Per Andreu Rami, comunicador cultural

Estem a mitjan juliol i el Festival Grec regna a l’escena cultural de Barcelona. Un any més, ho vivim com la festa major de les arts escèniques. Pots deixar-te perdre, retrobar vells coneguts, celebrar les tradicions o sorprendre’t en descobrir un diamant en brut. Repassem amb el comunicador cultural Andreu Rami com han anat alguns moments de la primera meitat de festival, que, com tota bona festa major, comença amb un ball i un brindis.

El brindis popular
Els gripaus del Teatre Grec van posar banda sonora a una esperada inauguració del Festival. Sense exagerar: la desfilada d’assistents la primera nit de Festival va anar en sincronia d’uns exagerats croacs!, que sortien d’entre els matolls. La teoria que es tractava de pistes enregistrades va ser ràpidament desmentida per Francesc Casadesús, últim director del Grec i gran coneixedor de la fauna i flora de l’amfiteatre barceloní: “Aquest any ha plogut molt a la primavera i els gripaus estan molt grossos.” Ho explicava somrient, gaudint ja com a espectador de la primera inauguració del festival sota la direcció de Leticia Martín Ruiz. Le petite cirque, l’esperada nova creació dels germans Marie i Yoann Bourgeois, amb la música de Pomme, va ser l’encarregada de donar el tret de sortida al Grec. Va ser una nit de germanor, màgia, i d’agafar forces amb la il·lusió del primer dia de viatge. Hibridació total de gèneres, segell d’identitat de la nova direcció. Tothom feliç. 

Focs artificials
Tota festa major té foc i petards. Els dies 5 i 6 de juliol, l’Arc de Triomf es va engalanar de creativitat desbordant amb Interferència 0.2. Aquesta bogeria, ideada per l’artista multidisciplinari Marc Salicrú, va portar als assistents a un genial deliri col·lectiu a partir d’un poti-poti folklòric amb la participació dels serveis municipals, orquestres, cors, cantants, rapsodes, flabiolaires, gegants, capgrossos, focs artificials i un pas de Setmana Santa amb l’icònic ninot de Sidamon. Teatre a l’espai públic que renovava el compromís fundacional del Festival Grec de fer de la cultura quelcom popular. Salicrú, hereu del llenguatge de carrer de La Fura dels Baus, Comediants, fins i tot La Cubana, companyies que han forjat la nostra identitat escènica de carrer, va sumar el seu extens coneixement popular i cultural i tots els nostres trets identitaris en una festa caòtica que serà recordada durant molt de temps. Si te la vas perdre, tens una nova oportunitat l’11 i 12 de setembre a FiraTàrrega, còmplice amb el Grec i l’Ajuntament de Barcelona d’aquest valent, complex i encertat projecte artístic.

Creació catalana excepcional
La primera quinzena de festival també ens ha deixat algunes estrenes sonades on el teatre de text n’és el gran protagonista. A la Beckett, motor de l’autoria catalana, hi podeu trobar fins al 27 de juliol Tu em vas prometre una història d’amor, el nou text d’Helena Tornero. Una magnífica proposta que ha provocat molt de boca-orella entre el públic pel divertit qüestionament al gènere de la comèdia romàntica, com també ha fet Marta Buchaca, amb Kràmig a l’Espai Texas. És hora de parlar de l’amor emmarcat en els temps que vivim: el de les relacions líquides, les contradiccions i l’escepticisme cap a l’amor més romàntic. La direcció d’Israel Solà —membre de la companyia La Calòrica— fa brillar un text juganer amb un elenc en estat de gràcia. 

El Festival també obre interrogants, una de les especialitats d’un dels autors catalans més prolífics i internacionals, Josep Maria Miró. Amb El Monstre —fins al 27 de juliol—, l’autor torna a explorar les pors contemporànies i la cara més fosca de l’ésser humà. Una obscuritat que no es veu, que sorgeix del llenguatge, matèria primera d’una rítmica i afilada escriptura que s’eleva amb un repartiment de tan alt nivell com són Joan Negrié, Àurea Màrquez i Albert Prat.

Aquest poder de les paraules, de com són dites i els monstres que poden fer aparèixer, també és el punt de partida de l’imprescindible Gegant, al Teatre Romea fins al 3 d’agost. Josep Maria Pou excel·leix encarnant l’escriptor Roahl Dahl, en els convulsos dies en què va haver de gestionar una polèmica després de denunciar les barbàries comeses per Israel, en guerra amb el Líban. Una polèmica amb més de quaranta anys que agafa un nou significat en l’actual context. El text, escrit per Mark Rosenblatt, és un èxit colossal a Londres i està cridat a ser-ho també a Barcelona. Hi trobareu un punyent combat dialèctic defensat amb mestratge per tot el repartiment. Un espectacle magnífic.

L’aposta pels musicals
El teatre musical és un gènere el qual el Festival Grec fa temps que impulsa. En una temporada en què els musicals en català han demostrat estar més en forma que mai, amb els aclaparadors èxits de Mar i Cel o Ànima, podem sumar-hi dues fites més. La familiar Sardana Superstar d’Arnau Tordera I va demostrar que estimar la nostra cultura també va d’alliberar-nos dels prejudicis i abraçar la tradició per portar-la més enllà. Veure una platea intergeneracional, unida de mans per ballar junta i cridar a l’uníson “visca!”, és un dels grans triomfs del Festival. 

L’altra ve de la mà d’Andreu Gallén, qui també va ser artífex de L’alegria que passa, l’últim gran èxit de creació de Dagoll Dagom, que al Grec ha presentat en funció única un colossal projecte que espera ser produït: Tots els nens creixen. Una emotiva història ambientada en la Barcelona olímpica, que si te la vas perdre pots escoltar-la aquí.

L’última nit esperada serà La nit del músic alt, al Teatre Grec. El 25 de juliol, Indi Gest, la companyia capitanejada per Jordi Oriol, retrà un homenatge al musical, tot fent un viatge als orígens del gènere a partir de la història imaginada de l’artista anònim que va insistir al mateix Sòfocles i Èsquil per posar música i dansa a les seves peces teatrals. La diversió i l’originalitat estan servides.

Arriscar i guanyar
El Grec és un gran aparador de noves mirades i una oportunitat d’or per descobrir alguns dels noms imprescindibles de l’escena internacional. Leticia Martín i el seu equip han triat amb molta cura tota una generació d’artistes que val la pena descobrir. La primera va ser Aline Arbo, una directora que, amb 39 anys, ja ha revolucionat l’escena internacional amb propostes com The Years. Al gran escenari del Nacional ens va portar The Hours, la història de tres dones marcades per la novel·la La senyora Dalloway de Virginia Woolf. Ho feia de la mà de la companyia resident al teatre que dirigeix, l’International Theater Amsterdam, una institució llargament vinculada al Festival Grec, que posa a disposició del geni d’Arbo, un captivador i complex artefacte teatral. 

Al Grec és recomanat arriscar en l’elecció d’espectacles i deixar-te guiar per la selecció de noms internacionals, o tastar gèneres que no sols veure. Et pot portar grates sorpreses, com My fierce ignorant step de Christos Papadopoulos, peça que va fer retronar d’aplaudiments el Mercat de les Flors i que, per a molts, ha estat de llarg el millor del que portem de festival. En un viatge del minimalisme a la catarsi, aquesta coreografia rítmica i sincrònica, gairebé atàvica, va tornar-nos a demostrar la vàlua d’un coreògraf grec a qui esperem veure més sovint per Barcelona.

La festa continua
Encara queden dies de festival i noms per descobrir: Lisaboa Houbrechts, joveníssima directora belga que s’ha posicionat com una de les veus escèniques més interessants de l’escena europea. Ella presentarà el 16 i 17 de juliol una Mare Coratge que ja va ser un èxit rotund al Festival d’Avinyó. També serà imprescindible l’Agrupación Señor Serrano. És una de les companyies catalanes més exportades arreu del món, però que sovint, a Barcelona, només podem gaudir de Grec en Grec. Enguany parlaran de l’amor, però compte: el seu llenguatge reflexiu i radicalment contemporani segur que amaga girs inesperats. [Del 18 al 20 de juliol al Teatre Lliure].

També pots descobrir tòtems de l’escena internacional. Artistes que ens vindran a demostrar per què les seves creacions els han consolidat com a mestres i referents absoluts. Parlem de Milo Rau [Medea’s Kinderen – 21 i 22 de juliol] o Tiago Rodrigues, actual director del Festival d’Avinyó, amb una nova mirada a la vida de la troiana Hècuba [28 i 29 de juliol]. I podríem seguir. Los dos hidalgos de Verona, sota la direcció de Declan Donnellan. El teatre gestual i de màscares de la companyia Kulunka Teatro, amb un Forever que manté el personal, captivador i emotiu llenguatge escènic que van iniciar amb André i Dorine i que els ha portat arreu del món. I Mario Banushi. I Los Torreznos. I tants més. Tria la teva pròpia aventura; encara ens queden nits èpiques en aquesta gran festa major.