És una situació imaginària, però perfectament possible: una investigadora ICREA (Institució Catalana de Recerca i Estudis Avançats) rep el premi Nobel a Estocolm, i en el seu discurs d’agraïment repassa la història de la institució i els reptes que manté oberts. Les persones que s’hi esmenten són reals, treballen aquí i són avui protagonistes de la història de la biomedicina de demà.
© Òscar Julve
El presentador havia fet un resum molt elegant de la seva trajectòria científica, que havia deixat la sala sumida en un ambient d’expectació. Ella va avançar cap al faristol, sentint el pes de totes les mirades.
La il·luminació va canviar i els aplaudiments de cortesia van minvar. Els primers segons de qualsevol xerrada són sempre els més importants. Havia pensat fer un discurs més institucional, però al darrer minut havia canviat els plans. De cop ja no semblava tan bona idea.
–Els treballs que ens han dut a rebre aquest premi Nobel han canviat moltes coses de la meva vida, i per sort, també la de molts altres. Ara és fàcil ser protagonista, aquí, sota els focus, davant d’aquesta audiència distingida.
Va agafar el got per aturar la tremolor de la mà.
–Aquest és el resultat d’una cadena de decisions encertades de molta gent, tots amb un compromís amb Barcelona, Catalunya i la recerca biomèdica d’aquest país.
»Fa vint anys –va prosseguir– es va començar a pensar que la recerca era l’instrument per canviar l’economia de Catalunya. A principis de segle vam ser víctimes d’allò que deien que “edificis igual a beneficis”. Vam perdre una gran oportunitat de fer que l’economia es construís sobre una base més sòlida.
»Per sort, un minúscul grup de persones influents va iniciar una època. Van pensar que es podria canviar el model i no van tenir por d’intentar-ho. Avui podem dir que això ja és una realitat. De fet, es pot afirmar que una transformació social d’aquesta importància no es veia a Europa des del cas de Finlàndia, al darrer terç del segle passat.
»Es van crear institucions de recerca petites, àgils i decidides, i se’n van crear moltes, com mai abans. Segurament va ser el canvi més rellevant en recerca dels que veurem mai. No només a l’entorn de Barcelona, però certament aprofitant la tremenda atracció que la ciutat tenia ja aleshores. Així, en els primers anys del segle es va crear la Institució Catalana de Recerca i Estudis Avançats, ICREA, i a la mateixa època, també la majoria dels centres de recerca que han estat protagonistes d’aquesta història.
»L’altre gran ingredient van ser les connexions. Les institucions han de funcionar, però, per treure’n el màxim profit, han de treballar en una societat. La ICREA, novament, gràcies al fet que els seus investigadors ens podem moure per tot el sistema sense cap restricció, va demostrar ser un element clau d’aquesta xarxa.
»La revolució dels hospitals que va tenir lloc durant la primera dècada del segle –però iniciada a Catalunya molt abans– en va ser una altra de les peces. Avui sabem que la recerca clínica, lluny de distreure de l’assistència com abans es deia, la reforça i la millora. Que avui Catalunya sigui líder mundial en nombre d’assajos clínics per milió d’habitants –igual que ja ho havíem estat en l’índex de trasplantaments– ha estat un factor clau en tot això. Les nostres investigacions sobre el càncer no haurien tingut mai tanta projecció ni haurien estat tan directament lligades a l’aplicació.
»Tampoc no seríem avui aquí si no fos per la política valenta de reconèixer que el sector privat és imprescindible per a l’èxit del sector públic, ni tampoc si no s’hagués adoptat una política de compra pública decidida, dirigida a usar el considerable poder de compra de l’administració sanitària per fer avançar la recerca, brindant els estímuls adients per a les empreses que innoven des del nostre sistema.
»En resum, si avui dia Barcelona ha esdevingut el principal nucli biomèdic d’Europa és gràcies a molts elements: el sistema de salut, el sistema de recerca i la implicació del sector públic amb el privat per innovar. Hi ha moltes ciutats del món que tenen algun d’aquests elements, però cap que els reuneixi tots. Per això ara tenim una indústria de productes sanitaris que competeix amb les empreses alemanyes, cosa impensable al principi del segle, quan érem ben bé a la cua d’Europa.
»Quan vam començar ja sabíem que la inflamació està lligada als processos cancerígens, i també havíem arribat a la conclusió que no és bona idea posar entrebancs a la tasca del sistema immunològic amb quimioteràpies que disparen contra tot el que es belluga. Es pot dir que estàvem sobre la pista, però encara lluny, encara no en teníem prou.
»Aleshores en Manel Esteller ens va recordar que les cèl·lules sanes dormen, però que les dels tumors tenen insomni. En Xavier Salvatella ens va assenyalar que les proteïnes poden ser més o menys toves, com les parts d’una armadura medieval feta de plaques rígides i de malla flexible, i l’Eduard Batlle va desxifrar la teranyina de relacions que controlen la progressió del càncer de còlon i la cadena d’ordres que pot frenar-la.
»I encara en Ben Lehner va oferir la visió que els tumors no són una bola de cèl·lules sinó un ecosistema complex, altament diferenciat i amb especialistes en cadascuna de les tasques que fan possible el càncer: mobilitat, invasió, regulació, creixement, intendència, logística… Cadascuna d’aquestes funcions són habilitats que les cèl·lules poden heretar, i que necessiten desesperadament.
»I és que la lluita contra el càncer no és un invent humà. Va començar veritablement fa 550 milions d’anys, i va ser el primer problema que van resoldre els primers animals pluricel·lulars. Encara que sembli un contrasentit, la biologia teòrica ha estat l’eina que ens ha permès esbrinar plausiblement els mecanismes que van fer possible aquella primera victòria, i el coneixement per repetir l’estratègia, per evitar que les cèl·lules mare dels tumors trobin mecanismes de resistència als fàrmacs.
»Tots ells són fets que només tenen força quan es combinen en el lloc ideal.
»Quan els malalts de tot un país es poden utilitzar com a plataforma per desenvolupar noves teràpies, la velocitat amb què les idees es transformen en resultats es dispara: el fet que la nostra teràpia hagi estat protegida, desenvolupada, registrada i utilitzada en menys de cinc anys és una fita que ha canviat la manera en què es fa la recerca biomèdica global.
»Totes aquestes contribucions han estat les peces del complicat mosaic que ara podem controlar: primer de tot cal entendre el problema, i després, cal tenir la tecnologia necessària per fer arribar les solucions precisament allà on han de fer el seu efecte.
»Cal agrair a les institucions la seva generositat i valentia per seguir esperonant un sector durant tot aquest temps, sense cap altra garantia que l’excel·lència científica. També hem de fer públic el nostre agraïment als inversors que ens han ajudat a fer-ho possible i han confiat que sabríem portar al mercat aquest gran avenç, i sobretot, a les persones que han fet que Barcelona sigui la comunitat del món amb la millor integració entre els sectors sanitari, acadèmic i industrial. Moltes gràcies.
Els aplaudiments van esclatar a la sala. El discurs havia funcionat, era evident. Però, mentre mirava les cares del públic, no va poder evitar una reflexió addicional: “Perfecte. Ara, què més?”
Aquesta, és clar, és una situació imaginària, però perfectament possible: les persones que s’esmenten són reals, treballen aquí i són avui protagonistes de la història de la biomedicina de demà.