La mercantilització de l’agricultura: impactes i alternatives

Il·lustració © Riki Blanco

Des de mitjans del segle XX, l’agricultura ha patit més transformacions que en els darrers 10.000 anys. Ha deixat de ser un bé comú per convertir-se en una mercaderia. La producció intensiva es concentra cada cop més i el medi rural queda despoblat. La solució vindrà del diàleg entre el coneixement científic i el tradicional, de l’agroecologia.

El cultiu d’aliments, és a dir, l’agricultura, és una activitat mil·lenària que ha permès a la humanitat garantir, entre d’altres, la seva pròpia reproducció. També ha permès l’intercanvi entre diferents regions del món i generar les bases del que avui coneixem com a desenvolupament. Però en els darrers 60 anys —sobretot a partir de la introducció del mercat agrícola a les regles del lliure comerç—, l’agricultura ha patit més transformacions que en els 10.000 anys anteriors. Aquestes transformacions venen derivades de múltiples processos, però en destaco dos de fonamentals: per una banda, el naixement de la societat industrial, que no hauria estat possible sense altres transformacions prèvies que van facilitar l’“acumulació originària”, tal com la descrivia Karl Marx: el tancament de les terres comunals d’ús agrícola i la seva posterior privatització i mercantilització; i, per altra banda, el paper que ha tingut el coneixement científic en una societat industrialitzada en la qual el progrés s’identifica amb l’avenç tecnològic i l’ésser humà —en particular, “l’home”— es percep capaç de controlar la natura des d’una perspectiva absolutament antropocèntrica i androcèntrica; una societat que rebutja, per considerar-los endarrerits, la resta de coneixements que coexisteixen amb el científic, i que són aquells que ens han permès evolucionar, fins avui, en sintonia amb la natura.

Pel que fa al discurs, tot conflueix en un fet fonamental: l’agricultura i tots els recursos necessaris per produir aliments passen de ser un bé comú a una mercaderia, i l’alimentació deixa de ser un dret humà per ser regida pels mateixos patrons que la lògica mercantil. Però hi ha un element que no sempre tenim en compte quan parlem dels canvis que ens han dut fins al punt actual, i que convé recordar: en totes les transformacions que ha patit l’agricultura hi ha hagut, i segueix havent-hi, violència. És a dir, el canvi de l’agricultura pagesa a l’agricultura industrial no ha estat voluntari ni pacífic, sinó forçat i violent.

Des de la violència exercida per expulsar la pagesia i privatitzar les terres comunals —que va permetre el pas de l’edat mitjana a la moderna—, fins a la violència actual en els processos d’acaparament de terres, la lluita contra la reproducció i l’ús de llavors locals, i la privatització de l’aigua; o una violència més subtil davant l’ús dels coneixements tradicionals i la subordinació de l’agricultura a la resta del sistema alimentari, mitjançant una organització institucional i jurídica que discrimina (i criminalitza, en alguns contextos) l’agricultura pagesa.

Les conseqüències són realment desastroses, en diversos nivells. Juntament amb aquestes conseqüències, també podem pensar en els reptes als quals s’enfronta l’agricultura en tot el seu conjunt. Considerem-ho en diversos blocs:
 

Bloc ecològic

Arreu del món, la industrialització i la globalització de l’agricultura, fruit de la mercantilització, han provocat que la producció d’aliments, en lloc de ser una activitat desenvolupada en equilibri amb la natura, sigui un sector fonamentalment extractiu. Així doncs, els processos de desforestació associats a l’avenç de l’agricultura i la ramaderia industrial, o la degradació dels sòls associada a l’avenç dels monocultius, posen en perill la mateixa producció d’aliments. Segons dades de l’IPCC (Grup Intergovernamental d’Experts sobre el Canvi Climàtic, 2019), l’erosió dels sòls agrícoles és entre 10 i 100 vegades més gran que la capacitat de formació de sòl nou.

El canvi climàtic és un altre repte important al qual s’enfronten els sistemes agroalimentaris des d’una perspectiva ecològica. Per una banda, han de canviar les pràctiques agràries i de consum d’aliments (fonamentalment, reduir el malbaratament alimentari i el consum de proteïna d’origen animal) per reduir les emissions de gasos d’efecte hivernacle associades als sistemes alimentaris, que en aquests moments són, de mitjana, un terç del total de les emissions. Per altra banda, el mateix canvi climàtic redueix la productivitat mundial. Sabem que en els darrers anys aquesta s’ha reduït en un 5% en tot el món, mentre que a la Mediterrània els models preveuen una reducció del 17% en els propers anys. Lligat a això, cal considerar la menor disponibilitat d’aigua i la major freqüència de fenòmens extrems.

Finalment, no podem passar per alt altres aspectes essencials des de la dimensió ecològica, com són la pèrdua de biodiversitat vinculada a la producció d’aliments (que inclou aquí la agrobiodiversitat, és a dir, les milers de varietats tradicionals i races locals específiques de cada territori), a la desforestació i el comerç internacional, o a la contaminació d’aigües i sòls, que agreugen encara més l’escenari al qual ens enfrontem. Tot plegat en un context de limitació de recursos productius (per exemple, terra i aigua) i de nutrients (sobretot de fosfats, element que alhora té un considerable component geopolític.
 

Bloc social i demogràfic

L’impacte principal de la industrialització i globalització agràries ha estat la pèrdua de feines agràries. Només a la UE, entre el 2005 i el 2016 han desaparegut 4,2 milions de finques agràries, de les quals el 85% eren finques de petita escala, de menys de 5 hectàrees (dades d’Eurostat, 2018). Aquesta xifra suposa un degoteig constant, una pèrdua d’aproximadament 1.100 finques cada dia, gairebé 50 per hora. Cap sector econòmic no ha patit una pèrdua tan gran en tan poc temps. A la pèrdua de població agrària per tancament de finques hem d’afegir la falta de relleu generacional a escala global i estatal.

L’últim informe del Comitè d’Experts de Seguretat Alimentària de les Nacions Unides (HLPE, 2021) alerta d’aquesta problemàtica. Les i els joves abandonen el medi rural, no tenim relleu, i aquells que volen començar en l’activitat s’enfronten a grans problemes, el més apressant, potser, l’accés a terra. S’abandona el camp, el medi rural queda despoblat i les persones ens amunteguem a les ciutats, un espai amb un metabolisme social i ecològic insostenible, depredador de recursos, altament dependent del medi rural i els recursos naturals, però venerat per la nostra societat com la imatge del progrés. Les polítiques hi contribueixen, beneficiant les ciutats en detriment del medi rural.
 

Bloc tecnològic

Els reptes tecnològics als quals s’enfronta l’agricultura són diversos, però potser el més gran és el de la perspectiva. La nostra civilització, tal com dèiem en paràgrafs anteriors, entén que el progrés i l’avenç científic resoldran tots els nostres problemes, uns problemes que, no ho oblidem, hem generat nosaltres mateixos amb la participació d’una perspectiva científica basada en la productivitat i la supremacia de l’“home”.

En aquest context, el futur de l’agricultura passa per la digitalització i nous desenvolupaments tecnològics. Però si aprenem de tot el que ha passat en les últimes dècades, i tinc l’esperança que l’ésser humà aprengui dels seus errors, la perspectiva de més modernització ha contribuït als reptes ambientals i socials que plantejàvem més amunt. Quan parlem de més tecnologia i digitalització, hauríem de plantejar-nos a qui beneficien aquestes tecnologies, si són necessàries, si ja hi ha pràctiques, gestions i sistemes per resoldre aquests problemes, si són un element més de generació de dependències de les i els agricultors o si, per contra, incrementen la seva dependència d’altres actors o la seva alienació per aquesta agricultura productivista altament insostenible.

Per això s’hauria de reflexionar sobre si la ciència mateixa, almenys en el context agrícola, necessita reinventar-se. De fet, l’evidència científica mateixa ens adverteix de la necessitat de recuperar, respectar, valorar i construir solucions als problemes a partir del diàleg entre coneixement científic i coneixement tradicional, diàleg que és el pilar sobre el qual es construeix l’agroecologia. El repte és que, en el nostre context, aquest coneixement tradicional —aquell que va desenvolupar les varietats i races locals que coneixem avui dia (i que estan desapareixent) i va garantir una evolució en equilibri amb els nostres territoris— es troba en perill d’extinció. Les persones que posseeixen aquest coneixement són molt grans i, sense la seva saviesa, perdem opcions de futur.

Bloc polític

En tot aquest context, el que observem és que hi ha un problema de legitimació política de l’agricultura i l’alimentació, en diferents nivells. Per exemple, la Política Agrícola Comunitària (PAC), considerada per alguns autors com una de les principals causants de la descapitalització del camp europeu, és qüestionada no només per la societat (a la qual se li ha d’explicar en cada nova reforma per què és una de les polítiques europees amb més pressupost), sinó també pels mateixos agricultors i agricultores. Aquests es pregunten per què els grans terratinents i agents corporatius són els que s’emporten la major part de les ajudes de la PAC, o com la PAC és la causant dels baixos preus que perceben, cosa que genera una dinàmica de dependència de la qual els és impossible sortir.

Arreu del món observem altres processos de deslegitimació. Un exemple seria el de la Cimera de la Seguretat Alimentària de les Nacions Unides prevista per a la tardor del 2021, la qual, segons algunes organitzacions de la societat civil i organitzacions agràries, està sent cooptada per les grans corporacions, que substitueixen els actors legitimats per actuar en aquest nivell, com són el Comitè de Seguretat Alimentària de les Nacions Unides o la mateixa FAO (Organització de les Nacions Unides per a l’Agricultura i l’Alimentació).

En definitiva, són els reptes que plantegen la internacionalització, la industrialització i la concentració de poder en uns pocs actors de l’agricultura i l’alimentació, i que es deriven, alhora, de la transformació de l’aliment en una mercaderia. En un article recent (Jackson et al., 2021) mostràvem la importància de les perspectives i narratives en el desenvolupament de les polítiques, en particular en l’estratègia de la granja, a la mesa de la Unió Europea. Si en els últims anys les polítiques s’han desenvolupat amb una narrativa productivista en la qual l’aliment es considera una mercaderia, alhora sorgeix la necessitat de veure l’alimentació com un dret humà o un bé comú (SAPEA, 2020). Així doncs, considerar-la un dret humà comporta desenvolupar polítiques que garanteixin l’accés a la terra, en particular de les persones joves, o garantir que les persones amb pocs recursos puguin accedir a aliments sans i sostenibles. I la perspectiva del bé comú exigeix desenvolupar models de governança que garanteixin la participació de tots els actors, en particular d’aquells marginats i subordinats pel sistema alimentari industrialitzat mateix, les i els productors a petita escala i les persones consumidores.[1]


[1] No entrarem en aquest article a desenvolupar com la mercantilització de l’agricultura (la seva industrialització, internacionalització i concentració de poder en poques mans) ha tingut impactes en les persones consumidores. Juntament amb la industrialització de l’agricultura, s’ha produït una industrialització del consum, que ha suposat un increment de les malalties associades a una mala alimentació. En concret, pràcticament una de cada dues persones a tot el món té algun problema amb l’alimentació (per defecte, per excés, per desequilibri nutricional, per contaminació, etc.).

La sobirania alimentària

Però no vull acabar amb aquesta visió tan desoladora. Hi ha alternatives polítiques com “la sobirania alimentària”, proposada a meitat dels anys noranta per les i els pagesos que formen part de l’organització internacional La Via Campesina, i que compta amb el suport de milers d’organitzacions a tot el món. La sobirania alimentària és “el dret dels pobles a aliments nutritius i culturalment adequats, accessibles, produïts de manera sostenible i ecològica, i el seu dret a decidir el seu propi sistema alimentari i productiu”.

Això posa aquells qui produeixen, distribueixen i consumeixen aliments al cor dels sistemes i les polítiques alimentàries, per sobre de les exigències dels mercats i de les empreses. Defensa els interessos i inclou les generacions futures. Ens ofereix una estratègia per resistir i desmantellar el comerç lliure i corporatiu i el règim alimentari actual, i per canalitzar els sistemes alimentaris, agrícoles, ramaders i de pesca, perquè passin a estar gestionats per productores i productors locals. La sobirania alimentària dona prioritat a les economies locals i als mercats locals i nacionals, i atorga el poder a la pagesia i a l’agricultura familiar, la pesca artesanal i el pasturatge tradicional, i col·loca la producció alimentària, la distribució i el consum sobre la base de la sostenibilitat mediambiental, social i econòmica (Nieleny, 2007).

Un dels pilars de la sobirania alimentària és l’agroecologia. Una perspectiva científica interdisciplinària que promou el diàleg de coneixements entre els actors del sistema agroalimentari i dissenya sistemes alimentaris ecològics amb capacitat per regenerar els ecosistemes degradats per l’agricultura industrial (per exemple, la regeneració de sòls, la biodiversitat o la captura de carboni). Un nou model de producció d’aliments que permeti fer front a l’actual crisi econòmica des del camp, que reverteixi els fenòmens de despoblament i on les noves tecnologies incorporin els principis dels coneixements tradicionals.

El butlletí

Subscriu-te al nostre butlletí per estar informat de les novetats de Barcelona Metròpolis