El conte segons Fernández Cubas: el que es veu i el que no
Escriure relats és tot un art i Cristina Fernández Cubas n’és una de les màximes exponents. Durant quatre dècades, l’autora catalana ha portat els lectors a endinsar-se en un univers fantàstic amb històries breus que beuen de referents com Mary Shelley, Edgar Allan Poe o Cortázar. Des del seu debut amb Mi hermana Elba, passant per la reeixida La habitación de Nona o Cosas que ya no existen, Fernández Cubas ha utilitzat les armes del gènere per crear ambients onírics, inquietants i pertorbadors que, sens dubte, deixen empremta. Aquest trimestre acaba de publicar una nova compilació, l’aplaudida Lo que no se ve (Tusquets). Però ser mestra del relat no li ha impedit escriure novel·les com El año de gracia, El columpio i La puerta entreabierta i ser reconeguda amb premis com el Ciutat de Barcelona, el Salambó, el Setenil, el Premi Nacional de la Crítica i el Premi Nacional de Narrativa. A més, Fernández Cubas és una oradora excel·lent i aquesta conversa inaugural, amb el també escriptor i comissari del festival Ricard Ruiz Garzón, promet reflexions que deixaran empremtes visibles i invisibles en els assistents.
