Envellir amb més qualitat de vida

Els avenços científics del darrer segle han fet augmentar l’esperança de vida en trenta anys. Això, però, comporta un peatge: les malalties associades a l’envelliment, com ara el càncer, el Parkinson o l’Alzheimer. Els investigadors centren la seva feina a intentar evitar que avancin.

© Òscar Julve

Si haguéssim nascut fa un segle, segurament ho hauríem tingut força més complicat per arribar a vells. Els avenços de la ciència, que han aconseguit eradicar algunes malalties i cronificar-ne d’altres, han permès que visquem, de mitjana, trenta anys més. Aquest augment, però, va acompanyat d’un peatge: l’increment de la prevalença de malalties associades a l’edat, com ara el càncer, la diabetis i les cardiopaties, i també de neurodegeneratives com l’Alzheimer i el Parkinson. En aquest escenari, la ciència, i en concret la biomedicina, es revela com una eina cabdal.

Catalunya, segons el darrer informe Biocat 2013, ocupa una posició capdavantera en recerca i innovació en aquest sector a Espanya. Concentra un gran nombre de parcs científics i centres de recerca, clau per a la investigació de frontera, i està considerada una de les regions biomèdiques més importants d’Europa. Alguns dels científics que hi investiguen sobre envelliment i malalties associades són referents a escala internacional.

És el cas de Pura Muñoz-Cánoves, investigadora ICREA a la Universitat Pompeu Fabra, que ha publicat a la revista Nature un estudi que canvia la visió que la ciència tenia sobre l’envelliment. “Anem decaient a poc a poc, de manera gairebé imperceptible, però després es produeix un declivi brusc i dramàtic, irreversible, que coincideix amb l’entrada a l’edat geriàtrica, quan els teixits perden la capacitat de regenerar-se”, explica l’experta.

Muñoz ha descobert que, almenys en els músculs, que són els teixits que ella estudia, aquest punt de no-retorn es produeix quan apareix en escena una proteïna anomenada P16, responsable del declivi sobtat. En experiments amb ratolins ha vist que si es bloqueja aquesta molècula es pot restaurar la capacitat regenerativa de les cèl·lules mare, de manera que s’aconsegueix un cert efecte rejovenidor.

Albert Armengol
Un grup de persones grans fa exercici a les instal·lacions de gimnàstica situades al darrere del Parc de Recerca Biomèdica

Epidèmies del segle xxi

Dues de les malalties en què l’envelliment és el factor de risc més important són l’Alzheimer i el Parkinson, totes dues considerades pels experts com epidèmies del segle xxi. D’aquestes malalties, anomenades complexes, se’n desconeixen les causes i també l’origen, i no hi ha cura, tan sols tractaments per pal·liar-ne els símptomes i tractar d’evitar-ne l’avanç. En el cas de l’Alzheimer, afecta una de cada deu persones més grans de seixanta-cinc anys i la seva prevalença va en augment. En un estudi elaborat l’any passat, la Federació Internacional d’Associacions d’Alzheimer estimava que el 2050 hi hauria 135 milions de persones amb demència al món i l’Alzheimer seria la malaltia més comuna.

Natàlia Carulla, investigadora del Ramón y Cajal, centra la seva recerca a l’Institut de Recerca Biomèdica (IRB Barcelona) en una de les proteïnes que se sap que estan implicades en la malaltia, la beta amiloide. Ha desenvolupat eines i metodologies per estudiar aquesta molècula al laboratori. Se sap que hi ha un moment en què la cèl·lula secreta beta amiloide en més quantitat; com que és molt enganxosa, s’uneix amb si mateixa i comença a formar cúmuls amb diferents estructures. “Volem saber si hi ha determinats patrons de beta amiloide que siguin més tòxics per a la cèl·lula que d’altres i si estan implicats en la mort neuronal. Conèixer aquests patrons seria clau per desenvolupar molècules terapèutiques que n’evitin la formació i, per tant, la toxicitat”, explica Carulla.

També en aquest centre, però des d’una aproximació completament oposada, l’investigador ICREA Patrick Aloy, al capdavant del Grup de Bioinformàtica Estructural i Biologia de Xarxes, estudia l’Alzheimer. Però en lloc de centrar-se només en un dels actors implicats en la malaltia, s’hi enfronta de manera global, i els uneix en una mena de xarxa d’interacció de proteïnes i gens. “Esperem poder crear un model informàtic dinàmic de la malaltia que ens permeti representar l’evolució a escala molecular, de manera que puguem entendre’n l’origen i saber com evoluciona per, finalment, desenvolupar fàrmacs que en bloquegin la progressió”, afirma Aloy.

Alteració precoç del cervell

Un dels avenços més importants en l’estudi de l’Alzheimer s’ha produït en els darrers sis anys, a partir que es descobrís que, tot i que els símptomes apareixen en la vellesa, el cervell comença a alterar-se fins a dues dècades abans. Al darrere d’aquesta troballa important hi ha José Luis Molinuevo, neuròleg de l’Hospital Clínic de Barcelona i director del BarcelonaBeta Brain Research Center, de la Fundació Pasqual Maragall. “Fa deu anys vam començar a estudiar persones sanes a les quals, quan els fèiem una punció lumbar i n’analitzàvem el líquid cefaloraquidi, trobàvem concentracions anormals de les proteïnes que sabem que estan implicades en l’Alzheimer. Vam descobrir que el seu cervell ja estava alterat, que funcionava de manera diferent i fins i tot amb ressonància magnètica funcional podíem comprovar que tenien menys gruix d’escorça cerebral”, diu Molinuevo.

Saber que la malaltia comença a gestar-se a partir dels quaranta anys ha significat un canvi de paradigma: ara l’èmfasi no es posa tant a intentar curar-la com a prevenir-la. “Es tracta de portar una vida saludable, vigilar el colesterol, el pes, la hipertensió, el sucre. No fumar, fer esport cardiovascular a diari, dormir vuit hores al dia i també estar actiu socialment”, recomana Jordi Camí, director de la Fundació Pasqual Maragall.

Aquesta entitat ha posat en marxa un estudi pioner anomenat ALFA (Alzheimer i Famílies). Hi participen com a voluntaris 2.700 fills de malalts, d’entre quaranta-cinc i vuitanta anys, als qui faran un seguiment durant llargs períodes i practicaran diverses proves, des de tests cognitius fins a proves d’imatge cerebral i punció lumbar, per intentar veure pas a pas quins processos es desenvolupen al cervell perquè es produeixi la neurodegeneració.

Albert Armengol
Eulàlia Martí, investigadora del Centre de Regulació Genòmica.

El Parkinson és una altra malaltia associada a l’envelliment. Al món hi ha 6,3 milions de persones que la pateixen, segons dades de l’Associació Europea de la Malaltia de Parkinson (EPDA). Acostuma a aparèixer a partir dels seixanta anys, tot i que a un 10% de pacients se’ls diagnostica abans dels cinquanta. Les alteracions del moviment es deuen a la pèrdua progressiva d’un tipus de neurones que produeixen el neurotransmissor dopamina, element clau del circuit que controla el moviment.

Al Centre de Regulació Genòmica (CRG), la investigadora Eulàlia Martí coordina una línia de recerca pròpia sobre unes molècules, els RNA no codificants, un tipus de molècules que tot i que s’encarreguen de produir proteïnes, exerceixen una funció important com a moduladors de l’expressió i la funció d’altres gens. Els RNA no codificants són essencials per al funcionament correcte de les cèl·lules, i els científics han comprovat que quan se n’altera la funció poden arribar a provocar processos patològics.

Martí estudia mostres de cervells en diferents estadis de la malaltia, i també de sans, amb l’objectiu de trobar si hi ha alteracions i quines en l’expressió d’aquestes molècules. “Hem vist que en estadis preclínics, és a dir, abans que s’hagi diagnosticat Parkinson a la persona, l’expressió de les molècules està pertorbada”, indica la investigadora.

També ha fet experiments in vitro en què fan créixer neurones en plaques i manipulen el seu RNA no codificant imitant el patró de regulació que veuen al cervell, i així es comprova que les cèl·lules “reprodueixen processos típics del Parkinson”. La investigadora explica que “segurament són pertorbacions inicials que després participen en l’evolució de la malaltia. Això pot tenir rellevància per comprendre-la més bé i perquè ens obre una finestra terapèutica”.

Tot i que a hores d’ara no hi ha guariment ni tractament eficaç per a aquestes patologies, els experts es mostren optimistes i creuen que en un futur no gaire llunyà haurem aconseguit entendre’n millor els fonaments per prevenir-les i actuar-hi.

Cristina Sáez

Periodista especialitzada en ciència

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *