Coneixem la història de les barraques de fira itinerants del Paral·lel
Un dels projectes de l’Arnau Itinerant 2021 és la Barraca de Fira del Paral·lel, un projecte comunitari de trobades entre la memòria i les arts escèniques que es construeix a partir de la tasca d’investigació i divulgació i amb l’objectiu de posar en valor aquestes barraques de fires itinerants com a manifestació d’espectacle popular i de carrer.
Però, quina història hi ha darrera d’aquestes construccions? Per descobrir-ho, ens servim d’aquest text de l’historiador Enric. H. March, autor del llibre ‘Freak show i espectacles ambulants a Barcelona. Els marges del circ (s. XVIII-1939)’, que sortirà publicat de la mà de Viena Edicions i l’Ajuntament de Barcelona el mes de novembre de 2021:
Per espectacles itinerants i barraques de fira entenem tots aquells espectacles que des del segle XVIII fins al primer terç del XX oferien atraccions populars al marge dels circuïts habituals, com podien ser els teatres —ocupats per les classes benestants— i els circs que tot just començaven a néixer. Amb una infraestructura precària, viatjaven de poble en poble, de país en país, exhibint habilitats circenses, atraccions excèntriques o explicant aventures, tot instal·lant-se en els marges de les poblacions.
Quin és el seu origen?
L’origen d’aquests espectacles, però, l’hem d’anar a buscar a l’Edat Mitjana, en el moment en què al voltant del segle XII, amb la revolució urbana, les ciutats deixen de ser exclusivament espais de representació del poder per convertir-se en centres mercantils i nuclis de població com les entenem avui. En aquest nou estat de coses, les fires i els mercats van ser el marc d’atracció d’espectacles ambulants i de celebracions festives, que giraven al voltant del calendari religiós, i les activitats ramaderes i agrícoles.
A tot Europa, els mercats, llocs d’intercanvi comercial i atreien equilibristes, funàmbuls, gimnastes, acròbates, forçuts, malabaristes, manipuladors d’objectes, faquirs, domadors, il·lusionistes, mags, titelles i ombres, que acompanyaven joglars, bufons, actors, músics, zíngars que feien ballar l’os i endevinadores del futur, i tota mena de xarlatans, arrencaqueixals i venedors d’herbes remeieres i ungüents que ho guarien tot. Arribaven carros d’arreu i s’exhibien a l’aire lliure o en barraques de fira fetes amb quatre fustes i un envelat.
Barraques de fira i espectadors a la fira de Saint Bartholomew, a Londres. Benjamin Robert Haydon (s. XVIII). Dover Collections
L’any 1768 arriba el circ modern de la mà del britànic Philip Astley. El circ, però, no va absorbir mai tots els artistes circenses, i les barraques de fira ambulants van continuar itinerant pel món, en molts casos acompanyant altres espectacles molt marginals, en els quals s’exhibien el que aleshores s’anomenaven “fenòmens humans”. D’aquests espectacles també en formen part els faquirs, que són els grans supervivents dels antics artistes ambulants i que tenen una història molt més espectacular i excèntrica que la que ens ha arribat fins avui.
Fins a finals del XIX, les ménageries, formades per grans col·leccions d’animals salvatges, també s’exhibien en barraques de fira amb espectacles que funcionaven al marge del circ; però també trobarem exhibicions en condicions molt precàries d’animals monstruosos o espècies estranyes que passaven per bèsties mitològiques.
Museus de cera i anatòmics
La història de les barraques de fira no estaria completa sense els museus de cera i anatòmics. Des de finals del segle XVIII, els museus de cera es van convertir en un recurs visual per recrear la història antiga i bíblica, i representar l’actualitat social i política en una societat que no tenia cap altra possibilitat d’accedir al coneixement. Pel que fa als museus anatòmics, eren col·leccions com les que es feien servir per a l’ensenyament de l’anatomia i la cirurgia a les facultats de medicina; un espectacle que va viatjar des dels salons burgesos fins a les barraques de fira populars mostrant, sobretot, els estralls de les malalties venèries i el procés de la gestació i el part, la qual cosa despertava la curiositat del públic davant l’exhibició del cos humà nu: les Venus anatòmiques n’eren les gran estrelles.
Tant els museus de cera com els anatòmics podien anar acompanyats de l’exhibició d’aparells de tortura de la Inquisició o de col·leccions etnològiques, en les quals es mostraven humans dissecats, cranis i estris tribals. S’exhibien en barraques, tot i que els de més categoria ho podien fer en els vestíbuls dels teatres. L’èxit que van tenir va ser tan gran que al voltant d’un centenar de museus de cera i anatòmics van passar per Barcelona al llarg del període estudiat, fins que el cinema, convertit en fenomen de masses cap a la dècada de 1920, els va fer desaparèixer.
Una història vinculada a de la ciutat
La de les barraques i els fenòmens de fira és una història que, a la vegada, ens parla del desenvolupament de la ciutat de Barcelona des del punt de vista industrial i urbà perquè dibuixa el moviment d’aquests espectacles pels escenaris que els eren propis, començant per la part baixa de la Rambla, els carrers adjacents, els horts d’un Raval encara poc habitat, els convents desamortitzats a partir de 1835, la plaça de toros del Torín o llocs tan poc coneguts com el Palau Reial Menor, avui desaparegut.
A mida que la ciutat va poder créixer més enllà del perímetre que dibuixaven les muralles, enderrocades a partir de 1854, les barraques van ocupar successivament la plaça de Catalunya, el passeig de Gràcia i la Gran Via, fins que l’ordenació urbana definitiva de l’Eixample i el naixement del Paral·lel a finals del segle XIX van ser la conseqüència que aquesta nova avinguda absorbís l’oci popular, no només les barraques de fira, sinó també en forma nous teatres i d’altres escenaris.
Les barraques de fira amb espectacles ambulants van desaparèixer acabada la Guerra Civil (1936-1939). La dura postguerra i els canvis en els hàbits, sobretot arran de la implantació de la fèrria moral del nacionalcatolicisme, van apartar dels carrers, les places i els pobles tota mena d’espectacle excèntric.
Barraques de fira al costat del Circ Eqüestre i la Casa Grases, el 1882. Foto: Josep Estruch i Comella. Arxiu Històric de la Ciutat
A partir de la dècada de 1950, passada la postguerra i fora del període que ens ocupa, tornaran els faquirs, però ara integrats exclusivament en els circs o actuant en teatres i sales de festes; fins avui, que ha tornat a ocupar els carrers i les places amb la moda de les fires medievals.
La proposta de la Barraca de Fira del Paral·lel
La relació entre espai públic i oci popular continua existint, però ha canviat amb els temps. Avui no és possible imaginar-se una plaça de Catalunya o un Paral·lel ocupats per una fira permanent d’espectacles a l’aire lliure. L’oci popular ha quedat acotat a les festes majors i les fires temporals de caràcter temàtic. Fins i tot les revetlles, durant dècades espai de llibertat per a la canalla i punt de trobada veïnal, han perdut l’esperit d’abans i s’han convertit en espais controlats per l’Administració. Per aquesta raó, hem pensat que la construcció d’una barraca de fira com les dels segle XIX tindria sentit com a porta d’entrada simbòlica, però real, a formes d’expressió culturals més espontànies que surtin directament de les necessitats ciutadanes; una manera de repensar l’oci de baix cap amunt i transversalment, i com a espai de memòria i participació.
Text d’Enric H. March