1960 el museu va iniciar la publicació de la revista Cuadernos de Arqueología e Historia de la Ciudad, que reflectia l’activitat arqueològica i investigadora duta a terme pel museu, aquesta última canalitzada pel Seminari d’Arqueologia i Història de la Ciutat. Dos anys més tard es començava a publicar la revista Miscellanea Barcinonensia (1962-1978), autodefinida com a revista de recerca i d’alta cultura, que formalment era una publicació de l’Ajuntament però que també s’elaborava al museu i que reflectia amb detall la vida cultural oficial d’aquells temps.

Amb l’arribada dels ajuntaments democràtics el 1979, enmig d’un debat molt ampli sobre la renovació dels museus de Barcelona i de tot Catalunya, es va fer palesa la necessitat d’una posada al dia de les instal·lacions del vell Museu d’Història de la Ciutat i el seu replantejament conceptual.

A aquests anhels hi van respondre diversos projectes i fets, com la incorporació de l’edifici veí a la Casa Padellàs i una nova adequació museogràfica d’un sector del subsòl arqueològic iniciada el 1982 i culminada el 1991, que va suposar, entre altres coses, la recuperació de la sala de les Voltes, sota el Tinell.

El 1993 es van desmantellar les obsoletes sales d’exposició permanent de la Casa Padellàs, amb un propòsit de renovació del museu. I així, des de 1996, les mateixes sales han acollit nombroses exposicions temporals dedicades a la revisió de diversos aspectes de la història de Barcelona, iniciades amb l’exposició “Barcelona en temps dels Àustries” (1996), que mostrava una part significativa dels fons del museu d’època moderna.

Des de l’any 1996 el museu depèn de l’Institut de Cultura de Barcelona arran de la creació d’aquest organisme que agrupa totes les funcions municipals en matèria de cultura. Entre 1998 i 1999 es va dur a terme una renovació museogràfica completa de tota l’àrea arqueològica del museu, amb la incorporació del nou coneixement generat arran de les últimes recerques, recollides al llibre De Barcino a Barcinona (2001).

EL MUHBA

Des del 2007 s’ha adoptat la denominació Museu d’Història de Barcelona (MUHBA). El museu ha reforçat el seu interès per la Barcelona contemporània i ha crescut en xarxa amb la posada en funcionament del Centre de Conservació i Restauració, que inclou l’Arxiu Arqueològic (2006), i la renovació o incorporació de nous centres patrimonials distribuïts pels barris i districtes de Barcelona, com ara el monestir de Pedralbes (vinculat al MUHBA entre 1999 i 2012), la casa del guarda del Park Güell (2002), el Refugi 307 (2003), Santa Caterina (2007), MUHBA El Call (2008), la Domus de Sant Honorat (2010), el turó de la Rovira (2011) i la Casa de l’Aigua (2011).