A l’abordatge de la biomedicina

Barcelona s’ha situat en un lloc destacat com a pol d’atracció científica. La biomedicina és, de llarg, la gran locomotora. En pocs anys aquesta amplíssima disciplina ha consolidat la ciutat i la seva àrea d’influència com un dels destins professionals més interessants d’Europa i del món.

© Òscar Julve

“Juguem la Champions”. Si mai es pregunta a un científic o a un gestor qualificat quin és l’estat de l’art de la biomedicina a Barcelona i, per extensió, a Catalunya, molt probablement aquesta serà la resposta que ens donarà. Les possibilitats de guanyar-la, afegirà, són petites, però no hi ha cap dubte que la ciutat ha inscrit el seu nom entre les grans d’Europa. “A Barcelona hi passen coses”, dirà més d’un. És cert, però no sempre va ser així ni ha estat fàcil arribar-hi.

© Albert Armengol
Joan J. Guinovart, director de l’Institut de Recerca Biomèdica.

Guanyar la Champions no és res que tingui a veure amb la sort o amb la casualitat. Significa escatir com un gen mutat causa una malaltia greu, veure quins són els factors que provoquen aquesta mutació, trobar una molècula que bloquegi l’acció del gen defectuós i transformar-la en un medicament eficaç. A Barcelona –hi està d’acord tothom– comencen a passar coses com aquestes que hem esmentat, però encara no es tanca el cercle com sí que passa als entorns de Cambridge, Oxford, Boston o Stanford, per dir-ne alguns. Són els llocs del món on s’apleguen en un mateix pol els grans instituts de recerca bàsica, hospitals amb departaments d’investigació potents i empreses amb àrees de recerca i d’innovació poderoses. Barcelona no és encara un d’ells, però s’hi comença a assemblar.

Una aposta decidida que es va fer al tombant de segle està culminant, quinze anys després, en un escenari radicalment diferent. De no comptar pràcticament gens en el que es coneix com a “gran ciència”, Barcelona ha passat a disposar d’almenys mitja dotzena d’instituts i grans instal·lacions que ja treuen el cap entre els millors d’Europa. Si hi afegim la transformació dels hospitals de referència en centres on, a més d’oferir assistència, s’investiga, tenim bona part del teixit complet. Només hi falta l’empresa, encara petita i amb poc pes al concert internacional. No obstant això, les distàncies amb les grans capitals científiques s’escurcen.

© Albert Armengol
Luis Serrano, cap del Centre de Regulació Genòmica.

Fotis Kafatos, primer secretari general del Consell Europeu de Recerca (ERC), la gran institució de la recerca d’excel·lència europea, acostuma a dir que el talent és “el recurs més ben distribuït del planeta”. Però cal dotar-lo de condicions per obtenir-ne els fruits desitjats. Això és el que està passant a Barcelona, de manera que a cada convocatòria els centres catalans reben més fons provinents de les autoritats europees i es disposa de més elements per competir amb garanties. Investigadors joves de tot el món, i també de no tan joves, opten per la capital catalana amb la mateixa naturalitat que ho podrien fer per Viena, París o Munic, o fins i tot per moltes universitats nord-americanes.

Però no sempre ha estat així. Si ara en algunes àrees de la biomedicina l’èxit és a tocar dels dits, fa tot just trenta anys ningú no s’hauria atrevit a imaginar-ho. La ciència catalana, com a sistema, era irrellevant; les coses importants passaven a Madrid. El pes de bioquímics de prestigi com el premi Nobel Severo Ochoa, juntament amb una petita colla d’investigadors pioners, com Federico Mayor Zaragoza, Margarita Salas, Eladio Viñuela o Santiago Grisolía, estenia la seva influència sobre les primeres generacions de científics que viatjaven a l’estranger a completar la formació. Era l’època en què hi havia l’exigència de fer estades postdoctorals a centres de prestigi si es volia ser professor titular i membre dels departaments universitaris de bioquímica, la principal disciplina que alimenta la biomedicina. Llavors, els anys vuitanta del segle passat, els hospitals, un dels pilars de tot sistema científic modern, eren sobretot assistencials i quirúrgics i no s’hi investigava. Només el Puerta de Hierro de Madrid tenia un departament de recerca. En ciència dominava un sistema universitari molt endogàmic i rígid i només el Consell Superior d’Investigacions Científiques (CSIC), amb delegació a Barcelona, feia una mínima aportació al coneixement general.

Joan J. Guinovart, actual director de l’Institut de Recerca Biomèdica (IRB Barcelona) i catedràtic de la UB, recorda aquella època com “d’una gran grisor”, especialment a Catalunya, on la ciència va trigar molts anys a formar part de la llista de prioritats. “Els departaments de bioquímica de les universitats sobresortíem per l’exigència de completar la nostra formació a l’estranger –explica Guinovart–. Contactàvem amb científics contrastats i apreníem també la manera de fer i ho aplicàvem quan tornàvem, tot i que amb molts menys recursos”.

Això, és clar, si és que tornaven. Molts van decidir no fer-ho, como ara Joan Oró, Àngel Pellicer o, una mica més tard, Joan Massagué. Tots ells acabarien influint d’alguna manera en l’eclosió de Barcelona com a port de ciència.

El que passava a l’àrea de la bioquímica els primers anys vuitanta del segle passat no era exclusiu de Catalunya, sinó més aviat de Madrid, on va néixer el primer gran centre de recerca, el Centro de Biología Molecular (CBM), gràcies al pes de Severo Ochoa. Barcelona, amb l’Institut de Biologia Fonamental, va intentar fer-ne l’equivalència, però la iniciativa va quedar en no res. Només els grans hospitals, amb el Clínic de Barcelona al capdavant, i sota la influència de Joan Rodés, van marcar la diferència: un 3% dels sous dels metges es va destinar a recerca, sobretot clínica.

La formació dels aleshores pioners en bioquímica i l’impuls de l’Hospital Clínic van resultar ser els primers dos grans ingredients del brou que s’estava cuinant. El gran canvi, però, va venir de les Corts espanyoles i la primera Llei de la ciència, del 1986, impulsada pel ministre José María Maravall. Amb la llei van arribar l’Agencia Nacional de Evaluación y Prospectiva (ANEP) i el pla nacional. Es feien prevaler els projectes de recerca i la seva qualitat amb independència de la procedència i se’ls assignava un finançament mínim. A Catalunya, però, no hi havia ni diners ni competències per impulsar cap mena de política. I per a molts dels qui van viure aquella època, tampoc no hi havia voluntat política; tan sols un instrument, la Comissió Interdepartamental de Recerca i Innovació Tecnològica (CIRIT), amb molt poc pressupost. Només en destacaven els departaments universitaris i els centres del CSIC a Catalunya. Els personalismes i la manca de recursos van fer fracassar els intents de Joan Oró de crear un centre important.

© Albert Armengol
Lluís Torner, director de l’Institut de Ciències Fotòniques

Arriba la claror

Haurien de passar un bon grapat d’anys abans que no canviessin les coses. Si a Catalunya la ciència no era prioritària, tampoc no ho era a Espanya. Els governs encapçalats per Felipe González i José María Aznar van estancar els pressupostos. Caldria esperar l’arribada de l’anomenat “miracle Mas-Colell”, al tombant de segle, perquè tot canvi-és. Gràcies a la seva política de centres de recerca i a la posada en marxa de nous instruments, especialment la Institució Catalana de Recerca i Estudis Avançats (ICREA) –que facilita la incorporació d’investigadors amb salaris i condicions equiparables als de la majoria dels grans centres internacionals– es va perfilar el nucli de l’eclosió actual.

Es formen, així, el Centre de Regulació Genòmica (CRG) –dirigit primer per Miguel Beato i posteriorment per Luis Serrano–, que en molt poc temps es fa un lloc a Europa investigant aspectes concrets de l’expressió dels gens, la biologia sintètica i la biologia de sistemes; l’Institut de Recerca Biomèdica (IRB Barcelona) –dirigit per Joan J. Guinovart amb el suport de Joan Massagué–, dedicat a aspectes bàsics de la biologia molecular amb derivacions biomèdiques en àrees tan centrals com l’oncologia, l’Al­zheimer o la diabetis; l’Institut de Ciències Fotòniques (ICFO), centrat en l’estudi i les aplicacions de la llum, amb Lluís Torner al capdavant; el Barcelona Supercomputing Center (BSC), que, amb el guiatge de Mateo Valero, introdueix una eina essencial per a la investigació biomèdica, el superordinador Marenostrum; o el sincrotró ALBA, dirigit per Pere Pascual, primera gran instal·lació científica catalana i una de les més potents del sud d’Europa.

Al costat d’aquests grans centres, que avui competeixen en igualtat de condicions amb els capdavanters europeus, n’hi ha d’altres de menors dimensions però igualment necessaris i, en tot cas, complementaris. Disciplines com la bioenginyeria, la nanotecnologia, les neurociències, les malalties infeccioses, l’anàlisi genòmica, la bioinformàtica o altres de gran relleu en l’àmbit biomèdic es fan un lloc en l’entorn barceloní, ara configurat com a pol d’atracció. Els instituts de recerca hospitalaris completen la xarxa: l’Institut d’Investigacions Biomèdiques August Pi i Sunyer (IDIBAPS) al Clínic, l’Institut d’Investigació Biomèdica de Bellvitge (IDIBELL) i el Vall d’Hebron Institut de Recerca en són els exponents principals.

© Albert Armengol
Manel Esteller, director del programa d’Epigenètica i Biologia del Càncer a Bellvitge.

Els mosqueters de l’oncologia

Hi va haver un temps que, quan es parlava de científics a Espanya, es parlava sobretot d’especialistes en càncer. Mariano Barbacid, Manuel Perucho, Àngel Pellicer i, més tard, Joan Massagué, rebien el sobrenom dels Quatre Mosqueters de l’Oncologia. Tots havien completat la seva formació en institucions nord-americanes i van decidir quedar-s’hi. Amb el temps, uns de manera directa i altres indirectament, exercirien una gran influència en l’entorn català fins a convertir Barcelona, amb l’arribada de segones generacions igualment poderoses, en un dels pols mundials de la investigació i l’assistència oncològiques.

La investigació del càncer és un dels grans motors de la recerca. S’explica en bona part per la decisió que van prendre els Estats Units als primers anys setanta d’intentar eradicar la malaltia en poc més d’un decenni. Mai no s’havien invertit tants diners ni hi havia hagut una implicació conjunta de les empreses i l’Administració contra una malaltia concreta. L’empenta nord-americana es va deixar notar arreu. Els Estats Units van atraure joves investigadors de tot el món, entre ells els Quatre Mosqueters i altres que posteriorment s’integrarien al sistema català. El més destacat, a banda de Joan Massagué, que va ser durant un temps director adjunt de l’IRB Barcelona, és Josep Baselga, director mèdic del Memorial Sloan-Kettering Cancer Center de Nova York i anteriorment cap d’Oncologia de l’Hospital Vall d’Hebron. L’arribada de Baselga a l’hospital barceloní va significar una autèntica revolució per la seva aproximació a la malaltia i el seu interès a desenvolupar noves molècules i millorar les teràpies contra el càncer. La seva manera de fer va impregnar tot l’hospital i, d’alguna manera, altres centres de referència. El relleu l’ha pres Manel Esteller a l’Institut Català d’Oncologia, que ha donat un fort impuls als estudis d’epigenètica, un dels camps en expansió.

L’impuls de la investigació oncològica i el seu trasllat a la clínica coincideixen en el temps amb la transformació efectiva dels hospitals catalans en centres de coneixement, cosa que requereix un lligam implícit amb els punts on es fa ciència bàsica, i l’aplicació de nous enfocaments a la recerca clínica en múltiples patologies. Barcelona participa en els grans avenços en cardiologia, neurociències o malalties infeccioses, a banda de tenir un paper destacadíssim en el trasplantament d’òrgans i una presència creixent en l’estudi de malalties minoritàries.

Xavier Pujol Gebelli

Periodista. Director de SEBBM, revista de la Sociedad Española de Bioquímica y Biología Molecular

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *