Andreu Mas-Colell o el ‘big bang’ de la recerca catalana

La Institució Catalana de Recerca i Estudis Avançats (ICREA) va néixer l’any 2001 sota l’impuls d’Andreu Mas-Colell. El seu objectiu era atraure talent internacional per fornir els centres que volia crear per competir al primer nivell de la recerca. Fins avui, la ICREA ha portat i retingut a Catalunya 250 investigadors de primera línia, del país i forasters.

© Frederic Camallonga / Arxiu ICREA

El 7 d’abril de 1999, un home entra per primer cop en un despatx situat a la setena planta del número 33 de la Via Laietana, ben a prop de la catedral de Barcelona. És un despatx ampli, sense luxes, presidit per una senyera. L’home té cinquanta-quatre anys i una carrera acadèmica brillant al darrere. Les decisions que es prendran els quatre anys següents en aquell despatx marcaran un abans i un després en la recerca catalana.

Andreu Mas-Colell rep l’encàrrec del president Jordi Pujol de rellevar Joan Albaigés al capdavant del Comissionat d’Universitats i Recerca. Els rectors universitaris s’han enfrontat a Albaigés i han guanyat la partida. D’un en un s’hi pot negociar prou bé, però quan s’ajunten el poder dels rectors és molt gran. Mas-Colell ho sap i tindrà ocasió de comprovar-ho. Per això està content quan l’any 2000 el comissionat es converteix en departament: no ha vingut a perdre el temps ni a satisfer ambicions personals, té la voluntat de servir el país exercint el poder que el càrrec li atorga. Per fer-ho, té clar que val més ser conseller que comissionat.

Malgrat no ser un polític de raça –per no ser, en aquella època no és ni tan sols de Convergència–, Mas-Colell té claríssim els tempos que marquen les convocatòries electorals. Sap que el 2003 hi torna a haver eleccions i vol deixar feina feta. Sap, també, que transformar les universitats catalanes és una tasca llarga i feixuga, com canviar el rumb d’un transatlàntic. Fa poc ha tornat dels Estats Units, i té clar que una universitat menys funcionarial és possible, però només la podria aconseguir amb la complicitat dels rectors.

Mas-Colell, en canvi, veu camp per córrer en un altre àmbit que l’apassiona, el de la recerca. Convençut que el progrés de Catalunya passa per una modificació en el model d’R+D+I, hi dedicarà totes les energies i esforços. A banda de comptar amb la confiança del president i l’admiració del món acadèmic, hi ha un altre factor a favor seu: la crisi econòmica encara no ha començat i pot incrementar els recursos en uns percentatges suficients perquè, ben canalitzats, donin fruits. Cal dir que, fins aleshores, els governs de Pujol mai no havien dedicat gaire atenció a la recerca.

El president de l’Institut de Recerca Biomèdica (IRB Barcelona), Joan J. Guinovart, parla d’un triple miracle quan es refereix a Mas-Colell: “El primer és que decidís tornar dels Estats Units; el segon, que Pujol s’hi fixés per la seva contribució a posar en marxa la Universitat Pompeu Fabra (UPF) i el nomenés conseller, i el tercer, que la tasca fos tan inqüestionable que el govern tripartit que va venir al darrere decidís seguir la seva línia.” Això ha fet possible mantenir una política de recerca continuista durant quinze anys, que en política és una eternitat si pensem en les reformes constants del sistema educatiu, per exemple.

Guinovart encara hi afegeix un quart miracle: “Quan arriba la crisi econòmica, Mas-Colell és conseller d’Economia i protegeix el sector.” La imatge de savi despistat, a l’estil d’un professor Tornassol, afavoreix certs escepticismes. Però aviat queda clar que Mas-Colell sap prendre decisions alhora intel·ligents i viables, virtut acompanyada d’una capacitat de treball imponent i d’un gran talent per a la gestió política i la direcció d’equips. Quan al seu despatx fa una pausa, deixa les ulleres sobre la taula i amaga per uns segons la cara entre les mans, els seus col·laboradors resten en silenci i se’l miren amb expectació.

Aposta per atraure el talent

Una d’aquestes decisions és crear la Institució Catalana de Recerca i Estudis Avançats (ICREA), l’any 2001. Mas-Colell no es cansa mai de repetir la paraula excel·lència. Si els nous centres de recerca que vol crear han de ser excel·lents i competir al primer nivell, cal una eina per atraure el talent internacional. La ICREA és aquesta eina: un programa que ofereix als investigadors condicions laborals i econòmiques prou bones per atraure’ls a Catalunya en lloc de deixar que marxin als Estats Units o Alemanya. Amb la ICREA, l’Institut de Ciències Fotòniques (ICFO), el Centre de Regulació Genòmica (CRG) o l’Institut Català d’Investigació Química (ICIQ) prenen una dimensió completament nova, per posar tres exemples de centres de nova creació.

Fins avui, la ICREA ha servit per fer arribar i retenir a Catalunya 250 investigadors de primera línia. Una xifra important. Molts són catalans, però aproximadament les dues terceres parts són estrangers, que sovint troben amb la ICREA la manera de tornar dels Estats Units a Europa. Els investigadors signen contractes indefinits, són avaluats cada tres o cinc anys i obtenen augments salarials condicionats a aquesta valoració.

L’actual director de la ICREA, Jaume Bertranpetit, destaca les grans virtuts de la institució: independència de l’Administració, agilitat, eficiència i una avaluació internacional rigorosa (la famosa i aquí massa poc comuna accountability). Amb fons públics i funcionament privat, sota la supervisió d’un patronat, la ICREA ha creat un model nou i reeixit, que la mateixa OCDE posa d’exemple als països de l’est d’Europa. “Paguem vint milions d’euros en sous però n’aconseguim seixanta més en convocatòries per poder fer recerca”, explica Bertranpetit. L’èxit extraordinari de Catalunya en les prestigioses beques del Consell Europeu de Recerca (ERC) no s’explica sense l’existència de la ICREA i el talent que la institució ha permès captar.

Tot i reconèixer l’encert de la ICREA i qualificar-lo d’autèntica revolució per al sistema català de recerca, Joan J. Guinovart no s’està de recordar que el problema és que “allò que al món és normal, a Espanya és una anormalitat”. Segons ell, la ICREA i els nous centres impulsats per la Generalitat permeten fugir del model dels centres espa-nyols del CSIC, “basat en el funcionariat, les places rígides i els designis del BOE”. A més, es demostra que, si les polítiques que hi ha al darrere són encertades, els diners dedicats a recerca no són una despesa sinó una inversió, i que amb quantitats relativament baixes es poden assolir resultats excepcionals.

Alguns acusen aquestes polítiques d’elitistes, i obliden que per competir a la primera divisió mundial cal ser excel·lent, i que una política de cafè per a tothom té uns efectes devastadors en aquest sentit. L’igualitarisme transversal afavoreix la igualtat de resultats en lloc de la igualtat d’oportunitats. Així la recerca catalana té en aquests moments la possibilitat de competir amb els millors i demostra, amb resultats com les beques de l’ERC, que està capacitada per guanyar.