Ruta decolonial de Raval(s): Crónica

Avui hem fet un recorregut pel Raval de Barcelona dins del marc del festival comunitari de Raval(s). És la quarta vegada que col·laborem en aquesta forma de ruta sobre treball d’interculturalitat i mirada migrant. En aquesta ocasió hem treballat amb Mabel Llevat, una artista que intervé en espais i arquitectures colonials, i amb Diandè África, l’empresa del  col·lectiu de diàspora africana amb qui ja hem col·laborat durant 3 anys. La ruta s’ha centrat en el Raval per redescobrir la seva història des d’una mirada crítica i descolonial.

La ruta ens ha fet veure com molts dels edificis, monuments i institucions que formen part del paisatge barceloní actual tenen un origen lligat al comerç colonial i al tràfic d’esclavitzats dels segles XVIII i XIX. Hem començat amb la Companyia General de Tabacs de Filipines: Quan parlem del 1898, any de la pèrdua de les últimes colònies espanyoles —Cuba, Puerto Rico i Filipines—, parlem també del final simbòlic d’un imperi i de l’inici d’un altre: el de les grans companyies multinacionals. La Companyia General de Tabacs de Filipines, fundada a Barcelona el 1881 pel marquès de Comillas, va ser la primera empresa multinacional espanyola moderna, amb seu, capitals i accionistes catalans, i amb ramificacions a Manila, Londres i París. Era molt més que una empresa de tabac: controlava terres, fàbriques, transport marítim, assegurances, bancs i xarxes comercials.

Aquest model empresarial —nascut del comerç colonial i sostingut per l’explotació de treballadors filipins i cubans— va assentar les bases del que avui coneixem com a capitalisme global. La Companyia de Tabacs va ser un laboratori primerenc de l’extractivisme i l’espoli econòmic, on es van assajar les mateixes lògiques que, més d’un segle després, continuen reproduint les multinacionals neoliberals a Llatinoamèrica i a l’Àfrica: concentració de riquesa, destrucció del territori, dependència econòmica i invisibilització de les comunitats locals. En la façana de l’hotel  18918, hem parlat de l’Hermes i el seu Caduceu, símbols del comerç i de la riquesa, molt presents a la ciutat, però també vinculats a la història del colonialisme i l’explotació. D’aquí hem passat a parlar del sucre i el tabac, productes que van generar enormes fortunes a costa de terres devastades i de persones esclavitzades a les Antilles i a Filipines.

Després hem arribat a la figura d’Antonio López, el conegut “indiano” a qui es va dedicar una estàtua que finalment es va retirar el 2018. La guia ens ha explicat com les noves investigacions confirmen que López va participar en el tràfic d’esclaus, tot i que durant anys s’havia negat. El seu cas serveix per reflexionar sobre la memòria històrica i els poders econòmics que encara avui mantenen influència.

Tot seguit hem parlat de la industrialització de Barcelona, lligada directament al capital colonial: el cotó de Cuba, els beneficis del tràfic esclavista i les primeres fàbriques com el vapor Bonaplata, que va ser cremat pels treballadors en revolta. Així es mostra la connexió entre esclavitud, capitalisme i moviment obrer. Hem continuat amb la figura del pintor Marià Fortuny, que va viatjar al Marroc per pintar escenes de la guerra colonial, reflectint un imaginari orientalista i exòtic que també formava part de la propaganda colonial de l’època.

Ja a la segona part de la ruta, hem parlat de Joan Amades i el moviment folklorista català, que buscava una essència “pura” del poble, però sovint desconnectada de la realitat urbana i obrera. Això ens porta a reflexionar sobre com es construeix la identitat catalana i com es pot caure en visions folklòriques que invisibilitzen les lluites populars i migrants.

Hem passat pel convent de Sant Agustí, espai amb història de revoltes anticlericals i avui lloc de trobada de la comunitat filipina, símbol de resistència i continuïtat de les migracions colonials. Després hem vist els edificis industrials que van donar origen a La Maquinista Terrestre i Marítima, una empresa finançada també amb capitals indians, i hem arribat al Liceu, construït amb diners provinents del comerç esclavista.

Finalment, hem acabat davant del Palau Güell, parlant de Joan Güell, president de la Lliga Ultramarina, un lobby antiabolicionista que defensava mantenir l’esclavitud a Cuba. Tot i que sovint es diu que no hi ha proves directes de la seva implicació, els seus negocis i aliances deixen clar que va formar part d’aquest sistema.

La ruta ha tancat amb una reflexió sobre a qui dediquem monuments i carrers a la ciutat: si als esclavistes o a les persones oprimides que van sostenir amb el seu treball i la seva resistència aquestes fortunes. La guia ens ha convidat a repensar la memòria urbana i colonial de Barcelona, i a imaginar una ciutat que homenatgi també les històries silenciades de les persones esclavitzades, migrants i obreres que la van construir.

Barcelona, capital colonial i neoliberal, ara i abans….

La ruta pel Raval ens va mostrar que la Barcelona moderna no es podia entendre sense el capital colonial que la va construir. Els edificis, els palaus i els símbols que avui considerem patrimoni han resultat ser, en molts casos, monuments a l’explotació: al comerç d’esclavitzats, al saqueig de terres i a l’espoli dels pobles colonitzats. La Companyia General de Tabacs de Filipines, fundada el 1881, va aparèixer com el millor exemple d’això: la primera multinacional espanyola, nascuda del comerç colonial i de la submissió econòmica de Filipines, Cuba i Puerto Rico. Vam entendre que aquell model empresarial va anticipar les formes del capitalisme extractivista i financer que avui dominen el món sota el neoliberalisme: concentració de riquesa, destrucció ambiental i dependència estructural dels països empobrits.

Figures com Antonio López o Joan Güell van emergir com a símbols d’aquest enllaç entre esclavitud, poder econòmic i construcció urbana. Les seves fortunes, obtingudes del tràfic d’esclaus o dels negocis colonials, havien finançat la industrialització catalana, el Liceu o la Maquinista Terrestre i Marítima. Les mateixes famílies que s’enriquiren amb el treball forçat al Carib i a Filipines van reproduir aquí les mateixes lògiques d’explotació sobre la classe obrera. Barcelona es va revelar com un laboratori primerenc del capitalisme racialitzat, on el treball, la cultura i l’espai urbà es transformaven en instruments de dominació.

També vam descobrir la complicitat cultural i simbòlica del colonialisme: pintors com Marià Fortuny o escriptors com Víctor Balaguer van ajudar a construir imaginaris orientalistes i patriòtics que justificaven la guerra i l’imperi. Més endavant, el folklorisme català de figures com Joan Amades havia buscat una “essència pura” del poble, ignorant la diversitat obrera, migrant i mestissa que realment formava la ciutat. Aquest nacionalisme cultural blanquejat havia contribuït a reforçar una identitat catalana desconnectada de les seves arrels colonials i populars.

Des d’una mirada descolonial, el Raval ens va aparèixer com un espai de memòria i resistència: un barri forjat per migracions colonials i postcolonials, on avui conviuen descendents dels pobles que havien estat explotats per aquells mateixos capitals. Espais com el convent de Sant Agustí, avui lloc de trobada de la comunitat filipina, simbolitzaven la continuïtat de la història colonial dins de la Barcelona contemporània.

En definitiva, la ruta ens va convidar a repensar el relat oficial de la ciutat: no només a desmuntar estàtues o canviar noms de carrers, sinó a qüestionar el model econòmic i simbòlic que encara perpetua desigualtats colonials. Reivindicar una Barcelona antiesclavista, anticolonial i antiracista va significar reconèixer que la seva riquesa s’havia aixecat sobre l’espoli i la violència, i que les lluites d’ahir —les dels esclavitzats, les dels obrers, les dels migrants— continuen sent les que donen sentit a la ciutat d’avui.