Per Manuel Pérez i Muñoz, periodista i crític de teatre

Ens atén des de la pantalla del mòbil, interromp uns dies de descans prop de Cadaqués, a tocar de la casa de Dalí, un pintor que li evoca debats d’infància a l’escola d’arts. Lisaboa Houbrechts (Hasselt, Bèlgica, 1992) va fundar la companyia Kuiperskaai, forma part de la direcció col·legiada del teatre Toneelhuis d’Anvers i el 2023 amb Medea es va convertir en la directora més jove que ha estrenat a la monumental Salle Richelieu de la Comédie Française. El 16 i 17 de juliol debuta al Festival Grec amb Moeder Courage (Mare Coratge) de Brecht, autor insígnia del segle XX que rescata des d’una òptica poètica i multidisciplinària. Hi ha parlat el periodista i crític de teatre Manuel Pérez i Muñoz.

Has tornat Brecht al centre de l’escena. Per què ara, per què aquesta obra?
El KVS [de Brussel·les] em va demanar què era per a mi el teatre polític. He vist moltes obres documentals, també altres peces que busquen la polarització; un teatre, diguem-ne, activista o de resistència que és molt important, però jo hi trobo a faltar la ficció, el mite, la poesia... Llavors vaig descobrir que Bertolt Brecht havia creat Moeder Courage gairebé com una tragèdia grega, molt contemporània, fragmentada i complexa.

Com va ser el procés d’adaptar l’obra?
Al principi hi va haver moltes dificultats: el text no és lliure de drets, així que l’has d’acceptar gairebé exacte, tal com es va escriure. Sempre he reescrit els textos, de vegades d’una forma tan radical que esdevenen gairebé meus; encara que siguin clàssics hi afegeixo les meves idees. Però aquí no, estava una mica obligada a reutilitzar el text sencer. Això també és interessant i, alhora, una mica desconcertant. Durant el procés va haver-hi una relació entre l’amor i l’odi amb la peça, però, és clar, va tirar endavant.

Tot i això, hi ha algun afegitó al text, oi?
Volia deixar-hi una petita empremta, només vaig afegir dues frases, per proposar que la protagonista no és la mare biològica dels seus fills. Troba els infants al carrer, els fa treballar per a ella, gairebé com esclaus. Això em semblava més emocionant i permetia abordar qüestions com la sexualitat, els gèneres, la feminitat i la masculinitat com a processos oberts. És un personatge que no podria haver existit al segle XVII de l’original, l’haurien cremat com una bruixa.

“El text potser és més gran que la teoria, més emocional del que Brecht tenia previst”

Què fa que aquesta obra sigui actual?
Quan vaig començar a pensar en Moeder Courage, fa dos anys, el text em semblava llunyà, ancorat en un passat històric, en una guerra de religió que no tenia res a veure amb el present. Però després han esclatat conflictes com els de l’Iran, Ucraïna o Gaza; el món ha canviat. El que abans podia semblar una peça d’època, ara ressona amb una tristor molt actual. La distància que hi havia amb el material s’ha esvaït i la peça ha esdevingut, malauradament, contemporània. Ja no es tracta només d’una reflexió teòrica o ideològica sobre la guerra i el capitalisme: el text conté una emoció molt forta que parla d’una mare que perd els seus fills, i això activa una empatia immediata, tot i que ella mateixa forma part del sistema que els condemna. Aquesta contradicció és precisament el que fa que la història parli tant del nostre present.

Quina relació té el text amb la teoria brechtiana?
El mateix Brecht va reconèixer que la reacció emocional del públic a Moeder Courage el va sorprendre. L’objectiu era crear distància, aconseguir que condemnéssim el personatge... però el públic l’estimava. La protagonista és víctima i agressora, ens parla d’un món polaritzat on costa molt mantenir la integritat ètica. Per això crec que el text potser és més gran que la teoria, més emocional del que Brecht tenia previst. La seva pròpia dramatúrgia se li escapa, també en la forma.

En quin sentit?
La peça té una estructura fragmentada, amb grans salts temporals i informacions absents. No és fàcil de seguir, no és una well-made play. Això també és molt dels nostres dies, ja que ens hem acostumat a narracions trencades, incompletes, obertes. El teatre pot experimentar amb la forma, com ja ho feia Brecht als anys quaranta d’una forma molt contemporània.

Un dels elements fonamentals del muntatge és l’escenografia en clau simbòlica, oi?
La peça està presidida per una gran esfera que es mou mentre sona la música i representa moltes coses: la Terra, una casa, un úter, una bala... La gran esfera negra era una de les primeres imatges que vaig tenir una nit. Hi ha altres elements, com l’aigua, que també té un alt poder simbòlic, que ens remet a la guerra de trinxeres, a la mort, però també al naixement. L’aigua és origen i destrucció. Tot està connectat.

Heu mantingut les cançons originals de Paul Dessau. La música manté la importància de l’obra original?
Sí, les cançons originals hi són, però no com a himne bèl·lic, ni amb la importància que els dona el teatre brechtià. Hi apareixen murmurades, com una ressonància, una memòria de Brecht. També hi ha música i efectes d’Alain Franco, amb sons que semblen alarmes, ocells, insectes. I tenim un músic kurd que canta i toca el saz, Aydin Ìsleyen, qui va lluitar a la guerra de Síria i dona forma a les seves vivències amb la veu.

“No vull una representació perfecta, sinó una veritat escènica que vingui de qui són, no només de com actuen”

Què aporten els actors i les actrius no professionals?
M’agrada que no tot siguin intèrprets professionals. Brecht deia que tothom és benvingut al seu teatre, tenia una altra visió del teatre: no havia de ser només per provocar emocions, sinó per fer-te pensar. A mi m’interessa treballar amb persones que venen del carrer, de llocs on la guerra ressona de forma directa en els seus cossos, en les seves veus, en les seves històries. No vull una representació perfecta, sinó una veritat escènica que vingui de qui són, no només de com actuen.

Barregeu llengües diverses. Hi ha una intenció simbòlica al darrere?
Totalment. Les llengües també són polítiques. Hi ha hebreu, per exemple. Un personatge agressor parla en hebreu, però també la Kattrin, que és muda i víctima de tota aquesta violència, i quan finalment parla, ho fa en hebreu per trencar amb la polarització. Quan vaig visitar Jerusalem, tot investigant sobre les arrels, sobre el cristianisme que era la religió de la meva àvia, vaig viure aquesta barreja de llengües, religions, històries... i també la seva fallida. És molt trist, però també molt potent. Al teatre, les llengües poden generar incomoditat, però també bellesa, ritme, poesia. Fan pensar.

La teva obra combina text, música, plasticitat, símbols. És el teu segell?
Sí. La interdisciplinarietat em permet creure encara en el teatre que, per a mi, és el lloc on tot pot conviure: instal·lació, llum, moviment, so, veu... No es tracta de fer una suma d’elements, sinó de trobar-ne les arrels comunes. Així es crea una col·laboració real, una riquesa de punts de vista. No vull veure la frontera entre disciplines.

Has dirigit també Lorca, a Suècia. T’atrau el seu univers?
Moltíssim. Yerma és una dona que no pot tenir fills, i per això mata el seu marit. Però no és només una tragèdia sobre la infertilitat, és també una tragèdia política. Vaig afegir-hi un personatge nou: el Víctor, que representa Lorca, i té una relació secreta amb el marit de Yerma. Quan ella ho descobreix es radicalitza, i així l’assassinat és també polític, no només emocional. La poesia de Lorca m’inspira molt. I com que el text és lliure de drets, vaig poder escriure amb molta llibertat. M’agradaria tornar a treballar el seu teatre.

Potser el teu pròxim espectacle al Grec podria ser una obra de Lorca?
[Riu] És una gran idea. Hauria de parlar d’això amb la Leticia [Martín Ruiz, directora del Grec]. Seria fantàstic!

CONTINUA LLEGINT: Moeder Courage

Fotos: 'Moeder Courage' © Vahid Amanpour KVS & Toneelhuis