Com ha sigut el procés de trobar l’ànima de cada estació? Us ha costat molt?

Va ser un llarg procés de creació. Vaig passar per molts estats, capítols, formes... la manera en què treballo per generar material escènic és a la sala d’assaig, provant, improvitzant, prova i error i descartant..
El primer de tot que em vaig preguntar va ser: quina és la meva estació del l’any preferida i què em transmeten cada una d’elles. Tenia clar que no només volia treballar amb codis socialment establerts que tots coneixem; volia donar una mirada més íntima, delicada, personal i alhora obrir fronteres en la imaginació dels més petits, i dels més grans. Un cop vaig posar nom a les sensacions i emocions que a mi, personalment em generen cada una de les estacions, vaig anar desxifrant la forma en com volia transmetre-les, o sigui, vaig trobar l’ànima estació. En quan poses nom i cognoms a allò que vols expressar, la recerca i investigació dins de la seva poètica visual és un camí meravellós i alhora amb possibilitats infinites. La màgia és reconèixer de quina manera vols tu expressar-ho dins de la coherencia del teu projecte. L’estructura dramatúrgica de les quatre estacions de l’any em permetia obrir el ventall de la poètica i les ressonancies metàforiques que tan m’agraden.

La tardor és la nostàlgia íntima, l’hivern és la joia, la primavera és transformació i l’estiu és la calma.

Creieu que qualsevol cosa, per ordinària que sigui, pot tenir la seva poètica i ser duta dalt d’un escenari?

La poesia és subjectiva, és una mirada personal cap al món, cap a la vida i per tant, cap a les coses que ens envolten. Es personal i intrasferible! Es evident que jo li puc veure possibilitats infinites de símbols que transmeten i evoquen emocions, sensacions i estats anímics a vegades inexplicables i sense nom, al plàstic d’un globus desinflat per exemple. Puc crear una composició estètica, arquitectònica amb centenars de globus desinfalts... això ho veiem a les sales d’art no? en la pintura, en les arts visuals, en la fotografia, en l’escultura.. doncs també passa en les arts escèniques però jo penso que molt menys.

Qualsevol cosa té la seva poètica segons els ulls que la mirin. Ara bé, la feina és transportar la mirada poètica personal i instransferible de cadascú a l’escenari. L’art està aqui, en la forma en que traslladem aquesta mirada poètica del món, per comunicar-nos amb l’espectador.

Com es pot parlar d’un concepte tan complex com el pas del temps als més petits?

A través de l’art. L’art ens ho permet. La temàtica que he escollit, les 4 estacions de l’any, em convida amb facilitat a poder-ho expressar. Les quatre estacions són en si mateixes el pas del temps a través de la natura.
La protagonista va acompanyada d’una flor des de l’inici de l’espectacle. La rega, una i una altra vegada després de cada estació i no sap perquè, no creix.. fins que al final, un cop s’ha fet la volta cíclica temporal per les 4 estacions, la flor creix. L’objectiu de la protagionista s’aconsegueix a través d’un viatge sensorial i poètic per les 4 estacions. Com eI pas del temps pot modificar un element viu i com nosaltres transitem durant aquest trajecte.

Als nens no cal tractar-los com a nens petits i reduir les possibilitats de comunicació amb ells a tan sols coses destinades exclusivament per a nens petits. Abans de ser nens, són persones, i com a persones que són, se’ls pot parlar de conceptes universals que alimentin la seva ànima. Es important explicar-los com és el món en el que viuen a través de l’art, de la poesia, dels contes, dels llibres, de les històries, de la música... i deixar enrere tot allò que anul·la i disminueix la imaginació i creativitat innata dels més petits.

Es un espectacle per a totes les edats?

Efectivament. Quan parles de temàtiques universals i no utilitzes un llenguatge infantilitzat, obres la peça artística a tothom. No s'inclouen certs detalls pels adults, és que l’obra ha estat feta per tothom. El nostre llenguatge escènic, la poesia visual, desfà murs establerts, obra fronteres d’edats i convida a tothom a ser-hi.