La història d’Ícar ens parla de la curiositat infantil i del càstig per semblant gosadia aeronàutica. Tanmateix, el relat mitològic no s’estén sobre què va veure el fill de Dèdal des de dalt.

Quan es va acabar de construir la torre Eiffel el 1889, com una de les principals atraccions de l’Exposició Universal, tots els comentaris coincidien a enaltir les vistes de París a 300 metres d’altura, la meravella d’entendre, per fi, el traçat de la ciutat.

Es diu que, observades a certa distància, les vicissituds desapareixen, el que és bigarrat se sintetitza i es pot diagnosticar amb més lucidesa. Aquest és el prestigi i la promesa dels miradors: a vista d’ocell les urbs manifesten una unitat totalitària que no s’enreda entre especificitats. Però a la inevitable impressió de domini que ofereix la panoràmica aèria li sobrevé un altre efecte de bellesa organitzativa, una teleologia segons la qual cada artèria urbana, cada conjunt habitacional i cada horitzó adquireixen i aconsegueixen la seva relació amb una causa més àmplia, amb aquest concepte abstracte que de vegades també són les ciutats.