‘Joc de cadires’, teatre i vida

Els membres d’una família seuen al voltant de la taula com sempre. És a dir, a la mateixa cadira i el mateix lloc que ocupen cada vegada que es reuneixen per dinar o per a una celebració puntual. Aquest és el punt de partida de l’espectacle de Cal Teatre que podrem veure aquest diumenge a la Fundació Julio Muñoz Ramonet, teatre d’objectes, titelles i ombres que, més enllà de l’anècdota, posa l’accent en les rutines i dinàmiques instal·lades en un grup familiar i que, estranyament, ningú s’atreveix a alterar.

Joc de cadires explora la relació que les persones, grans i petites, establim amb el nostre lloc a taula, amb la nostra cadira. I, per extensió, el paper que assumim dins l’entorn familiar o en qualsevol altre (l’escolar, el laboral...), un paper que condiciona la nostra visió de l’entorn. En escena veurem, com dèiem, una família de cinc integrants que es reuneix per dinar: ningú no li pren el lloc a un altre, ni tan sols per comprovar si la seva cadira és més rígida, més còmoda o més alta. Cadascú té un seient assignat des de sempre, i no se li acudirà canviar-lo per un altre. Perquè, què passaria si algú capgirés l’ordre habitual? Com es relacionaria amb la resta de convidats?

A Joc de cadires, són elles les protagonistes de la funció, interpretant els diferents personatges de la història. I sense pronunciar una sola paraula, articulen un interessant discurs sobre les actituds inamovibles d’algunes persones o sobre l’empatia i la flexibilitat, virtuts que fan més fàcil la convivència. Sense deixar de banda l’humor o la tendresa, Joc de cadires ens fa pensar sobre les nostres pròpies rutines.